Grups i associacions de dones

Fitxa t├Ęcnica
GRAU BIOSCA, Elena: “Grups i associacions de dones” a BODELÓN, E.; DE LA FUENTE, M. (coords.): Diccionari - Mapa de Recursos Dona i Àmbit Local, Pub. Electrònica, Projecte CIP, ICPS, Barcelona 2007. http://www.icps.cat/diccionari.asp
Elena Grau Biosca
Llicenciada en Història Contemporània
 

Article
Recursos bibliogràfics
Entitats, institucions i xarxes
Autores

 
 
GRUPS I ASSOCIACIONS DE DONES: ARTICLE

El moviment feminista l’han fet i el fan dones que, en entrar en relació1, creen espais propis de paraula i d’acció. Les dones del moviment han inventat doncs múltiples formes d’agrupació, donant lloc a una constel·lació de grups i associacions. Al llarg de la seva existència com moviment –un moviment social antic, com el moviment obrer– ha mostrat però una singularitat que és la seva no cristal·lització en grans estructures organitzatives. “En el movimiento de las mujeres no hemos tenido necesidad de organizarnos ni de votar ni de elegir representantes” (Muraro, 2005: 46). Aquesta ha estat una de les característiques del moviment de les dones: no ha donat lloc a estructures orgàniques que el “representin”, amb el perill de tendir a esclerotitzar-se, burocratitzar-se i autoreproduir-se al marge de les persones que el fan. El moviment de les dones no s’ha convertit –com ha fet per exemple el moviment obrer– en “agent social”, per mitjà de les seves organitzacions i representants, en el seu procés de participació en els espais de la política convencional. Aquest fet té a veure amb la política de les dones, amb la manera que les dones han entès la política i l’han practicada, i a la vegada posa de manifest que el moviment de les dones no representa les dones com a col·lectiu, perquè és inviable representar un dels dos sexes en què es mostra la identitat humana.

Situant-nos en la història més recent del nostre país, el recorregut del feminisme anomenat de la “segona onada” està fortament condicionat per la situació durant la dictadura de Franco. Els anys de dictadura van suposar la interrupció de la pràctica política de les dones durant la II República i la guerra civil, i la imposició d’una cultura extremament repressiva pel que fa als rols de gènere i als àmbits d’acció permesos a les dones. La nova emergència del feminisme a partir dels anys seixanta té lloc, doncs, en un context de cancel·lació dels referents genealògics del moviment i de repressió de qualsevol espai col·lectiu de reivindicació, debat i creació de pensament amb projecció pública.

A la dècada dels seixanta, els primers grups que plantegen temes relacionats amb els interessos de les dones són, d’una banda, entitats de dones, com l’Asociación de Mujeres Universitarias (1953) o el Seminario de Estudios Sociológicos de la Mujer (1960), i d’una altra grups clandestins creats per dones compromeses en la lluita contra la dictadura, moltes d’elles vinculades a partits polítics. És el cas del Moviment de Dones Democràtiques creat a Catalunya a meitat dels seixanta gràcies a l’impuls de dones del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) en el qual s’aplegaven dones molt diverses2.

L’existència de la dictadura dificulta la creació de grups amb estructures formals convencionals i distorsiona el compromís de moltes dones que se senten escindides davant la disjuntiva de donar prioritat o bé a la lluita per la democràcia i la transformació social, o bé a la lluita feminista. Aquesta escissió es traduirà en el terreny de l’organització en un debat encès al voltant de la “doble militància” als partits i al moviment de dones o la militància única a les organitzacions feministes.

És als anys setanta, particularment a partir del 1975, quan el feminisme pren les formes pròpies de la política de les dones; formes que tenen a veure amb la recerca de dones per a donar sentit lliure a l’experiència femenina deixant de mesurar-se amb allò masculí. La pràctica de la relació que dóna lloc als grups d’autoconsciència és l’expressió d’aquesta política. Una política que es fa en primera persona donant realitat a la consigna feminista “El que és personal és polític” i es distingeix “de la política en tercera persona, la dels partits polítics, que està més amatent al deure que al voler.” (Rivera, 1996: 21)

L’espai de les Jornades Catalanes de la Dona, celebrades a finals de maig del 1976, és una bona mostra del ventall de realitats existent al moviment de les dones a Catalunya. A les jornades assisteixen dones que se senten cridades pel seu desig de llibertat i vinculades al feminisme per l’opció radical de canviar les seves vides, i dones organitzades en partits polítics que exploren la possibilitat de mobilitzar les dones contra la dictadura per mitjà de la reivindicació dels seus drets. Totes elles coincideixen en un extens catàleg de reivindicacions que són la seva causa comuna enfront de la dictadura3.

