S’entén per política social la intervenció sobre la realitat social mitjançant accions que assignen recursos per a afavorir l’augment del benestar del conjunt de la població, tenint en compte les necessitats especials d’alguns sectors de la població. La política social té per finalitat igualar les oportunitats i disminuir les desigualtats. Els serveis socials públics realitzen una funció decisiva a l’hora de garantir un nivell de protecció social mínim per a tota la població. Són la xarxa bàsica de serveis de l’Estat de benestar d’un país.

Els serveis socials, doncs, són un dels pilar de les polítiques socials; aquests foren concebuts com l’última xarxa de protecció i reequilibri de les desigualtats socials de l’Estat per a les poblacions en situació de risc social. No obstant, aquestes mesures no pretenen modificar ni influenciar les causes d’aquestes desigualtats, sinó que intenten pal·liar-ne els efectes amb mesures compensatòries com ara prestacions i/o serveis adreçats a les persones que pateixen aquestes desigualtats.

El concepte de gènere està ineludiblement vinculat als moviments feministes, que foren els que li van donar origen. Els moviments feministes encunyaren el terme per a reivindicar un territori definidor específic, que compensés la insuficiència dels cossos teòrics existents per explicar la desigualtat entre homes i dones, és a dir, com a forma de referir-se a l’organització social de les relacions entre sexes¹. La desigualtat és un concepte que ens remet a l’asimetria i això socialment es concreta en jerarquies i gestió del poder: dominació, subordinació, exclusió o inclusió i, fins i tot, opressió.

Així doncs, els serveis socials des d’una perspectiva de gènere fan referència a aquelles mesures que l’Estat del benestar impulsa com a xarxa bàsica per a garantir un nivell mínim de protecció social a tota la població, tenint en compte allò que perpetua la desigualtat entre homes i dones dins l’organització social. La seva aplicació es materialitza en iniciatives d’àmbit local que, per la seva confluència amb d’altres agents o mesures, permeten salvar la perspectiva androcèntrica, familiarista i assistencialista originària del nostre Estat del benestar.

En l’actualitat encara hi ha una certa confusió en relació a què significa la perspectiva de gènere, doncs sovint (massa sovint) aquesta s’identifica amb mesures per a dones, la qual cosa afegeix una dificultat a la dona que rep aquest “suport”: se la confirma i col·loca de nou en una posició central vers les necessitats familiars i en una posició perifèrica vers la participació en la societat com a ciutadana de ple dret. És a dir que les eines que utilitza l’Estat del benestar per a reequilibrar les desigualtats socials (prestacions, requisits, gestió del suport de serveis socials...), freqüentment reforcen i cronifiquen la dependència de les dones vers la figura masculina de referència i/o vers les persones que depenen d’ella (i viceversa, d’aquestes vers la dona). D’aquesta manera, al vincle de simbiosi afectiva ja existent entre aquestes persones de l’entorn relacional i la dona, s’hi afegeix el vincle de simbiosi econòmica, material i de recursos de suport dels serveis socials. S’estableix així una relació de mútua dependència en la qual difícilment l’un pot incrementar llur autonomia sense perjudicar l’altre. Per exemple, una persona malalta crònica acaba essent un valor per aconseguir un ajut que segurament gestiona una dona i del qual ella també acaba depenent, tot i ésser insuficient per a que aquesta no vegi disminuït el seu grau d’autonomia i pugui rebaixar la dedicació “extra” als altres. D’aquí la mútua dependència.

La dona esdevé de facto l’última anella del sistema de protecció i seguretat de les persones del seu entorn, ja sigui com a gestora dels recursos previstos per l’Estat del benestar i les polítiques de serveis socials, com per a cobrir allò que aquestes deixen al descobert. Si aquesta situació de sobrecàrrega és duradora en el temps o simultània amb d’altres, és molt probable que les fonts d’ingressos de la dona vagin disminuint, alhora que pot ser que els recursos dels que disposa siguin redistribuïts per tal d’incrementar el benestar i/o cobrir necessitats bàsiques de les persones del seu entorn immediat i que es troben en dificultat: per tant, els recursos disponibles també es veuran reduïts. Ens referim fonamentalment a dos aspectes: dedicació de temps i recursos materials o econòmics.

