Aquestes reflexions teòriques recollien les crítiques que, des de la represa del moviment feminista, el 1968, feien aquelles dones que vivien sota el millor Estat del Benestar conegut fins al moment: les dones dels països escandinaus. Les crítiques es centraven en posar de manifest els inconvenients que es derivaven d´haver considerat els drets i deures de ciutadania lligats a aquells que protagonitzaven el treball remunerat a les societats contemporànies, els homes a la seva majoria. Això era així perquè l’activitat laboral era l´únic treball que, d´ençà de la industrialització, rebia la consideració social i econòmica de treball. Les crítiques continuaven en posar de manifest com aquesta visió menystenia o ignorava l´altre treball que les dones realitzaven quotidianament. En concret, les tasques domèstico-familiars que, com a conseqüència, no eren reconegudes com a treball ni socialment ni econòmicament. Aquesta situació era a la base de les desigualtats que regien les relacions socials entre homes i dones. Primer, perquè aquesta consideració del treball negava l´activitat de la majoria de les dones. Una activitat que les categoritzava com a mestresses de casa i les feia constar com a inactives en els registres estadístics. I segon, perquè aquelles dones que, a més, estaven al mercat laboral havien d´assumir una major càrrega total de treball. Situació que convertia la seva vida quotidiana en problemàtica perquè aquesta doble presència, més popularment coneguda com a doble jornada, les feia viure i sentir-se atrapades pel temps.

Seguint el fil d´aquest raonament, les primeres reflexions sobre les polítiques de temps pretenien fer evident com aquesta situació oblida, per damunt de tot, la importància que les tasques de cura tenen per a la reproducció de la vida humana. Amaga la relació de subordinació amb què les dones duen a terme el treball domèstico-familiar en el si de la llar-família, on la divisió sexual del treball és el darrer refugi del poder patriarcal. Provoca que el temps de vida no tingui cap mena de valor a la societat ni cap significat en la vida de les persones. I, tot plegat, fa possible que els projectes de vida personals i la societat sencera giren i s´organitzen exclusivament entorn el temps de treball remunerat.

"Les dones canvien els temps", era el lema que va popularitzar aquell avantprojecte de llei italià. Essent aquest mateix lema el que, uns anys més tard, va presidir bona part de les actuacions a favor de les dones, impulsades des del Consell Municipal de Benestar Social de l´Ajuntament de Barcelona1. El lema recollia l´esperit d´un projecte que proposava un canvi de temps capaç d´anar més enllà d´un canvi d´horaris. L´articulat de la llei proposava reconèixer i vindicar, en positiu, les activitats i els temps lligats a la reproducció de la vida que realitzen majoritàriament les dones adultes a les societats del benestar.

La proposta legislativa estava dividida en tres grans capítols i 27 articles. El primer capítol pretenia regular el temps del cicle de vida. En aquest punt les propostes s´orientaven a fer possible l´alternança entre el temps del treball remunerat i el del treball domèstico-familiar, sense oblidar el temps d´oci o el corresponent a d´altres activitats. L´objectiu era trencar el model masculí de cicle de vida que de jove estudia per poder treballar, d´adult treballa, només, de manera remunerada, i, finalment, deixa de treballar un cop arribada la jubilació. Les propostes es concretaven en la regulació de períodes sabàtics, de temps per a la formació, permisos laborals i altres combinacions que permetessin combinar el treball remunerat amb el treball de cura i la resta d´activitats.

El segon capítol tractava de regular el temps vist com a jornada laboral. Les propostes plantejaven la necessitat ineludible de reduir les hores de treball remunerat per a tothom. Una reducció que anys després, els estudis sobre el temps des de la perspectiva de gènere (Hufton-Kravaritou, 1999) van precisar que calia reivindicar en clau sincrònica i quotidiana. Perquè aquestes dues característiques resultaven imprescindibles per aconseguir que la combinació del treball remunerat i el treball de cura no penalitzés exclusivament les dones. Era, probablement, un bon avís sobre les limitacions que afecten les actuals polítiques de conciliació. El tercer capítol, incloïa propostes relacionades amb el temps de la ciutat, que han estat les úniques que han arribat a ser llei. En concret, la llei Turco2 des del 2000, obliga a regular el temps de la ciutat en aquelles poblacions italianes de més de 30.000 habitants. La novetat d´aquelles primeres propostes entorn el temps de la ciutat radicava en que, per primer cop, es feia evident la necessitat de regular les activitats i els serveis que afecten la vida quotidiana dels ciutadans i molt especialment de les seves ciutadanes. La proposta consistia a regular els horaris dels serveis municipals, dels transports, dels comerços, de les escoles, de les empreses, etc. mitjançant l’establiment de pactes que no vulneressin els drets i les situacions dels diversos col·lectius implicats.

Aquest apartat va conèixer experiències pioneres, com la duta a terme per Alfonsina Rinaldi, alcaldessa de Mòdena en aquells anys. I, una dècada més tard, gairebé 200 ciutats italianes gaudien de polítiques reguladores del temps a la ciutat (Belloni-Bimbi, 1998). Generalment, aquest tipus de polítiques consisteixen en l’establiment d’un pla regulador dels temps a la ciutat que es gestiona des d’oficines de temps, creades ad hoc. El pla tracta de coordinar la major part dels horaris dels serveis públics i activitats mercantils de la ciutat per tal d’aconseguir una ciutat més vivible. El que vol dir que hi ha una voluntat política explicita per aconseguir que el benestar quotidià sigui viscut i percebut com a dret de ciutadania.

