“L’argument central de la crítica feminista a l’urbanisme és que les persones professionals de l’urbanisme tenen un marc conceptual basat en els valors de la il·lustració i en una visió masculina del món. Per algunes autores no importa tant si qui dissenya la planificació urbana són homes o dones, ja que la majoria comparteixen un marc conceptual similar, adquirit en la seva educació i a través de la cultura de les organitzacions urbanístiques. No obstant, les dones no professionals ‘parlen amb una veu diferent’ a la dels homes degut a les seves socialitzacions diferencials i experiències vitals (...)”¹.

“Urbanisme i arquitectura estudien les relaciones entre les estructures de la societat i la seva organització en el territori o en l’espai, amb la finalitat de fer-hi projectes de desenvolupament i de transformació del medi o de l’entorn. Per això s’han de considerar d’una banda les estructures físiques i de l’altra les persones que les ocupen i que hi viuen cada dia (…) Des del feminisme s’ha constatat que en aquestes disciplines s’exclouen les dones com a persones que habiten els espais i com a creadores d’intervencions urbanístiques i arquitectòniques (…) En definitiva, la planificació urbanística des de la perspectiva de gènere mira de valorar l’experiència femenina de la vida i de considerar les persones, en tota la seva diversitat, al centre mateix de les accions polítiques i estratègiques de transformació del entorn i el territori”².

La invisibilitat de les dones no és només la de la dona-persona sinó que també ho és, en la formació acadèmica que rebem tècnics i tècniques de l’urbanisme, la d’aquelles que han contribuït i contribueixen al pensament de la ciutat.

No és fàcil rastrejar aportacions de dones, ja que la història s’ha encarregat d’esborrar les seves petjades. En aquest sentit un treball encomiable és el realitzat per Dolores Hayden³ fa més de dues dècades en el que visibilitza les aportacions de les dones pioneres en el pensament de la nova ciutat nord-americana. L’oportunitat d’un nou món no es podia deixar passar, així ho van comprendre moltes dones i, també, homes que participaren conjuntament en projectes de noves maneres de viure. Aquest pensament reformista estava fonamentalment dirigit a l’espai de la casa, a les tasques domèstiques. Entenent la casa com a cèl·lula bàsica del teixit urbà i, per tant, canviant aquesta es podia pensar en una estructura urbana diferent.

“El lloc de la dona és a la llar’ ha sigut un des principis més importants en el disseny arquitectònic i en la planificació urbana en els Estats Units d’Amèrica durant l’últim segle. Un principi més aviat implícit que explícit per la professió del disseny conservadora i dominada pels homes (…) Aquesta qüestió ha generat molts menys debats que altres principis fonamentals de la ciutat americana contemporània a l’era del monopoli capitalista, que inclou la pressió destructora de la urbanització de terres privades, la dependència fetitxista del vehicle privat i l’ús desmesurat de l’energia (...) les dones sense escoltar aquesta norma han ingressat en massa a la força laboral remunerada. Edificis, barris, i ciutats dissenyades per mantenir a la llar a les dones les oprimeixen física, social i econòmicament (…) el remei a aquesta situació és desenvolupar un nou paradigma de la llar, del barri i de la ciutat (…) que haurà de suportar més que restringir les activitats de les dones treballadores i les seves famílies (…)”⁵.

Una altra aportació significativa i, possiblement, més reconeguda ha estat la de Jane Jacobs, qui el 1961 va escriure Mort i vida de les grans ciutats americanes⁶. Aquesta autora formaria part, amb tota una sèrie d’escriptors apareguts en aquella dècada, del cos de coneixement crític i independent que marcaria el pensament urbanístic que qüestiona la ciutat de la funció, la ciutat de la màquina i la ciutat que oblida als seus habitants.

