La voluntat de tenir, crear i compartir espais propis de dones s’ha donat al llarg de la Història de la Humanitat en diversos moments. Ara bé, recuperar-los, crear-los, reivindicar-los, conquerir-los i convertir-los en objectiu i pràctica política ha estat una de les característiques del Moviment Feminista contemporani. Parlar d’Espais de Dones a l’àmbit local, doncs, és parlar a partir de la mediació entre el Moviment Feminista i les dones.

Virgínia Woolf en Una cambra pròpia (1929), arquetipus de l’emancipació del feminisme dels anys 60, ja parla d’un espai propi que més enllà de la igualtat de drets i d’oportunitats és imprescindible per assolir una nova subjectivitat en tant que dones, un diferent i nou lloc per tant en el Món. Simone de Beauvoir, vint anys després, ens proposà també una nova subjectivitat davant l’ofensiva patriarcal de l’anomenada “Mística de la feminitat”, i ho fa en primera persona a partir de la seva pròpia experiència, és a dir, ens parla des d’un espai propi, l’individual, per a entendre’s i definir-se com a dona en un món d’homes.

Al nostre país és un terme que comença a utilitzar-se en aquest sentit i a incorporar-se en les agendes del moviment de dones a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es comença a percebre per enèsima vegada que la participació de les dones en els moviments socials, sindicals i polítics reivindicant conjuntament i unitàriament els drets bàsics, la llibertat i la democràcia, era insuficient per a assolir una veritable igualtat, llibertat individual per a les dones i eradicar la discriminació.

Resoldre la desigualtat i la discriminació per raó de sexe passava per canviar l’ordre de les coses, el macrosistema patriarcal, i des dels diferents àmbits i a tot arreu. Dones implicades en la lluita antifranquista, dones universitàries, professionals, independents, obreres, mestres, dones als barris, dones de l’església comencen a plantejar la necessitat de buscar espais propis de reflexió, de lluita, de reivindicació i acció política a tots nivells per poder pensar en quina situació es vivia a pobles i ciutats i quines opcions de canvi hi havia. Van sorgir tendències més o menys radicals, però en allò que tothom es va posar d’acord després de 40 anys de dictadura i de model de dona franquista va ser en que, a banda de la lluita pels drets de ciutadania bàsics, s’havien de programar accions per canviar aspectes que les afectaven en tant que dones: penalització dels anticonceptius, adulteri, penalització de l’avortament, necessitat del permís del marit o del pare per a tot; discriminació en l’accés al treball remunerat i desigualtat en els sous, etc.

En aquest sentit, es veu necessari treballar per a promoure i facilitar l’accés de les dones als espais de decisió, de representació i lideratge.

Amb la lectura i l’accés a publicacions i documents del feminisme nord-americà i europeu, algunes dones de diversos àmbits promouen debats i comencen a plantejar la necessitat que des d’espais de dones s’havia de pensar i definir les fites, els objectius i el tipus d’acció que calia per aconseguir canviar la situació de desavantatge i discriminació de les dones.

La celebració de les I Jornades Catalanes de la Dona al 1976 no solament va comportar mobilització i extensió dels objectius programàtics a nivell mundial (1975, Any Internacional de la Dona declarat per les Nacions Unides) per a tot el territori català, sinó que va permetre i generar debats sobre la necessitat de crear espais propis de dones (Jornades, 1976). Realment, aquest aspecte de les Jornades va tenir efectes multiplicadors ja en l’etapa preparatòria en què s’organitzaven trobades de dones a tot el territori per parlar de les ponències que havien de centrar els debats de les Jornades. Algunes d’aquestes trobades van esdevenir grups de dones  ja abans que es portessin a terme, altres van ajudar a consolidar-ne d’altres. El cert és que a les I Jornades Catalanes de la Dona hi participen 104 organitzacions de les quals la majoria s’anomena “de dones” (Jornades, 1977: 14-17).

