La paritat s’ha convertit en un dels debats crucials del feminisme des de finals del segle XX (Cobo, 2002: 30). Planteja la contradicció entre l’augment de la participació de les dones en molts àmbits de la vida social i la seva absència dels espais on es voten les lleis i es prenen les decisions que afecten el conjunt de la societat.

Definició i suport internacional en favor de la paritat

La paritat, entesa com una participació equilibrada de dones i homes en les posicions de poder i de presa de decisions en totes les esferes de la vida, constitueix una condició important per a la igualtat entre els sexes. Pel que fa a la representació política, s’ha fixat una proporció equilibrada entre el 40% i el 60% per sexe, és a dir, no s’instaura en cap cas un sostre (del 40%) per a les dones¹.

L’articulació de la idea normativa de democràcia paritària s’ha construït a partir de múltiples fonaments recollits en diversos documents internacionals. En primer lloc, la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (Nacions Unides), de 18 de desembre de 1979, obliga els Estats integrants a prendre "en totes les esferes, i en particular en les esferes política, social, econòmica o cultural, totes les mesures apropiades per tal d’assegurar el ple desenvolupament de la dona, amb l’objectiu de garantir el dret i gaudi dels drets humans i les llibertats fonamentals en igualtat de condicions amb l’home", i en l’article 7 estableix el dret de les dones a "ser elegibles per tots els organismes en què llurs membres siguin objecte d’eleccions públiques". La Cimera “Dones al Poder” (Atenes, 1992) entre un grup de ministres i ex ministres europees donà com a resultat la Declaració d’Atenes, el primer document que planteja la infrarrepresentació de les dones com un dèficit de democràcia i que inaugurà la utilització del terme “democràcia paritària”.

A la IV Conferència Mundial de les Dones de Nacions Unides celebrada a Pequín el 1995, així com en el marc de la Unió Interparlamentària (IPU), s’han aprovat també diferents compromisos pel que fa a l’equilibri entre sexes en els espais de decisió. D’altra banda, la Unió Europea hi ha proporcionat un suport absolut des de la seva incorporació al IV Pla per a la Igualtat d’Oportunitats entre Homes i Dones (1996-2000) aprovat el 1995 pel Consell Europeu. El Parlament Europeu aprovà el gener de 2001 una Resolució sobre Participació equilibrada de dones i homes en els processos de presa de decisions, on es demana que “s’afavoreixi l’equilibri de gènere a totes les polítiques i en totes les comissions, tant a escala de la UE com a escala nacional i internacional". La Unió Europea ha fet, a més, una crida als Estats membres recomanant l’adopció de les mesures legislatives necessàries per aconseguir la igualtat (quotes legals o constitucionals) o per incentivar els partits a que introdueixin mecanismes que fomentin una participació equilibrada (quotes, llistes cremallera, etc.).

Tots aquests tractats, convenis i recomanacions tenen com a base comuna la Declaració de Drets Humans, que reconeix que tota persona té dret a participar en el govern del seu propi país. Una presència equilibrada d’homes i dones reflecteix millor la composició de la societat, garanteix que els interessos de les dones es tinguin en compte en l’elaboració de les polítiques públiques i contribueix a eliminar la percepció que la política és cosa d’homes.

En definitiva, la democràcia paritària es pot considerar un dret fonamental de ciutadania. A la pràctica, però, resulta difícil exigir el respecte a aquest dret ja que la majoria dels textos internacionals que consagren la democràcia paritària no tenen força normativa o són poc precisos respecte les mesures que haurien de posar en marxa els Estats per assolir-la.

La constitucionalitat de la democràcia paritària

Segons dades de l’IPU, actualment només hi ha cinc països al món amb democràcia paritària. Tant en aquests casos com en altres països en què el percentatge de dones al Parlament s’apropa al quaranta per cent s’han introduït mesures de discriminació positiva per afavorir la seva presència, en particular quotes de representació. En alguns casos, les quotes han estat assumides de forma voluntària pels partits (majoritàriament els d’esquerra i centre-esquerra) en el si de les seves organitzacions, respectant uns percentatges de representació mínima per a les dones en l’elaboració de les candidatures electorals (o uns percentatges màxims de representació per a qualsevol dels dos sexes). En altres casos, els mecanismes d’acció positiva han tingut un caràcter legal o constitucional.