Una altra aportació ja clàssica i imprescindible va ser la visió aportada per Denise Scott Brown en els treballs que realitzaria en col·laboració amb Robert Venturi, dels quals n’és especialment rellevant el que feren conjuntament amb Steven Izenour, Aprendiendo de Las Vegas (1972). La mirada de Denise Scott Brown, acostumada a ressaltar les aportacions de la gent comú i trobar en allò aspectes per aprendre, es va sumar al coneixement més clàssic i acadèmic de Robert Venturi; la unió d’ambdues mirades és el segell que signa la ingent producció d’aquest equip.

“La nota de Robert Venturi sobre l’autoria de la primera edició, amb el seu reconeixement de coautors i col·laboradors, fou virtualment ignorada per quasi tots els que van ressenyar el llibre. Els ressentiments personals davant el tractament cavallerós envers la meva aportació i les atribucions que en general han fet arquitectes i periodistes em dugueren a analitzar l’estructura social de la professió, la seva dominació per mascles de classe alta i l’èmfasi dels seus membres en l’star system arquitectònic. El resultat és un article titulat ‘Sexism and the Star System in Architecture”⁷.

“Recordo amb claredat un espectacle que solia impressionar-me molt quan tenia nou o deu anys. Jo llavors vivia a les afores de Manchester, i “anar a la ciutat” era un succés […] en el trajecte creuàvem la vall plana del Riu Mersey […] Tota aquella planura, l’extensió sencera de Manchester, es dividia en camps de futbol i de rugby […] es cobria fins on arribava la vista de centenars de persones petitetes que corrien per totes bandes perseguint pilotes […] jo no anava a aquells camps de joc; semblaven estar-me vedats, com si es tractés d’un altre món […] la meva pretensió es limita a afirmar que espai i lloc, els espais i els llocs, així com el sentit que tenim d’ells s’estructuren de manera recorrent sobre la base de gènere […] aquesta estructura genèrica de l’espai i el lloc simultàniament reflecteixen les maneres com el gènere es constitueix i entén en les nostres societats i té efectes sobre elles”⁸.

També a la Gran Bretanya va ser precursor en qüestions lligades tant a l’arquitectura com a l’urbanisme amb visió de gènere el grup Matrix, que deixaren obres emblemàtiques i el llibre Making space: women and the man made environment de 1984.

En el territori espanyol⁹, des de la recuperació de la democràcia s’ha visibilitzat un pensament feminista que també ha arribat a l’arquitectura i a l’urbanisme. La peculiar situació que es dóna en el nostre context és que amb anterioritat a la Guerra Civil només hi va haver tres arquitectes sortides de l’Escola d’Arquitectura de Madrid. No serà fins l’any 1964 que va començar en plena dictadura franquista, i molt lentament, a haver-hi arquitectes sortides de les escoles espanyoles. Aquest endarreriment acadèmic ha portat a que la formació de les futures arquitectes estigui marcada per la visió masculina i suposadament neutral de l’ensenyança i per tant de la professió, portant a l’ocultació de sensibilitats i mirades no avalades per la repetició acadèmica.

Destacaríem alguns treballs i autores clau en l’urbanisme amb visió de gènere en territori espanyol. En les I Jornades de Feministes Independents del 1980, a Barcelona, Anna Bofill va proposar, en la conferència “Dona i Arquitectura”10, una mirada diferent de les dones sobre l’entorn posant de manifest la relació entre estructura patriarcal i la forma de les nostres ciutats. Al 1984 es van realitzar unes jornades interdisciplinàries organitzades pel Seminari d’Estudis de la Dona de la Universidad Autónoma de Madrid en la que es fa una primera incursió sobre l’ús de l’espai en la vida quotidiana. Aquestes trobades foren el punt de partida per a reflexions repartides per diferents ciutats de l’Estat i des de diferents disciplines.

Teresa del Valle, antropòloga, publica el 1991 l’estudi “Les dones en la ciutat. Un estudi aplicat a Donosti”, i el 1997 “Bastides per una nova ciutat”.

