Avui dia, existeix un consens generalitzat en l’acceptació de la categoria gènere com a categoria socialment construïda i relacional a partir de la qual s’organitza un sistema social jeràrquic on el gènere masculí es configura com a dominant o superior respecte el gènere femení. Això dóna lloc a la discriminació de les dones en diversos àmbits de la vida quotidiana (íntim, laboral, polític, de la ciutadania), que impedeix el gaudi d’una igualtat real de drets.

Els poders públics van prenent poc a poc consciència de que poden i han de portar a terme accions per pal·liar aquesta situació; és a dir, la necessitat d’implementar polítiques per combatre la desigual situació històrica de les dones entra en l’agenda dels poders públics, fet que no es podria comprendre sense tenir en compte la pressió del moviment feminista al respecte (vid. Institucionalizació de les polítiqus de dones). D’aquesta manera, apareixen les polítiques públiques d’igualtat de gènere com a mecanismes encaminats a la promoció de la igualtat d’oportunitats a l’actuació sobre les condicions socioeconòmiques en les quals s’assenta tal discriminació. De manera general, les podem entendre com a ”conjunt d’intencions i decisions, objectius i mesures, adoptades pels poders públics al voltant de la promoció de la situació de les dones i la igualtat de gènere entre homes i dones” (Bustelo, 2004: 17).

En el cas espanyol, la implementació d’aquest tipus de polítiques té lloc amb un retard d’almenys una dècada respecte al que succeeix als països del nostre entorn, fet coherent amb el general retard espanyol associat a l’existència de la dictadura franquista durant quasi quaranta anys. Si bé ja el 1978 la Constitució espanyola recull el precepte de la igualtat entre homes i dones, no serà fins a finals del 1983 quan es creï l’Institut de la Dona (Llei 16/83). Aquest serveix de ressort i inspiració per la instauració d’organismes d’igualtat en les recentment creades comunitats autònomes, de tal manera que en un termini de set anys es generalitzen les estructures dedicades a la promoció de la igualtat en l’àmbit regional. Així es constata com, tot i la demora espanyola en el terreny de la igualtat de gènere, els organismes de promoció de la igualtat presenten un ràpid creixement que permet parlar d’una equiparació a la situació europea a finals de la dècada dels vuitanta (Valiente, 1996).

La principal tasca dels organismes d’igualtat és l’elaboració dels anomenats Plans d’Igualtat, és a dir, documents en els que es recullen una sèrie d’objectius en favor de la igualtat de gènere i les subseqüents mesures per aconseguir-los, la implementació dels quals es preveu per un període de temps determinat (en general de dos a cinc anys). Tot i això, aquesta implementació no correspon exclusivament als propis organismes d’igualtat sinó –sobretot– a les diferents instàncies governamentals i, en el seu cas, a organitzacions assentades en la societat civil. D’aquesta manera, els organismes d’igualtat es configuren com les instàncies impulsores de l’execució de les mesures que han de dur a terme altres actors/es, cosa que implica la necessitat del desplegament d’estratègies per ‘convèncer’ a aquests/es actors/es de la necessitat de tal implementació. En definitiva, la persuasió es converteix en una destresa necessària per la posada en pràctica dels plans (Valiente, 1995) i al mateix temps configura una potencial debilitat dels mateixos (Bustelo, 2004: 38-39), ja que es diposita en el factor personal una bona part de l’èxit de la implementació del Pla.

Els Plans d’Igualtat han estat els principals mecanismes d’articulació de les polítiques d’igualtat a Espanya, però en l’actualitat podem assenyalar dos nous instruments: les lleis d’igualtat i les unitats de gènere (Bustelo y Ortbals, 2007).

L’aprovació de Lleis d’Igualtat suposa el pas de les anomenades “mesures toves” (soft law) a les “mesures dures” (hard law), és a dir, mesures amb un potencial caràcter sancionador. Així, les lleis suposen un salt qualitatiu en la promoció de la igualtat de gènere, ja que aborden el problema de la discriminació de manera més comprehensiva (per la implicació no només del poder executiu sinó també dels poders legislatiu i judicial) i legitimen la implementació de les accions positives. El 22 de març del 2007 es va aprovar la Llei per a la Igualtat Efectiva entre Homes i Dones a nivell central. A més, cinc Comunitats Autònomes compten ja amb lleis pròpies en la matèria (País Basc, Navarra, València, Castella i Lleó i Galícia)¹, si bé la representació del problema de la desigualtat de gènere és notablement diferent en uns i altres textos².

Les Unitats de Gènere són estructures de recolzament per la implementació del mainstreaming de gènere. La primera unitat de gènere creada a Espanya va ser la andalusa (2000), a la que va seguir la càntabra (2005)³. Tot i això, el potencial de les unitats de gènere està encara per comprovar. En el cas andalús s’han constatat alguns resultats reeixits, especialment el que fa referència a la formació de personal sobre temes relacionats amb el gènere i amb la preparació d’equips especialitzats en la introducció de la perspectiva de gènere en diversos programes i serveis de la regió.