Les jornades de maig, que reuneixen 4.000 dones, estimulen la creació de grups de tota mena que s’aplegaran en la Coordinadora Feminista de Catalunya. Aquesta estructura intenta unificar l’acció del moviment utilitzant els models d’organització piramidal i de presa de decisions de la cultura política dels partits. Però a mesura que avança la transició a la democràcia es van destriant diferents opcions d’intervenció política de les dones. Hi ha dones que opten per fer-ho en organitzacions polítiques de caire tradicional ja sigui dins el marc de la Constitució i a les institucions democràtiques, o al marge de les mateixes. Altres dones cerquen formes pròpies que no repeteixin les pautes establertes per la política masculina. Des del 1979 es dibuixen amb claredat dos camins: el del feminisme de l’emancipació i la igualtat, que promou la participació de les dones a la política convencional, i el feminisme de la diferència, que fa créixer una pràctica política vinculada a l’experiència de les dones4.

En el procés de normalització democràtica, a mesura que s’assoleixen els drets reivindicats s’afebleix la mobilització, comença a aparèixer el feminisme institucional i alhora va configurant-se una política de les dones que no pretén la gestió del poder. Al llarg dels anys vuitanta i noranta es debilita el moviment reivindicatiu amb les seves estructures de coordinació i creixen en canvi els grups i els espais –formals i informals– que prenen formes diverses segons els sentits de la relació que en cada moment les dones els confereixen. La pràctica de les dones va creixent i mostrant-se en tots aquells llocs i activitats on elles volen dur al món la seva manera de veure i de fer les coses. És a dir fora dels canals de la política convencional però també als partits i a les institucions5.

Les Jornades 20 anys de feminisme, celebrades l’any 1996, són un moment d’afirmació de la política de les dones com a pràctica de la relació i creació de simbòlic femení. És en el procés de gestació d’aquestes jornades que neix la Xarxa feminista, una forma organitzativa pròpia del moviment de les dones que, “mantenint l’autonomia de cada grup de dones i de les dones individualment, constitueix un referent dels vincles i les relacions de les dones, enteses aquestes com la base de la política de les dones.” (Alemany, 2004: 107)

En aquests deu anys que van del 1996 al 2006, la política de les dones ha crescut a mesura que creix la llibertat femenina. Aquesta política la fan dones a multitud de grups que es creen, es transformen, es desfan segons el sentit que les dones els van donant sense quedar presoneres de la pròpia organització com a estructura. El moviment ha consolidat i creat nous espais de relació entre dones, com són: Ca la Dona, la llibreria Pròleg, el centre de recerca Duoda i El Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

La política de les dones s’ha fet també exercint la capacitat de mediació i de contractació entre dones dins i fora de les institucions. Estar dins o fora de les institucions no significa avui divisòria ni confrontació perquè les dones hem après que el treball de la relació femenina es mou en un ordre que no és el de l’abstracció que planteja enfrontament entre “moviment” i “institució”, sinó el de la concreció de les persones que entren en relació per a fer coses.

En aquest temps les formes i les pràctiques del moviment de les dones han impregnat altres moviments socials anomenats nous i novíssims (Ibarra, Martí, Gomà, 2002: 23-55) que cada vegada donen més importància a la relació, al valor de les diferències, a l’organització en xarxa i són més crítics o confien menys en les formes tradicionals de lideratge i representació (Muraro, 2005: 40). És potser per això que la darrera trobada del moviment feminista a Barcelona, el juny del 2006, es va fer sota el lema “Les dones sabem fer i fem saber”, com un oferiment del que les dones aportem des de la nostra experiència.
 
Notes
 
1. Intervenció de Mireia Bofill a l’acte d’inauguració de les Jornades 20 anys de feminisme a Catalunya, 20 anys de feminisme a Catalunya. Jornades: 24, 25 i 26 de maig de 1996. Editat per l’Associació de Dones per a la Celebració dels 20 anys de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, Barcelona, 1998.
2. Textos representatius de la producció escrita d’aquests grups i associacions de dones són el monogràfic de Cuadernos para el Diálogo del 1965 dedicat al tema de la dona i l’article de Lluïsa Vives (seudònim de Giulia Adinolfi), “Per un plantejament democràtic de la lluita de les dones”, Nous Horitzons, n. 12, 1967.
3. Comissió Catalana d’Organitzacions no Governamentals. Secretariat de les Jornades, Jornades catalanes de la Dona, Barcelona maig 1976. Barcelona, Alternativas, 1977.
4. Es posen de manifest a les II Jornadas Estatales de la Mujer, celebrades a Granada el 1979, a les que Gretel Amman presentà la ponència “Sobre los aspectos utilizados en el feminismo” que enceta el debat entre feminisme de la igualtat i feminisme de la diferència.
5. Aquest procés queda ben reflectit en els textos de la publicació 20 anys de feminisme. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1996, en particular els de: Montserrat Cervera Rodon: “Com i on ens hem organitzat les dones aquests vint anys” i Carme Porta “Espais de dones”, pp. 22-29 i 30-37, respectivament.
 

