En parlar de públic i privat en a l’article corresponent constatàvem que un dels significats de privat era domèstic, i en preguntar-nos què és l’esfera domèstica ens trobàvem amb la casa, la família i amb les dones. L’esfera domèstica era l’esfera femenina. No era esfera pública, no era esfera visible. Les dones vivien dins els murs de les seves cases i no tenien reservats papers a l’esfera pública, aquests papers corresponien als homes, i només en situacions excepcionals a les dones. Del que no es veu gairebé no se’n parla, o al menys no en els mateixos termes que es parla d’allò visible. Les virtuts femenines tradicionals inclouen en lloc destacat la discreció, el silenci, l’absència de notorietat, la invisibilitat en suma. El llenguatge ens dóna la mesura de la importància d’aquestes virtuts quan ser una dona pública és un insult i una desqualificació.
D’aquesta tradició de domesticitat i d’absència de l’espai públic podem extreure una de les raons de la invisibilitat de les dones, que no és però l’única, tot i que no és una exageració insistir un i altre cop en l’enorme importància per la seva posició que suposa l’ancoratge de les dones en allò domèstic a l’hora de parlar de la seva visibilitat en la vida pública, en l’esfera pública. Les tasques de cura, desenvolupades majoritàriament per les dones, no cobren importància i visibilitat fins el moment en què les dones deixen de poder assumir-les amb l’entrega absoluta amb què ho havien fet en el passat, ja que al tenir feines fora de casa es constata la impossibilitat d’assumir-ho tot i es fa visible el que fins llavors era ignorat. Comença a ser un problema a tenir en compte a l’agenda política. Entra el tema en l’esfera pública, i és molt rellevant a nivell local: disposar de guarderies per nens/nes o de diferents opcions per la cura de la gent gran ja no és un problema a resoldre per cada dona a casa seva.
Abans d’incidir en el que implica l’entrada de certs temes en l’esfera pública, o dit d’altra manera, el que suposa que es facin visibles i com s’arriba fins aquest punt, crec que és necessari abordar una altra qüestió amb importants ramificacions. Per què la invisibilitat de les tasques de les dones era absoluta? Per què el seu treball semblava ser irrellevant? La resposta a aquestes qüestions té a veure amb un dels eixos del debat teòric d’aquests últims anys: l’absència de reconeixement, manifestada de maneres molt diferents i des de situacions molt diverses. La “política del reconeixement” és la senya del nostre temps. En un principi podríem pensar que el problema de les dones radica en la falta de reconeixement o en un “fals reconeixement”, de manera que en les societats patriarcals internalitzen una visió de si mateixes com a ésser inferiors, cosa que reforça una baixa autoestima i fa créixer les dificultats per aprofitar oportunitats (Taylor, 1992, 44). Aquesta podria ser una cara del problema, però n’hi ha d’altres.
La falta de reconeixement o el fals reconeixement pot descriure perfectament la situació de minories culturals o grups racials o ètnics que defensen una identitat pròpia i desitgen que aquesta s’apreciï i es respecti, però que presenta algun problema quan es tracta de les dones, perquè potser elles si han estat reconegudes com a dones, però només com a tals per massa temps, amb un reconeixement que els donava una identitat com a éssers domèstics i destinats a la cura i a la vegada les feia invisibles com a ciutadanes i subjectes de drets (Wolf, 1992, 108 i s.). I en aquests moments, un dels debats fonamentals és el que es desenvolupa en relació amb la possibilitat de conciliar el reconeixement de les senyes d’identitat culturals, religioses o d’altre tipus de certs grups i la igual ciutadania de les dones, en ocasions en conflicte amb aquestes senyes identitàries (Okin, 1996; Eisenberg and Spinner-Halev, 2005).
Per a algunes dones, aquesta identitat de proveïdores de cures és una identitat a reivindicar, però ja no només per les dones, sinó també pels homes. Busquen una ètica més atenta als llaços afectius i relacionals, els valors de la maternitat són la seva bandera, és una ètica menys vinculada a principis i drets abstractes. Les partidàries d’aquesta posició no renuncien a la construcció d’una idea de ciutadania, però posant èmfasi en aquests valors en front dels valors vinculats a justícia i drets (Held, 1995; Ruddick, 19889). D’alguna manera es tracta de visibilitzar el que fins ara havia estat invisibilitzat, amb un reconeixement cap a una nova jerarquia de valors. Vindria a ser com l’assumpció pública d’allò domèstic, la seva visibilitat. No exempta de riscos, en especial si no s’aclareixen suficientment les coses i acabem sacralitzant una essència de dona per moltes poc desitjable, perquè no deixa de ser més del mateix. Però si es deixa clar que alguns dels valors d’aquesta ètica de la cura són assumibles combinats amb una ètica de la justícia, el món de les ciutats i dels i les ciutadanes seria més apte per viure i més agraït.
