Aquest és un terme genuïnament local. Les vocalies de dones de les entitats veïnals van néixer junt al moviment veïnal al bell mig dels barris de pobles i ciutats que als anys 60 i 70 estaven en ple creixement i desenvolupament econòmic i industrial.

L’any 1968, a partir de la Llei d’associacions van sorgir les primeres associacions veïnals algunes de les quals tenien com antecessores les “comissions de barri” (Alabart, 1998: 15-16). Eren els anys del “desarrollisme”, del desequilibri territorial, dels grans moviments migratoris interns i del naixement dels barris perifèrics.

Les ciutats i pobles van anar engolint milers i milers de dones i homes procedents de les zones més deprimides de l’Estat cercant l’oportunitat d’una vida millor. Aquest creixement desordenat, caòtic, va generar barriades senceres de cases i barraques, allunyades dels centres històrics i polítics de les ciutats. A la perifèria, on no hi havia les condicions higièniques i d’habitabilitat mínimes: no tenien clavegueram, aigua corrent, enllumenat, cap mena de servei públic: ni transport, ni dispensari, ni escola.

Aquestes condicions insostenibles i precàries, que en un primer moment van donar lloc a les xarxes d’ajut i solidaritat a nivell humà, després van ser la causa d’innumerables mobilitzacions i també l’origen de la presa de consciència social i política de les persones que hi vivien (Garcia-Nieto, 1993: 662-671).

En els barris hi confluïen les lluites sindicals, socials, veïnals i polítiques fruit d’una conjuntura compartida i amb un objectiu comú: assolir la democràcia. Les vocalies de dones de les associacions veïnals van néixer en relació estreta amb el moviment feminista que aleshores perseguia també aquest objectiu comú com a primer esglaó per assolir primer els drets bàsics per a i després aconseguir la igualtat.

La ponència que es va presentar a les I Jornades Catalanes de la Dona el 1976 n’és un clar testimoni: “(...) la dona no pot romandre al marge pensant que els seus problemes són uns altres. L’emancipació de la dona, la seva total igualtat amb l’home, passa avui pel conqueriment de la democràcia. En aquesta perspectiva, la dona, a més de lluitar juntament amb altre sectors socials per la democràcia, ha de plantejar les seves reivindicacions específiques i lluitar per aconseguir la seva incorporació a la vida política” (Jornades, 1976: 84).

El règim franquista havia construït una rígida maquinaria legislativa per a garantir un model de dona submisa, sempre sota la tutela del pare o del marit. Una legislació extremadament patriarcal que reforçava la divisió sexual dels treballs (remunerat i domèstic), el rol d’esposa i mare i de peça clau de la institució familiar (“célula primaria natural y fundamento de la sociedad”, Fuero del Trabajo, titulo XII, 3), unes relacions entre els gèneres basades en la desigualtat i una condició d’eterna minoria d’edat que les invisibilitzava i negava com a subjectes de dret.

Són dues dimensions d’una mateixa existència. Per una banda, les dones es posaren al capdavant de les mobilitzacions per a la millora de les condicions de vida als barris, pobles i ciutats (instal·lació de semàfors, d’aigua corrent, dispensaris, autobusos o escoles), ja que eren les responsables del treball domèstic i de cura, i per l’altra banda eren cada vegada més conscients que hi havia alguns aspectes de la situació social, econòmica i política del moment que els afectaven únicament pel fet de ser dones.

Protagonitzaven i lideraven mobilitzacions però tenien una escassa presència en els llocs de decisió i de representació a les entitats.

Aquesta situació i ser conscients que la discriminació en tots els àmbits de la societat era fruït d’un sistema que anava més enllà de la dictadura, el patriarcat, va fer que les dones iniciessin un camí col·lectiu, conscient, propi i vinculat al moviment feminista tant pel que fa als continguts com a les pràctiques.

Si les associacions veïnals s’organitzaven agafant sovint models d’activisme sindical i polític i assajant maneres de fer democràtiques i s’organitzaven en grups de treball (vocalies d’urbanisme), d’habitatge, d’educació, de cultura, de sanitat, de festes, de butlletí, de joves, etc.) va costar poc plantejar i crear vocalies de dones, algunes de les quals van sorgir arran de les conferencies preparatòries de les I Jornades Catalanes de la Dona.

No totes les entitats veïnals van comptar amb vocalies de dones. Sorgeixen dues maneres d’entendre el paper de les dones en els moviments socials en general i en els barris i entitats veïnals en particular: la que defensa que la lluita ha de ser conjunta en espais de lluita mixta i la que defensa la creació d’espais específics, organitzacions pròpies i autònomes només de dones, “hi havia la idea que una transformació social portaria de la mà la transformació de les relacions entre homes i dones”; i la idea que hi havia la “necessitat de conquerir un espai propi a l’esfera social i pública (esfera pública esfera privada), i a partir d’aquí van anar construint un espai de treball i de reflexió específic” (Fernández, 2005: 15).