1) Dedicació de temps: El temps és un recurs molt valuós en tant que aquest pot tenir diversos usos:

• Temps productiu: ens aporta recursos o béns econòmics que al seu temps es poden usar per a incrementar el benestar de la vida quotidiana.
• Temps de descans: ens permet mantenir o reprendre la dedicació a altres usos del temps (per exemple al temps productiu).
• Temps d’inversió: és aquell temps que s’utilitza per a millorar o incrementar la rendibilitat del temps productiu (per exemple la formació i l’actualització per a la promoció i/o millora del perfil ocupacional i/o professional).
• Temps personal: és aquell temps que es dedica a la recerca del benestar i a tenir cura d’un mateix. Afavoreix el benestar i la salut de la persona en general i, per tant, reverteix positivament en totes les àrees de la seva vida quotidiana.

En el moment que la dona ha de dedicar temps a la gestió i la cura d’altres persones, cal afegir automàticament una categoria més en la classificació anterior, la qual comporta una disminució de la dedicació de temps als altres usos del temps descrits anteriorment.

2) Recursos materials o econòmics: quan la capacitat d’automantenir-se d’un membre de la família és insuficient, la dona acostuma a ser l’últim recurs que proveeix, comparteix i redistribueix els recursos existents. Això es deu, per una banda, a la capacitat d’aprofitar i de combinar els recursos i, per altra banda, a la reducció i redistribució de l’ús que la dona fa dels propis recursos.

L’ús del terme “serveis socials amb perspectiva de gènere” ha de contemplar aquelles mesures de l’Estat del benestar que tenen en compte els factors i àmbits de la vida civil que provoquen i mantenen les desigualtats entre dones i homes i que tenen per objectiu prevenir els seus efectes, reduir-los o pal·liar-los.

Aquestes mesures haurien de tenir en compte tres àrees bàsiques de la vida quotidiana que sostenen i perpetuen les situacions de desigualtat:

- Capacitat de prendre decisions respecte del projecte personal de vida –en el sentit més ampli de l’expressió–, assumint els riscos, èxits i fracassos de les pròpies decisions.

- Capacitat d’autosuficiència econòmica. És a dir, capacitat d’autonomia i capacitat d’èxit en el mercat de treball.

- Capacitat d’influir i participar en l’entorn relacional immediat i comunitari.

Des d’aquestes tres grans àrees gairebé es pot accedir a qualsevol aspecte de la vida quotidiana i de l’organització civil que es trobi vinculat amb la igualtat de gènere: formació, sanitat, qualitat de vida, dependència/independència, violència de gènere, recursos per a la cura de les persones dependents (per exemple, infants i adults), capacitat de desplaçament, serveis públics de transport, cultura, oci, teixit associatiu i vida del barri o entorn immediat de la persona, etc.

Així doncs, una política de serveis socials que inclogui la perspectiva de gènere vetllarà per a influir sobre aquests factors i compensar el seu efecte desestabilitzador, posant l’èmfasi en un o en un altre element i centrant-se en un àmbit o en un altre, segons pertoqui. En el seu conjunt, haurien de cobrir tots aquells factors que desestabilitzen una situació d’igualtat entre sexes, amb la seva corresponent mesura compensatòria.

D’altra banda, en tant que parlem de serveis socials amb perspectiva de gènere, entenem que encara hi ha causes que mantenen i perpetuen situacions de desigualtat entre sexes i això significa que la nostra societat no ha aconseguit, encara, una organització social basada en la igualtat.

Com poden els Serveis Socials tenir en compte la perspectiva de gènere, en tant que parteixen d’una visió androcèntrica de l’organització social?

Els serveis socials són un dels instruments dels quals disposa l’Estat de benestar per al seu objectiu últim de redistribuir nivells de renda i garantir els drets socials de la ciutadania².

