Des de la Segona Guerra Mundial, però sobretot des dels anys 70, s’han fundat en tots els països occidentals, i en molts no occidentals, institucions que tenen com objectiu impulsar mesures que millorin la situació de les dones i que garanteixin la igualtat d’oportunitats entre les dones i els homes. Aquest conjunt d’organismes d’igualtat, existents en tots els àmbits territorials de l’Estat, es denominen en la literatura sobre ciències socials “feminisme d’Estat”, “feminisme oficial” o “feminisme institucional” (Valiente, 1999: 173). Aquest feminisme d’Estat ha estat un dels principals protagonistes a Espanya de les polítiques d’igualtat de gènere a nivell tant estatal com autonòmic (Bustelo, 1999: 369).

Les institucions feministes, en general i amb algunes excepcions, no s’encarreguen directament de posar en pràctica la majoria de les mesures per a la igualtat d’oportunitats, centrant-se en persuadir a altres institucions perquè incloguin l’objectiu de la igualtat de gènere en la seva agenda política i planificació (Rai, 2003: 30).

Per a poder valorar l’impacte polític dels organismes d’igualtat la literatura sobre feminisme d’Estat ha plantejat la importància de tres característiques: la prioritat que l’òrgan polític atorgui a la matèria, el seu pressupost i plantilla i la relació existent entre la seva direcció i el moviment de dones (Valiente, 2006: 22). A aquestes característiques se’ls hi hauran de sumar dues dimensions de l’entorn polític: el color del partit o de la coalició de govern i l’estructura de l’àrea de política pública en qüestió (tancada o oberta a actors polítics que normalment no hi participen) (Valiente, 2006: 23).

La majoria dels estudis sobre feminisme institucional s’han centrat en els organismes creats per part dels estats centrals, sent molts pocs els que analitzen els altres àmbits territorials. Valiente (1999: 173) presenta les recerques més importants realitzades en els anys 90 sobre el feminisme municipal: Alemanya (Ferree, 1995); Estats Units (Parry, 1998; Steward, 1980); Gran Bretanya (Barry, 1991; Gelb, 1989; Lovenduski i Randall, 1993); Noruega (Van de Ros, 1997) i Suècia (Ronblom, 1997).

A Catalunya, a partir de 1987, apareixen les primeres regidories de la dona. Es tracta de la creació d’àmbits diferenciats amb una persona directament responsable, que forma part de la comissió de govern de l’ajuntament i que s’ha compromès a elaborar polítiques dirigides a les dones. La seva existència demostra que la problemàtica de la igualtat d’oportunitats entre sexes comença a ser assumida institucionalment a nivell local.

No s’ha pogut demostrar en l’àmbit català l’existència d’una clara connexió entre el moviment feminista i l’aparició de les regidories de la dona. A partir de les declaracions de les persones actualment responsables d’aquestes regidories, la seva existència es deu, principalment, a la pressió política de les dones dels partits d’esquerres (Gelambí, 2005 i 2007). La poca participació del moviment feminista en els organismes d’igualtat és una característica general del feminisme d’Estat a Espanya (Bustelo i Peterson, 2005: 14).

Les primeres regidories s’adrecen sobretot als col·lectius de dones que, com a conseqüència de problemàtiques específiques, són considerats en perill d’exclusió social: mares soles, dones majors de 45 anys que no participen en el mercat de treball, dones amb poca formació, mestresses de casa, etc. Aquesta realitat comporta que la persona responsable de la regidoria de la dona molts cops també s’encarregui de serveis socials.

Amb el pas del temps la idea política ha canviat i la regidoria de la dona ha ampliat el seu camp d’acció. Es treballa per a la igualtat d’oportunitats tenint en compte la pluralitat existent en l’univers femení: dones joves, mares treballadores, dones emprenedores, mestresses de casa, etc.

Fins arribar, en alguns casos, a apostar per la realització de polítiques de gènere. La regidoria de la dona assumeix la responsabilitat de treballar perquè l’ajuntament tingui en compte la realitat dels homes i de les dones de la població en el moment de dissenyar i implementar qualsevol política. En la majoria dels casos es continuen realitzant polítiques per a resoldre alguns problemes que continuen afectant principalment a les dones: violència domèstica, atur, doble presència, conciliació vida familiar i laboral, etc.

La introducció de la mirada de gènere en les polítiques públiques no és un procés que es realitzi de forma natural; serà necessària, per tant, l’existència d’una voluntat política favorable a la realització d’aquestes polítiques, que ajudi a la transformació exigida. S’ha pogut comprovar com la presència d’un/a responsable polític convençut i la possibilitat d’ajudes econòmiques i tècniques es converteixen en elements claus que influeixen en el tipus de política que s’acaba realitzant.

La seva existència evidencia que s’han introduït dins de l’agenda política municipal els problemes que afecten principalment a les dones com a conseqüència de les desigualtats i les diferències de gènere.

Es tracta d’un instrument àmpliament utilitzat per part d’aquells ajuntaments que afirmen estar treballant per a la igualtat d’oportunitats en gènere, que tenen un partit d’esquerres a l’alcaldia i es troben en ciutats amb una població superior als 50.000 habitants, tot i que segons l’article 67 del decret legislatiu 2/2003 tot ajuntament amb una població superior als 20.000 habitants ha de prestar obligatòriament serveis socials.