Isabel Segura, historiadora, publica el 1995 la Guia de Dones de Barcelona, llibre que reivindica la presència i la memòria de las dones en la construcció de la història de la ciutat, des de l’època romana fins a l’actualitat; espais prohibits i espais viscuts, llegint la història urbana des d’un altre lloc, fent visible allò que hi ha més enllà del monument, els marges de la història tradicional.

A la dècada dels noranta es van fer trobades i jornades en diverses ciutats de manera habitual, començant el 1997 a Vitòria amb “La ciutat amb, de, des de, per, segons les dones”. A Madrid, l’associació La Mujer Construye organitza el 1997 les primeres “Trobades de dones en arquitectura”, que es repetiran cada any. El 1999, a Barcelona es realitza el I Congrés de les Dones de Barcelona, treball de participació dels consells de dones dels deu districtes realitzant-se una ponència –“L’espai urbà, els temps i les dones”– on es fan propostes sobre habitatges, espai urbà, accessibilitat i seguretat urbana. Aquest any la Fundació Maria Aurèlia Capmany també publica el Manual de Recomanacions per la concepció dels aglomerats urbans des de la perspectiva de gènere, com a resultat del projecte europeu “Les dones i la ciutat” realitzat per Anna Bofill, Isabel Segura i Rosa M. Dumenjó. És important de remarcar que aquest manual és el primer en parlar de solucions concretes per l’espai urbà i l’habitatge. L’any 2005 es van celebrar, a Barcelona, les primeres “Jornades Urbanisme i Gènere”, que resultaren d’un gran impacte mediàtic i comptaren amb la participació de tècniques nacionals i estrangeres d’un ampli ventall professional. La peculiaritat d’aquestes jornades fou la implicació de diferents organismes i que la seva àmplia difusió fes que no es limites a un saber entre poques sinó a una discussió oberta. Aquestes jornades foren coordinades per Isabela Velásquez.

Entre altres arquitectes, urbanistes i professores que aixecaren una veu dissident en front a la neutralitat imposada destacaria la labor d’Inés Sánchez de Madariaga¹¹, la qual ha realitzat nombroses investigacions i escrits entorn a urbanisme i gènere. També destaquen grups de dones que des d’una labor tècnica i cívica incentiven tant la participació de les dones com el tractament del tema urbà des d’altres punts de vista: Grupo Suburbanas de Sevilla, Rurbanes de Catalunya, Precarias a la Deriva, entre altres grups.

“Durant la dècada dels 80 moltes autoritats locals formaren funcionaries per la Igualtat d’Oportunitats (EOC, 1988), i es podia trobar una dona, generalment una dona, nomenada com a coordinadora o encarregada de la planificació per la igualtat d’oportunitats que s’havia de controlar i aconsellar a les autoritats de planificació. Però, s’esperava que les recomanacions realitzades per aquesta persona, generalment jove ‑només ella mateixa– fossin acceptades pels quadres de planificació, generalment homes. Una d’aquestes dones em comentava: realment s’espera sèriament que jo m’interposi en les converses d’un grup tancat d’homes i els hi digui: mireu, això és el que esteu fent malament? (...) les dones planificadores han observat com iniciatives com aquesta han estat ofertes sense escala de temps pressupost ni prioritats¹².

No hi ha dubte que si les lleis reconeixen i obliguen a aplicar una visió de gènere a l’urbanisme, significa un pas endavant, però encara ens queda molt per caminar.

Hi ha bases jurídiques i instruments legals suficients per planificar una ciutat centrada en les persones i en la gestió de la vida quotidiana. Tot i això faltaria una integració i una concreció de la perspectiva de gènere en tot el procés de planejament des del diagnòstic fins a l’avaluació de plans, sense oblidar el procés projectual.