Altres actuacions més concretes que poden ser considerades, també, com a polítiques de temps són les experiències conegudes com a bancs del temps. En aquest cas, l’actuació consisteix en promoure un seguit d’intercanvis d’activitats i serveis entre la ciutadania (veïns i veïnes d’un mateix barri, persones associades en grups diversos). La característica principal d’aquest intercanvi és que queda fora de la lògica mercantil i a prop d’aquelles activitats i serveis de cura de persones que les dones habitualment organitzen i comparteixen quotidianament per donar abast a la càrrega total de treball que assumeixen. Tot i així, el nom de banc s’imposa perquè la unitat de mesura d’aquest intercanvi és el temps expressat en unitats horàries. L’intercanvi acostuma a estar garantit i tutelat per l’administració municipal o bé per una entitat mediadora, (Torns, 2001), per tal d’assegurar-ne el bon funcionament.

Les polítiques reguladores del temps de la ciutat compten, a l´actualitat, amb d’altres experiències que no segueixen necessàriament les lògiques de la proposta italiana. És a dir, que poden ser contemplades com a polítiques de temps a la ciutat però fetes des d’una altra òptica. A França, varen ser pioneres les ciutats de Paris, Poitiers, Rennes, Saint Denis i Lille, entre d´altres. Generalment, aquestes polítiques, tot i compartir alguns dels instruments de les polítiques italianes (oficines del temps, plans horaris), no tenen present o no prioritzen la perspectiva de gènere. Acostumen a estar orientades i tutelades per tècnics i polítics que consideren la ciutat com l´escenari de les noves polítiques urbanes. És a dir, són actuacions pensades per a una ciutat on el benestar quotidià depèn de la mobilitat quotidiana, el planejament urbanístic i/o el desenvolupament sostenible (Boulin-Mückenberger, 2002). En alguns casos, estan organitzades en xarxa amb d’altres ciutats europees i persegueixen criteris d´excel·lència, deutors del projecte EUREXCTER3. Cal citar, també, les ciutats alemanyes de Hannover, Hanau i Bremen i, en particular, aquesta última. En un dels seus barris, s´han creat unes "Agències de Temps" que tracten d´impulsar unes "Taules Quadrangulars" com a instàncies mediadores entre l’empresariat, els sindicats, l´ajuntament i la societat civil.

A Espanya, les polítiques de temps són encara incipients i no totes les experiències tenen en compte la perspectiva de gènere. A Astúries, per citar un exemple pioner, les polítiques de temps de la ciutat van lligades a la descentralització dels serveis municipals i al desenvolupament local. Les experiències de "bancs de temps" són, per ara, les més nombroses i en aquests darrers anys han conegut un desenvolupament creixent. Barcelona és, segurament, la pionera en fer polítiques de temps. L´orientació de les actuacions ha tingut, des de l´inici, una forta preocupació per afavorir unes ciutats més amigues de les dones i, de retruc, més amigues de tothom, tal com les pioneres italianes demanaren. Això es pot constatar a les primeres experiències pilot al barri de Sants (García-Ramón-Cánovas-Prats, 1995); en els bancs de temps que varen començar al districte d´Horta/Guinardó i ara són presents a tots els districtes de la ciutat; en el 1er. Congrés de les Dones4 de la ciutat que es va celebrar al febrer del 1999, i, finalment en la creació de la regidoria dels "Nous Usos Socials del Temps", vigent des de l´inici del darrer govern municipal.

Sembla, doncs, fora de dubte que les polítiques de temps tenen un llarg i esperançador futur, especialment les relacionades amb el temps de la ciutat. Tot i així sembla prudent escoltar algunes de les veus crítiques que acompanyen el seu breu recorregut. En especial aquelles que recorden que no poden haver-hi polítiques de temps que oblidin la importància que el temps de treball remunerat té en la vida quotidiana de les persones i en l´organització de tota la societat. I en aquest punt cal no oblidar que l´actual flexibilitat del temps de treball remunerat no apunta vers el benestar quotidià sinó a l´augment de la disponibilitat laboral de la població ocupada. Si més no així es dedueix dels balanços que s´estan fent5 sobre les polítiques de regulació i reordenació de la jornada laboral. Uns balanços que, a més, assenyalen, com a obstacle principal, les dificultats d´obtenir consens social entorn mesures que redueixen el temps de treball de manera sincrònica quotidiana. Essent les dones que tenen treball de cura les úniques que accepten aquest tipus de reducció, tot i resultar-ne perjudicades laboralment. Una conclusió a la que ja varen arribar aquelles dones que es proposaren, fa prop de quinze anys, fer polítiques de temps per repensar el benestar. I encara hi som.

Notes

BALBO, L.: Time to Care. Politiche del tempo e diritti quotidiani. Milán, Franco Angeli, 1987.

BELLONI, M.C.; BIMBI, F.: Microfisica della cittadinanza. Città, genere, politiche dei tempi. Milán, Franco Angeli, 1998.

BOULIN, J-Y.; MÜCKENBERGER, U.: La ville à mille temps, La Tour d´Aigues, L’Aube, 2002.

CORDONI, E.: Las mujeres cambian los tiempos, a Cuadernos de relaciones laborales n. 2, 1997.

GARCIA RAMON, D.; CANOVAS, G.; PRATS, M.: Les dones i l’ús del temps a Barcelona. El cas del barri de Sants, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1995.

HUFTON, O.; KRAVARITOU, Y.: Gender and the use of time. La Haya, Kluwer Law Int, 1999.

TORNS, T.: Para qué sirve un banco de tiempo, a Mientras tanto n. 82, 2001.

TORNS, T.: Les polítiques de temps. Un repte per a l´estat del benestar. Barcelona, Fundació Nous Horitzons, 2003. Versió reduïda en castellà a Trabajo. Revista Asoc. E. C. Univ. De RRLL y CCTT, n. 13, 2004.