La introducció de mesures normatives no ha estat exempta de polèmica i ha comptat amb detractors entre certs partits i alguns membres de la judicatura. Per exemple, el 1982 a França i el 1995 a Itàlia els respectius Tribunals Constitucionals anul·laren les lleis de promoció femenina per considerar que violaven la igualtat davant la llei i va ser necessari reformar la constitució abans de poder aprovar noves mesures d’aquest tipus. A l’Estat espanyol, el Partit Popular presentà un recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma de la llei electoral introduïda per la Llei d’Igualtat (Llei Orgànica 3/2007 de 15 de març). Aquest partit argumentava que les llistes paritàries imposades legalment suposen “una clara restricció de la lliure activitat" dels partits en la formació de candidatures, vulneren la prohibició de discriminar per motiu de sexe i, fins i tot, afecten la llibertat d’ideologia. El gener de 2008 el recurs va ser desestimat i la sentència del Tribunal Constitucional explica que la Constitució empara l’equilibri en l’àmbit de la representació, així com la participació efectiva d’homes i dones en la vida política.

Paritat i vida política local

Les eleccions municipals de 2007 van ser la primera convocatòria en què s’aplicà la reforma de l’article 44 bis de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) prevista en la Llei d’Igualtat (Llei Orgànica 3/2007 de 22 de març). La paritat en les candidatures electorals suposa que cap llista pot contenir menys d’un 40 per cent ni més d’un 60 per cent d’individus del mateix sexe. Aquesta proporció s’ha de mantenir en cada tram de cinc llocs. El 2007 els municipis amb menys de 5.000 habitants quedaren exempts de la seva aplicació i a partir del 2011 només s’exclouran els que tinguin menys de 3.000 habitants. Les llistes dels partits que no respectessin les proporcions podrien ser anul·lades.

Tanmateix, la paritat en la composició dels consistoris no s’ha aconseguit. En el conjunt de localitats catalanes el percentatge de regidores és actualment del 31% (en els municipis de més de 5.000 habitants ha arribat al 35,6%). La distància respecte la previsió legal l’hem de buscar en el biaix de gènere observat en les llistes electorals, en particular, en la presència majoritària de les candidates en les darreres posicions del primer tram de cinc posicions de les llistes i en la distribució dels llocs segurs (aquells que els partits preveuen aconseguir en funció dels resultats obtinguts en l’anterior convocatòria electoral) on s’hi troben sobretot candidats masculins. Aquests fenòmens es produeixen en tots els partits, tot i que són menys pronunciats en aquells que, prèvia reforma de la LOREG, ja disposaven d’una quota paritària adoptada voluntàriament que aplicaven en l’elaboració de les candidatures. Per tant, el percentatge de dones a les llistes resulta un instrument insuficient per garantir la paritat efectiva en els càrrecs públics. Cal introduir mesures complementàries, com ara les llistes cremallera, on dones i homes s’alternen successivament en les posicions al llarg de la llista.

Democràcia paritària i societat

GASPARD, Françoise: Les femmes dans la prise de décision en France et en Europe. París, L’Harmattan, 1997.

KENNEY, Sally J.: “Gender, Institutions and Power: A Critical Review”, Politics, vol. 27, n. 2, pp. 91-100, 2007.

KROOK, Mona L.: “‘Europe for Women, Women for Europe’: Strategies for Parity Democracy in the European Union” a MICGIEL, John S. (ed.): Democracy And Integration In An Enlarging Europe. Nova York, Institute for the Study of Europe, pp. 67-86, 2002.

KROOK, Mona L. “Reforming Representation: The Diffusion of Candidate Gender Quotas Worldwide”, Politics and Gender, vol. 2, pp. 303-27, 2006.

LOVENDUSKI, Joni: “Women and Politics: Minority Representation or Critical Mass?”, Parliamentary Affairs, vol. 54, pp. 743-58, 2001.

SIERRA, Ángela; PINO DE LA NUEZ María: Democracia Paritaria. Barcelona, Laertes Editorial, 1997.