A Espanya, el model d’Estat de benestar ha estat tipificat dins del model llatinomediterrani, el qual ha adoptat polítiques pròpies de l’Estat del benestar en una fase tardana i que es caracteritza, entre d’altres per: 1) el manteniment d’una certa tendència assistencialista, 2) la centralitat de la institució familiar en considerar-la la unitat bàsica a l’hora de planificar les polítiques socials, enlloc de l’enfocament “individualitzador” propi dels models escandinaus. Aquesta tendència familiarista ha estat reforçada per la retirada de l’Estat del camp de la provisió de serveis socials, el que suposa traslladar les despeses de la reproducció a l’entorn familiar, i 3) el manteniment de l’ocupació laboral com a substrat material de les polítiques socials.

Tenint en compte tot això, observem que els serveis socials del nostre Estat del benestar són de caire pal·liatiu i ajuden al sosteniment del rol central de la dona en la cura de la família. En conseqüència, mantenen el rol perifèric de les dones en l’àmbit de la participació social com a ciutadanes de ple dret, ja que aquesta participació sempre estarà sotmesa a les necessitats familiars, les quals, d’altra banda, no són contemplades individualment per l’Estat del benestar, que entén, donat el seu caire familiarista, que pertoca al conjunt familiar, i per tant, de facto, a les dones en darrera instància, la seva cobertura.

Vist des de la perspectiva de gènere, en tant que xarxa bàsica de protecció i reequilibri de les desigualtats per aquelles poblacions en situació de risc social per part de l’Estat, els serveis socials haurien de vetllar per la igualtat entre homes i dones. Per tant haurien d’atendre i disminuir els factors que perpetuen la desigualtat entre sexes, més enllà de les variables merament biològiques.

Aquest és el repte actual: ¿Com tenir en compte i assumir la perspectiva de gènere en els serveis socials quan aquests provenen d’una visió androcèntrica i per definició familiarista, assistencialista i pal·liativa de l’organització social i de la situació de desigualtat entre homes i dones? L’experiència apunta cap a unes premisses bàsiques necessàries per a introduir la perspectiva de gènere en les actuacions³ dels serveis socials:

En primer lloc, és necessari el compromís de les institucions i una voluntat ferma per part d’aquestes per a que les mesures i actuacions de les polítiques de serveis socials no instrumentalitzin les dones. Cal assegurar-se que aquestes polítiques tindran per objectiu promoure la seva autonomia i adquiriran una posició central en les decisions de la seva pròpia vida, promovent un cert equilibri entre el seu rol en la família i la seva participació en la societat. Per tant, parlem de la ferma voluntat i del compromís institucional d’atendre i compensar els factors que generen i perpetuen la situació de desigualtat entre dones i homes.

En segon lloc, cal treballar per promoure i potenciar la capacitat de la població per a prendre decisions autònomes i respecte del seu projecte personal de vida, assumint els riscos, èxits i fracassos d’aquestes decisions. És a dir, cal tenir per objectiu la posició central de la persona respecte de la seva pròpia vida i decisions, atenent els factors que ho dificulten en cada cas.

En tercer lloc, és necessari potenciar la capacitat d’autosuficiència econòmica, incrementant les possibilitats d’autonomia i d’èxit envers el mercat de treball.

En quart i darrer lloc, cal atendre i potenciar la capacitat de les dones d’influir i participar en el seu entorn relacional immediat i comunitari. És a dir, cal incrementar el seu empoderament.

En la mesura que aconseguim una situació similar en el conjunt de la població –dones i homes– pel que fa a la posició central respecte de la pròpia vida i decisions, la capacitat d’autosuficiència econòmica, la participació social i l’empoderament, avançarem cap a una transformació que ens durà a una organització social més igualitària, que començarà per la persona, que és qui influeix en el propi entorn familiar (cal pensar en la llavor que aquest canvi provocarà en els joves), i que, finalment, arribarà al seu entorn social.

Notes

CRESPO, Teresa (dir.); CARNICER, Queralt; ESTANY, Emma; GARCIA, Cristina; GARCIA, Pilar; MATHEU, Xavier; ROURA, Maria; VEGUE, Meritxell: Estratègies de Lluita Contra l’Exclusió Social. Barcelona, Cirem Informa, n. 25, pp. 1-6, gener 2001.