Les agendes XXI i la pràctica de la participació han incorporat algunes qüestions de gènere; no obstant, la difusió de la visió de gènere en l’urbanisme segueix sent parcial i limitada a les dones. Específicament, la Llei de Millora de Barris de la Generalitat de Catalunya ha establert, entre els punts a valorar per decidir sobre el finançament d’un projecte de rehabilitació de barris, la visió de gènere entesa com la igualtat en l’accés als equipaments i l’espai públic.

Podem concloure que la situació actual no ha avançat massa en el reconeixement de la visió de gènere en la pràctica urbanística, ja que es pot constatar que quan han estat incorporats valors que deriven dels escrits i reivindicacions de gènere i feministes es fa disminuint el seu valor; és a dir, si es posen de manifest temes com la seguretat o la il·luminació en l’espai públic es consideren qüestions òbvies, de sentit comú, sense valorar que fins que les dones no ho van denunciar no s’havia tingut en compte.

Si s’hagués de definir què significa la perspectiva de gènere en la planificació podríem incorporar els quatre punts assenyalats pel Ministeri de Medi Ambient de Noruega (1993)¹³:

1. Millorar les condicions de vida objectives de les dones, entenent per objectives aquelles que es poden mesurar i que estadísticament són reconegudes: salaris més baixos, major dificultat per accedir a un habitatge, més hores de feina...
2. Convertir els temes d’interès de les dones en objectius de planejament, és a dir, col·locar en un pla d’igualtat els requeriments de les dues esferes de treball.
3. Promoure una major participació de les dones en activitats públiques; per això, és com a mínim necessària l’apropiació per part de les dones d’eines que els hi donin seguretat per opinar i participar (processos d’empoderament), al temps que existeixin mitjans que permetin comptabilitzar les responsabilitats familiars amb el temps lliure per participar.
4. Incorporar valors femenins en la planificació.

Per l’exposat anteriorment, queda reflectit que es fa necessari valorar les aportacions de l’experiència femenina, incorporant-les en la planificació per facilitar la incorporació i la igualtat real d’elecció per part de les dones en el món reproductiu. S’ha d’entendre i projectar la ciutat com espai on es desenvolupen els dos móns del treball, i deixar de considerar prioritàriament l’esfera productiva.

Possiblement una de les dificultats de la incorporació de la visió de gènere està en que es tracta d’una mirada propera i complexa, és a dir, un planejament sense simplificació, fent lectures i anàlisis a diferents escales. Es tracta de considerar com a valor de primera línia la quotidianitat, que avui es considera una dada menor i, per tant, es considera no comparable amb les grans dades, com per exemple, ho són les de les grans infrastructures. Una quotidianitat cada vegada més complexa que demanda una acció a múltiples nivells.

BOFILL, Ana: Dumenjó, Rosa; Segura, Isabel. Las Mujeres y la Ciudad: manual de recomendaciones para una concepción del entorno habitado desde el punto de vista de género. Barcelona, Fundació M. Aurèlia Capmany, 1998.

BOFILL, Anna: Planejament urbanístic, espais urbans i espais interiors des de la perspectiva de les dones. Barcelona, Quaderns de l’Institut, Generalitat de Catalunya, Institut Català de les Dones, 2005.

BOOTH, C.; DARKE, J.; LLENADLE, S. (coord.): La vida de las mujeres en las ciudades. La ciudad, un espacio para el cambio. Madrid, Editorial Narcea de Ediciones, 1998.

BOOTH, Christine: La participación de las mujeres en la gestión de los proyectos urbanísticos. Bilbao, Diputación Foral de Bizcaia, Gabinete del Diputado General, 2004.

GREED, Clara H.: Women and Planning. Creating gendered realities. London, Routledge, 1994.

NAVARRETE, Ana: The Gendered City: espacio urbano y construcción de género, Cuenca, Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2004.

SÁNCHEZ DE MADARIAGA, Inés: Urbanismo con perspectiva de género, Instituto Andaluz de la Mujer, Unidad de género, 2004.

URBANISME I GÈNERE: AUTORES