Després de les Jornades i amb una plataforma reivindicativa que guiava objectius polítics i programàtics per a totes, es va anar estenent pel territori la creació de grups i espais de dones. Van començar a aparèixer els Casals de la dona i d’altres organitzacions que en els pobles i ciutats esdevenien els referents de la lluita feminista: feien butlletins i revistes, comptaven amb punts d’informació per a les dones, protagonitzaven les mobilitzacions als barris reivindicant canvis legislatius o donant suport a les i els metges avortistes, etc.

Les dones havien de poder decidir sobre el seu cos i la seva sexualitat; per tant, eren importants els espais per l’autoconeixement, l’autoafirmació, la formació, la capacitació, etc. Accions que ajudessin les dones a tenir confiança en elles mateixes i consciència de grup.

Es van crear aules d’alfabetització, assessories jurídiques, els primers Centres de Planificació familiar a imatge dels grups d’autoconsciència nord-americans, i les dones van concebre’ls com a espais propis, com a referents per a tot tipus de situacions i com a espais d’acollida davant problemàtiques socials greus: abusos, avortament, agressions, etc.

Les I Jornades Catalanes de la Dona van generar la creació d’espais de dones en diversos àmbits: partits polítics, sindicats, universitats, centres de recerca, entitats veïnals, col·legis professionals, entitats educatives, etc.

El principi de la Democràcia va comportar en alguns llocs la municipalització d’alguns espais de dones com els centres de planificació familiar o les aules d’alfabetització, per esmentar-ne alguns que a la vegada son l’inici d’un altre tipus d’espais de dones com van ser els institucionals.

Als anys 80, el Moviment de Dones també passa per una etapa difícil (Grau Biosca, 1994: 673-683). Els primers ajuntaments democràtics generen, per una banda, el transvasament de persones activistes a les institucions, i, per l’altra, produeixen una escletxa entre la gestió institucional i la participació social.

Als 90 es revitalitza el Moviment de dones i el Moviment Feminista: per una banda, les administracions locals que en aquesta època veuen augmentar considerablement la presència de dones amb càrrecs electes, aspecte que sens dubte facilita la creació d’espais institucionals més o menys orgànics: regidories de la dona, de la igualtat, programes interdepartamentals, serveis específics d’atenció individual a problemàtiques específiques de dones, etc.

Hi ha hagut espais de dones creats a partir de la suma de desitjos compartits, esdevenen espais de relació i de circulació d’autoritat femenina. Espais de dones on circula el saber, el pensament i la creativitat de les dones i que serveixen per donar-los a conèixer com a patrimoni de tothom. L’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (1910), la primera Llibreria de les Dones que va obrir a l’Estat espanyol el 1977, o les actuals com Pròleg a Barcelona o Ma’at a Vilanova i la Geltrú, el primer CIHD (1987) i l’actual Centre de recerca de dones DUODA (UB), l’actual Centre de Cultura de les Dones “Francesca Bonnemaison”, el CEID (Centre d’Estudis Interdisciplinaris de la Dona) de la Universitat de Vic o el Seminari d’Estudis de la Dona de la Universitat Autònoma o de Filosofia i Gènere de la Universitat de Barcelona, etc., per citar-ne només alguns dels que s’han creat i es van creant (www.gencat.net/icdones/enllacos_est.htm).

En altres ocasions, els espais de dones s’han convertit en objectiu prioritari en l’agenda del Moviment feminista i de dones, han estat la causa de mobilitzacions i accions reivindicatives emblemàtiques al llarg de les darreres dècades. La reivindicació d’espais físics, d’acció i reflexió política, “cases” per encabir la diversitat i la pluralitat del moviment, ha estat una constant del Moviment de dones.