Aquestes dues visions també van generar discrepàncies alhora de plantejar el tipus d’activitats i accions de les vocalies. Les mateixes dones que varen participar en les Jornades del 76 criticaren aquelles vocalies que organitzaven activitats que reforçaven els rols tradicionals de les dones entrant en contradicció amb les reivindicacions plantejades des del feminisme. La comunicació de l’AVV Sagrada Família va esdevenir una critica a la mateixa ponència i apunta que les vocalies de dones no s’han de dedicar només a fer activitats tradicionalment femenines com a reclam a la participació sinó que han d’organitzar debats per a la conscienciació com a dones sobre sexualitat, sobre la planificació familiar i els mètodes anticonceptius. Fruit de tot algunes de les vocalies de dones de les entitats veïnals van acollir els primers centres de planificació familiar, les primeres escoles de persones adultes, les primeres assessories legals i van ser precursores d’entitats i associacions de dones com els Casals de la Dona o Grups de Dones a nombrosos pobles i ciutats. Van encapçalar i fer seves les campanyes i reivindicacions respecte a la necessitat de socialització dels treballs domèstics, el dret al propi cos, la igualtat d’accés i d’oportunitats en el treball remunerat, el dret a participar en els òrgans de decisió, igualtat en l’educació, etc. Van esdevenir també grups d’autoajuda i d’autoconsciència, de compromís, espais de relació entre dones, d’autoritat, d’entrenament polític, van esdevenir referents important per a totes les dones, espais d’informació, d’orientació i d’acollida i de creixement personal.

Amb els primers ajuntaments democràtics totes les entitats van patir fortes reestructuracions en molts sentits. Alguns dels líders veïnals, sindicals i socials van entrar a formar part dels consistoris democràtics amb una gairebé nul·la presència de dones. A la vegada existia la creença que aquestes institucions havien d’assumir totes les seves reivindicacions, i per tant calia una nova definició ideològica i programàtica del paper i raó de ser de les entitats veïnals. Alguns dels projectes van ser assumits pels ajuntaments, com van ser els centres de planificació, les assessories jurídiques, les aules d’alfabetització o els serveis d’atenció específica per a dones.

Fins els anys 90, però, les entitats veïnals no tornen a dinamitzar-se coincidint amb el replantejament de la participació i el seu paper en l’Estat de dret.

En l’actualitat, algunes de les primeres vocalies de dones d’entitats veïnals segueixen existint i no amb poques dificultats. També se n’han creat de noves adaptant-se a la realitat del moviment de dones i del moviment feminista actuals, i ha estat significatiu l’esforç d’algunes per a adaptar-se a la nova realitat de les ciutats tant des del punt de vista de les seves potencialitats en un marc globalitzat com des del punt de vista de les noves problemàtiques socials que sorgeixen d’aquest nou context social, econòmic i polític adaptant al mateix temps els seus objectius i accions.

Tanmateix, les dones que avui dia participen en els barris i en les vocalies de dones segueixen sentint encara que els temes urbanístics segueixen passant per davant de tots aquells temes relacionats amb el treball de cura o amb la vida quotidiana. La ciutat vista des de l’experiència i les vivències de les dones encara costa molt d’assumir (Fernández-Ponce, 2005: 15).

Pel que fa a la presència de dones a les entitats avui dia es constata que la mitjana d’edat és alta i que encara son els homes –grans– els que ocupen majoritàriament els llocs de presa de decisió i representació.

En un petit estudi publicat a la revista de la FAVB La veu del carrer (Herranz, 2005: 14) es constata que moltes de les entitats veïnals actuals es mantenen gràcies a la contribució i el treball de les dones. D’un total de 73 entitats entrevistades hi ha vocalia de dones a 14, només en 13 de les entitats la presidenta és una dona, i en 8 no hi ha cap dona que tan sols formi part de la junta. Pel que fa al repartiment de funcions aquest petit estudi reflecteix que “les dones tendeixen a responsabilitzar-se de les àrees de més contingut social, lúdico-cultural i dels temes administratius [...] en general son més actives i participatives, tenen més sentit comunitari i fan de pont amb d’altres entitats dels barris” (Herranz, 2005: 14).

Algunes dones encara mostren certa resistència a ocupar càrrecs, tot i que la necessària renovació i la cerca de nous models d’organització estan facilitant la seva participació.

En algunes entitats i vocalies les dones han fet un esforç per feminitzar-les aportant petits grans canvis com l’ús d’un llenguatge no sexista, amb la incorporació de la perspectiva de gènere en els debats sobre polítiques urbanístiques o de mobilitat, els bancs del temps, les publicacions, les campanyes de gènere.

La relació i la complicitat amb el moviment feminista s’ha mantingut i la implicació en les noves i velles lluites de les dones també. Algunes vocalies de dones d’entitats veïnals han estat al capdavant de mobilitzacions en contra de la violència vers les dones, en contra de la guerra, han creat xarxes de solidaritat i ajut, han aprofitat les potencialitats de les Noves Tecnologies i creen espais virtuals de comunicació, de relació, d’intercanvi d’informació, de complicitat i d’acció compromesa.

ALABART i VILA, A.: “Els moviments socials a Catalunya”, Revista catalana de sociologia 7/1998.

DD.AA.: Jornades Catalanes de la Dona. Barcelona Maig 1976 Col·lecció Alternatives Comissió Catalana d’Organitzacions no Governamentals Secretariat de les Jornades, 1977.

DD.AA.: 20 anys de feminisme. Barcelona, Ed. Associació de dones per a la celebració dels 20 anys de les I Jornades Catalanes de la Dona i Ajuntament de Barcelona, 1996.

DD.AA.: Textos para la Historia de las mujeres en España. Madrid, Ed. Càtedra, 1994.

FERNÁNDEZ, E.; PONCE, L.: “Moviment feminista i moviment veïnal, una cruïlla històrica”, La veu del carrer, dossier estiu 2005 (Versió electrònica: www.lafavb.com).

GARCÍA-NIETO PARÍS, MC.: “Trabajo y oposición popular de las mujeres durante la dictadura franquista” a DUBY, G.; PERROT, M.: Historia de las mujeres en Occidente. Barcelona, Santillana S.A. (1993)-Círculo de Lectores, 1994, pp. 662-671.

HERRANZ, E.: “Veïnes i associades imprescindibles”, La veu del carrer, dossier estiu 2005 (Versió electrònica: www.lafavb.com).