En fer esment de la invisibilitat de les dones en ocasions s’està parlant d’alguna cosa connectada amb allò dit anteriorment, vinculat a posicions crítiques amb algun tipus de liberalisme: ens referim al denominat universalisme substitucionalista. En aquest tipus d’universalisme cauen els autors del contractualisme quan “identifiquen les experiències d’un grup específic de subjectes com el cas paradigmàtic dels humans com a tal”, y aquests subjectes són els homes (Benhabib, 1990, 127). De manera que els principis de justícia, els reconeixement de drets i les lleis que parlen d’aquests principis de justícia i aquests estudis estan destinats a uns éssers humans idealitzats (O´Neill, 1993, 310) que responen a un model irreal o incomplet, sense tenir en compte l’existència d’éssers humans que no són homes, és a dir invisibilitzant a la meitat de la humanitat, perquè no respon a aquella idealització de les característiques dels homes com les característiques humanes i en conseqüència, caient en una ceguesa de gènere, ja assenyalada per les dones de la Il·lustració i de la Revolució Francesa quan reprovaven als homes la incoherència de reivindicar drets universals i deixar-les fora del gaudi dels mateixos i de la plena ciutadania. Les conseqüències d’aquesta situació ens porta a una esfera pública construïda a mida dels homes, el món polític, laboral, social, o les ciutats i els seus espais estan pensats de manera que el repartiment de rols hi és implícit, per això quan les dones es fan veure i entren en l’espai públic ho fan des d’una posició de desigualtat. La proposta d’un universalisme interactiu insisteix en la necessitat de reconèixer la pluralitat de tipus d’ésser humà sense renunciar als avantatges dels drets i de la justícia (Benhabib, 1990, 127).
La invisibilitat de les dones com a ciutadanes, és en la nostra època l’absència de l’espai públic? El no reconeixement de drets? Són de veritat invisibles les dones en sentit literal? On veiem les dones que estan en l’esfera pública? La resposta a les dues primeres preguntes és negativa; les dones, en el món occidental, en les democràcies, han accedit als drets i han accedit a l’esfera pública, si bé a una esfera pública feta a mida dels homes. Pel què fa a les altres dues preguntes, en una primera resposta ràpida podem dir que veiem una ingent quantitat de dones en l’espai públic de les ciutats occidentals, criden especialment l’atenció en cartells i tota classe de publicitat, en tots els mitjans de comunicació, és impossible pensar en un sol reclam que no inclogui alguna dona. Una altra qüestió és el tipus de imatge que ens transmeten de les dones, en general. En la major part de les ocasions, ens mostren dones en rols tradicionals, i/o en actituds insinuants, amb una forta càrrega sexual. Tot això és molt visible. M’atreviria a dir que es dóna un tipus d’invisibilitat de les dones com a ciutadanes, subjectes de dret, per un excés de visibilitat com a dones d’un cert tipus, amb unes connotacions implícites. Perquè si ens preguntem què passa amb les dones en el món laboral, en el món polític, en l’esfera econòmica, podem respondre de diferent manera, la invisibilitat existeix, els números canten. En totes les estadístiques trobem problemes exacerbats per les dones: l’atur femení és superior, la presència de dones en alts càrrecs de l’administració és baixa, i merament testimonial en els càrrecs directius de les empreses privades; i si bé els nivells de representació femenina han augmentat en tots els nivells de participació, locals, autonòmics o nacionals, disten de ser paritaris.
És a dir: sigui quina sigui la font que subministra dades, verifiquem l’existència de l’anomenat sostre de vidre que impedeix a les dones assolir les posicions més altes en el seu camp d’activitat, potser per l’existència de xarxes i trames de cooptació entre homes, no explícites, informals, i amb l’aparença de seguir sistemes meritocràtics, el funcionament dels quals exigeix una invisibilitat del treball i dels mèrits de les col·legues femenines (Valcárcel, 1997, 98-99).
BENHABIB, Seyla; CORNELL, Drucilla: Teoría feminista y teoría crítica. Valencia, Alfons el Magnànim, trad. cast. de A. Sánchez [1987].
EISEMBERG, Abigal; SPINNER-HALEV, Jeff (eds.): Minorities within Minorities. Cambridge University Press, 2005.
HELD, Virginia: Justice and Care. Essential Readings in Feminist Ethics. Boulder, Westview Press, 1995.
OKIN, Susan Moller: Is Multiculturalism Bad for Women? Princenton, Princenton University Press.
O´NEILL, Onora: Justice, Gender and International Boundaries, a Martha Nussbaum and Amartia Sen (eds.): The Quality of Life. Oxford, Clarendon Press, 1993.
RUDDICK, Sara: Mathernal Thinking, Towards a Politics of Peace. Londres, The Women´s Press, 1989.
TAYLOR, Charles: La política del reconocimiento a Amy GUTMANN: El multiculturalismo y la política del reconocimiento. México, Fondo de Cultura Económica, 1993 [1992].
VALCARCEL, Amelia: La política de las mujeres. Madrid, Cátedra, 1997.