La regidoria de la dona presenta, en l’àmbit municipal català, les següents característiques (Gelambí, 2005):

-Promoure dins de l’ajuntament que les altres àrees treballin per afavorir i garantir la igualtat d’oportunitats en gènere. Tasca que molts cops es tradueix en l’elaboració d’un Pla per a la igualtat d’oportunitats.

-Realitzar programes específics adreçats a les dones.

Fins a quin punt l’existència d’una regidoria de la dona és compatible amb la introducció de la gestió transversal de gènere dins de l’ajuntament.

-Alguns consistoris consideren que l’existència d’una regidoria de la dona facilitarà la introducció gradual de la idea del gender mainstreaming en la política municipal. La regidoria serà la responsable i qui impulsarà aquest procés.

-Altres consistoris manifesten que es tracta de dues idees contradictòries, ja que la presència d’una regidoria de la dona limita el compromís i la responsabilitat de la resta de regidories en el disseny i la implementació de polítiques de gènere.

No existeix una única solució a aquest dilema, que dependrà de l’organigrama i de la cultura de treball existent a l’ajuntament. De totes maneres, es indispensable la presència d’una persona responsable directa del procés d’introducció de la gestió transversal de gènere en la política municipal. La seva presència assegura un treball seriós en aquesta direcció i evita que es tracti només d’una declaració de bones intencions.

Debat terminològic sobre si encara s’ha de parlar de regidories de la dona o s’hauria de començar a utilitzar una nova nomenclatura.

-Des de les postures més feministes es defensa que es continuïn denominant regidories de la dona, perquè és el reconeixement de tota la feina feta. Els canvis que s’estan realitzant en les polítiques són producte dels avenços aconseguits.

-Alguns consistoris defensen la utilització d’altres denominacions: regidoria d’equitat, de polítiques per a la igualtat, d’igualtat dones i homes. Consideren que parlar només de dones limita en accés el contingut de les polítiques a realitzar i planteja una visió poc transversal d’aquestes polítiques.

Sobre la importància i el rol que ha de jugar la participació ciutadana en les decisions preses per la regidoria de la dona

-Alguns consistoris creen Consells participatius (consell de la dona) per conèixer l’opinió de les dones de la ciutat.

-Altres ajuntaments no creen cap mecanisme perquè consideren molt baixa la presència d’associacions de dones en la ciutat.

La creació d’instruments que facilitin la participació ciutadana pot ajudar a vèncer el tradicional divorci que ha existit entre els organismes d’igualtat i els moviments feministes i de defensa dels drets de les dones. Perquè això sigui possible cal un compromís real per part de l’administració, que faciliti la seva existència i asseguri una real participació.

En relació a la importància de la regidoria de la dona en l’ajuntament

-Existeix la queixa per part d’algunes de les persones responsables de la regidoria de la dona de que es tracta de regidories de segon ordre, com demostren els escassos recursos humans i econòmics disponibles.

-Es defensa la importància de la regidoria de la dona mitjançant la seva pròpia existència, el que demostra un elevat compromís polític per part de l’equip de govern.

BUSTELO, Maria: "Políticas públicas de igualdad de género en España: evolución y evaluación" a ORTEGA, M.; SÁNCHEZ, C.; VALLIETE, C. (eds.): Género y Ciudadanía. Revisiones desde el ámbito privado. Madrid, Instituto Universitario de Estudios de la Mujer. UAM, 1999.

BUSTELO, Maria: La evaluación de las políticas de igualdad de género de los gobiernos central y autonómicos en España: 1995-1999, Tesis doctoral. Universidad Complutense de Madrid, Facultad de Ciencias Políticas y Sociología, 2001.

BUSTELO, Maria; PETERSON, Elin: “The evolution of Policy Discourses and Policy Instruments within the Spanish State Feminism. A Unified or Fragmented Landscape?” Working Paper presentat al Workshop “State Feminism and Women’s Movements: Assessing change of the last decade in Europe”. Granada, abril 2005.

GELAMBÍ, Mònica: “La pràctica local: organització de la introducció de les polítiques de gènere als ajuntaments de Catalunya” a DE LA FUENTE, M. (dir.): Repensar les polítiques de gènere des de l’àmbit local. Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials, pp. 103-130, 2005.

GELAMBÍ, Mònica: “Les polítiques de gènere en els ajuntaments catalans: en procés de construcció”, Working Paper 243/05. Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2005.

RAI, Shirin M.: “Institutional mechanisms for the advancement of women: Mainstreaming gender, democratizing the state?” a Mainstreaming gender, democratizing the state? Institutional mechanisms for the advancement of women, 223-242. Manchester i New York, Manchester University Press.

SENSAT, Núria; VARELLA, Reyes: “Las políticas dirigidas a las mujeres: la acción pública para la igualdad entre los sexos” a GOMÀ, Ricard; SUBIRATS, Joan (coords.): Políticas públicas en España. Barcelona, Ariel, 1998.

VALIENTE, Celia: “Feminismo de Estado en los ayuntamientos de la Comunidad Autónoma de Madrid”, GAPP n. 13-14, septiembre 1998 / abril 1999, pp. 173-189.