 
 
GRUPS I ASSOCIACIONS DE DONES: RECURSOS BIBLIOGRÀFICS

ALEMANY, CARME: “El feminisme a Catalunya des dels anys setanta fins ara. De la utopia a la integració i de la integració a la revitalització del moviment”, a Enric Prat (coord.): Els moviments socials a la Catalunya contemporània. Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, Biblioteca Els Juliols, 2004, pp. 93-110.

BOFILL, M.; OTERO, M.: “La política de las mujeres” a Ibarra, P.; Grau E. (coord.): Participando en la red. Anuario de movimientos sociales. Barcelona, Icaria-Betiko Fundazioa, 2001.

DD.AA.: “20 anys de feminisme”, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1996. Duoda. Revista d’Estudis Feministes n. 17 (monogràfic sobre el feminisme avui), 1999.

GRAU BIOSCA, Elena: “De la emancipación a la liberación y la valoración de la diferencia. El movimiento de mujeres en el Estado español, 1965-1990”, a DUBY, G.; PERROT, M.: Historia de las mujeres en Occidente. Madrid, Taurus, vol. 5, 1993.

IBARRA, Pedro; MARTÍ, Salvador; GOMÀ, Ricard (coord.): Creadores de democracia radical. Movimientos sociales y redes de políticas públicas. Barcelona, Icaria, 2002.

LARUMBE, M. Ángeles: Las que dijeron no. Palabra y acción del feminismo en la Transición. Zaragoza, Prensas universitarias de Zaragoza, 2004.

MURARO, Luisa: “Feminismo y política de las mujeres”, Duoda n. 28, 2005, pp. 39-47.

RIVERA GARRETAS, M. Milagros: “El pensament feminista, 1976-1996: entre la militància i el partir de si mateixa” a 20 anys de feminisme. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1996, pp. 16-21.
 

 
 
GRUPS I ASSOCIACIONS DE DONES: ENTITATS, INSTITUCIONS I XARXES
 
Ca La Dona
http://www.caladona.org/index.php
 
Centre de cultura de dones Francesca Bonnemaison 
http://labonne.org/
 
Duoda
http://www.ub.es/duoda
  
Espai de Dones de Pangea
http://www.pangea.org/dona/frameset_espai.htm
 
Lobby de Dones de Catalunya
https://plataformalobbydones.com/

Pròleg
http://www.llibreriaproleg.com/
 
Radio Paca
https://hangar.org/ca/radio-paca/
 
Xarxa Feminista
http://www.xarxafeminista.org/
 

 
 
GRUPS I ASSOCIACIONS DE DONES: AUTORES
 
Alessandra BOCHETTI
Pensadora i feminista italiana. Directora del Centre Cultural Virginia Wolf, Universitat de les Dones, de Roma
 
Mireia BOFILL
Traductora de professió, vinculada al feminisme des dels anys seixanta. Forma part del grup dinamitzador de la Xarxa Feminista de Catalunya i de la Comissió gestora de Ca la dona. Treballa en l’equip de gestió del Centre de Cultura de Dones “Francesca Bonnemaison” de Barcelona
http://www.bonnemaison-ccd.org/
 
Marta CRUELLS
Investigadora de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP)
martama6@yahoo.es
http://igop.uab.es/  
 
Luisa MURARO
Pensadora italiana sobre desenvolupament teòric del feminisme de la diferencia i fundadora de la comunitat filosófica Diotima
http://www.diotimafilosofe.it/
 
Mercè OTERO
Moviment feminista des de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976 fins a l’actualitat. Ca la dona i Xarxa Feminista
motero@xtec.cat
 
María Milagros RIVERA GARRETAS
Professora del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona. Experta en història de la dona
milagrosrivera@ub.edu 
 
Sònia RUIZ
Tècnica del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison
http://www.bonnemaison-ccd.org