D’aquesta manera, per la lluita contra la discriminació cap a les dones, així com el foment de la igualtat d’oportunitats, es posen en marxa un conjunt de polítiques públiques que neixen del compromís d’actuació per part dels poders públics. Des de la IV Conferència sobre les Dones de les Nacions Unides (Pequín 1995) es comença a parlar d’una estratègia dual: d’una part, la implementació de polítiques d’igualtat de gènere que incideixin específicament sobre les discriminacions més flagrants i, d’una altra, l’estratègia del mainstreaming. Ambdues es conceben com estratègies complementaries i no excloents, com veurem a continuació.

Els poders públics prenen consciència de la necessitat d’introduir la perspectiva de gènere en el conjunt de les polítiques públiques. En efecte, incorporar la perspectiva de gènere suposa desmantellar la creença de que les polítiques públiques són neutrals respecte al gènere, prenent consciència de que, pel contrari, tenen impactes diferenciats sobre dones i homes. Per això, des de la mateixa definició del problema fins l’avaluació de la política –és a dir, en el seu cicle de vida complet– ha d’introduir-se la variable gènere com a variable estratègica d’anàlisi. La tàctica per aconseguir la introducció de la perspectiva de gènere és l’anomenat mainstreaming⁴. Aquest suposa la introducció de la perspectiva de gènere en totes i cadascuna de les polítiques públiques elaborades en un país i en tots els nivells de govern, de manera tal que es “normalitzi” la introducció de la perspectiva de gènere en la “corrent dominant”. L’íntima relació d’ambdues nocions provoca que normalment es parli de mainstreaming de gènere. La definició que ofereix el Consell d’Europa fa al·lusió a la “reorganització, la millora, el desenvolupament i l’avaluació dels processos polítics, de manera que una perspectiva d’igualtat de gènere s’incorpori a totes les polítiques, a tots els nivells i en totes les etapes, pels actors normalment involucrats en l’adopció de mesures polítiques” (Consell d’Europa, 1999: 26).

L’existència de polítiques que incideixin específicament sobre els àmbits en els que es manifesta la discriminació cap a les dones –és a dir, polítiques d’igualtat– i la incorporació del mainstreaming –introducció de la perspectiva de gènere en cada una de les polítiques que es posin en marxa en un país– no constitueixen estratègies oposades sinó complementaries i de desenvolupament paral·lel. De fet, el mainstreaming no pot ser exitosament implementat en una societat on no hi hagi hagut prèviament una cultura de polítiques d’igualtat; així, el bagatge deixat per aquestes últimes constitueix el context adient per donar un pas més en la promoció de la situació de la dona a través del mainstreaming de gènere.

Tenint en compte l’escenari que acabem de presentar, es fa inevitable esmentar alguns reptes de futur en aquest terreny. Per exemple, la necessitat de prendre consciència que juntament amb el gènere poden coexistir altres factors de discriminació (edat, discapacitat, creences religioses, classe social) en una mateixa persona o col·lectiu, que provoquen un efecte multiplicador d’aquesta discriminació. És a dir, la posada en funcionament de que s’ha anomenat “polítiques interseccionals”, que contemplin la suma de diversos factors de discriminació (dones grans, dones discapacitades d’entorns marginals, etc.).

Finalment, es pot fer una al·lusió al desenvolupament de les polítiques d’igualtat en l’àmbit local. Les estructures institucionals dels municipis s’establiren en la Llei de Bases del Règim Local⁵, aprovada al 1985, i només un any després la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) animava als municipis a la creació d’instàncies promotores de la igualtat entre homes i dones. No obstant, no serà fins a la dècada dels noranta que les instàncies a favor de la igualtat de gènere comencen a formar part de l’estructura governamental dels ajuntaments. Les polítiques d’igualtat locals porten en el seu sí un element de potencial èxit: la mida reduïda de la població dóna lloc a que es pugui portar a terme un contacte cara a cara amb diferents actors/es d’una manera més ràpida i fluïda. Tot i això, com passa en la resta de nivells, el compromís polític en favor de la igualtat real, el context polític o els estils de política condicionen la manera d’abordar la problemàtica de la desigualtat de gènere.

Notes

BUSTELO, Maria; ORTBALS, Candice D.: “The Evolution of State Feminism: A Fragmented Landscap” a OUTSHOORN, Joyce; KANTOLA, Johanna (eds.): Gender Politics and State Reform: Three Steps Forward, Two Steps Back. Basingtoke, Palgrave Macmillan. 2007.

BUSTELO, María; LOMBARDO, Emanuela (eds.): Las políticas de igualdad de género en España. Un análisis de marcos interpretativos (En premsa).

BUSTELO, María: La evaluación de las políticas de género en España. Madrid, Catarata, 2004.

CONSEJO DE EUROPA: Mainstreaming de género. Marco conceptual, metodología y presentación de ‘buenas prácticas’. Informe final de les activitats del Grup d’Especialistes en Mainstreaming (EG-S-MS), versió espanyol-anglès. Madrid, Instituto de la Mujer, Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, Sèrie Documentos, n. 28. 1999.

VALIENTE, Celia: “The Power of Persuasión. The Instituto de la Mujer in Spain” a STETSON, Dorothy M.; MAZUR, Amy (eds.): Comparative State Feminism. Thousand Oaks, SAGE, 1995.