A finals dels 80 el Moviment Feminista de Barcelona reivindicava un espai propi per a la pràctica i l’acció, va ocupar un edifici municipal al 87 i després de nombroses reivindicacions, converses i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona va aconseguir obrir Ca la Dona el 1988, un “espai físic i simbòlic” que en els seus inicis s’autodefinia com “(...) aquest espai, que resta obert a les dones i que, a la fi, podem compartir, sigui un pol de referència, tant per a les dones del Moviment, com per a les que encara no ens coneixen, però que tenen interessos comuns i volen apropar-s´hi. Que sigui un espai on l´heterogeneïtat serveixi d´enriquiment col·lectiu gràcies al debat i a la reflexió conjunta. Un espai on cada grup pugui organitzar i desenvolupar les seves activitats: on es puguin fer actes culturals, trobades, manifestos... Un espai que volem que sigui el teu, que sigui el de les dones que ens belluguem per tal de fer trontollar tot allò que ens oprimeix” (http://caladona.pangea.org/).

Un altre exemple de reivindicació, mobilització i ocupació d’un espai polític per a les dones ha estat tot el que ha generat el Centre social Eskalera Karakola del madrileny barri de Lavapiés, “un espacio de mujeres deliberado” feminista per a “valorar y politizar lo cotidiano”, “crear nuestros propios espacios es insistir en nuestra potencia de transformar la ciudad y de transformarnos a nosotras mismas. Es insistir en que la ciudadanía es una practica cotidiana que se construye colectivamente en la habitación, activa y consciente, del espacio” (http://sindominio.net/karakola/).

Hi ha i hi ha hagut espais de dones elegits lliurament sense la mediació masculina, com van ser les comunitats Beguines a l’Europa de l’Edat Mitjana (Botinas-Cabaleiro-Duran, 2002), escollits i cercats a partir de la presa de consciència i de la llibertat com a dones, i en canvi hi ha i hi hagut espais que el patriarcat ha assignat a les dones però que aquestes els han fet “seus”. Públics i privats, són espais de relació de trobada, d’intercanvi, de comunicació, de vincle, d’esbarjo i de molta, molta solidaritat. En la Guia de dones de la ciutat de Barcelona la Isabel Segura ens mostra una col·lecció d’espais de dones dins d’una Barcelona al llarg de tota la seva Història, llocs que han estat similars en totes les ciutats i pobles: les fonts, les places, el mercat, la fàbrica, el taller, el carrer, els convents, els bordells, la llar, les parròquies (Segura, 1995).

A les ciutats i pobles hi ha hagut espais de dones de transgressió, però també n’hi ha hagut de reclusió i de patiment (on s’exerceix la violència).

Hem d’esmentar també els espais simbòlics, els imaginaris, els inventats, i en aquest grup no podem deixar d’esmentar el que va significar el llibre La Ciutat de les Dames de la Christine de Pizan (Rivera, 1995: 179-207). En l’actualitat, els espais virtuals també esdevenen espais de dones significatius que obren una nova dimensió de la comunicació i la participació de les dones.

BOTINAS, E.; CABALEIRO, J.; DURAN, M.A.: Les Beguines. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002.

CIGARINI, L.: La política del deseo. La diferencia femenina se hace historia. Barcelona, Ed. Icaria, 1996.

DD.AA.: Jornades Catalanes de la Dona. Barcelona Maig 1976, Col·lecció Alternatives Comissió Catalana d’Organitzacions no Governamentals Secretariat de les Jornades, 1977.

DD.AA.: Les Dones i la Història al Baix Llobregat, (vol. I i II). Barcelona, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de la Abadia de Montserrat, 2002.

DD.AA.: 20 anys de Feminisme. Associació de dones per a la celebració dels 20 anys de les I Jornades Catalanes de la Dona i Ajuntament de Barcelona, 1996.

GRAU BIOSCA, E.: De la emancipación a la liberación y la valoración de la diferencia. El movimiento de mujeres en el Estado español. 1965-1990 a DUBY, G.; PERROT, M.: Historia de las mujeres. El siglo XX (vol. V). Barcelona, Santillana, 1993.

RIVERA GARRETAS, M.M.: Textos y espacios de mujeres. Europa, siglo IV-XV. Barcelona, Icaria, 1995.

SEGURA, I.: Guia de dones de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.