Desigualtat, dominació, subordinació, opressió, marginació o diferència han estat els termes amb els que més freqüentment es qualifica la situació social de les dones. En ocasions s’utilitzen de manera indiscriminada, a tall de sinònims per a referir-se a una mateixa al cost de dificultar la reflexió. En d’altres ocasions, es tracta de conceptes que competeixen entre sí, amb el propòsit d’oferir una noció sintètica, i que corresponen a diferents aproximacions al problema.

Segons la definició de Iris Young (2000), teòrica feminista que ha desenvolupat amb més profunditat el concepte, l’opressió consisteix en un seguit de processos de caràcter institucional que tenen lloc d’una manera sistemàtica en el sentit d’impedir el desenvolupament i utilització d’habilitats, o que no permeten expressar i comunicar a d’altres, en contextos socialment significatius, els propis sentiments i aspiracions. Segons l’interpretem, impedir la possibilitat de ser, fer, relacionar-se, expressar el que es sent i vol, i comunicar-se amb els altres, nogensmenys que una mena de mort social d’abast institucional, per tant pautada i repetida.

Quan el que es persegueix és el desenvolupament de polítiques transversals de gènere, la noció d’opressió té un paper clau pel seu caràcter multidimensional. Iris Young pren aquesta noció per a definir una problemática general composada de diferents vessants: l’explotació, la marginació, la indefensió, l’imperialisme cultural, i la violència. Cadascuna d’aquestes situacions, atesa la seva particularitat, requereix diferents tipus de política. Les cinc cares de l’opressió es poden dividir en dos grups. El primer, format per l’explotació, la marginació i la indefensió, correspon a l’àmbit de l’economia política, per tant, formen part de l’àmbit de l’economia política. El segon grup està composat per l’imperialisme cultural i la violència, per tant s’inscriu en la cultura. Aquesta concepció de l’opressió fa una síntesi entre el feminisme cultural i el socialista, amb el matís que per la rellevància que atorga a l’explotació no es pot dir que atribueixen la mateixa importància al composant cultural que a l’econòmic. En el seu esquema, el punt de partença és l’explotació, la qual dóna origen o facilita la resta d’aspectes de l’opressió.

Podem definir l’explotació com la transferència de recursos o de temps de qui els produeix cap a la persona o institució amb la que s’interacciona a causa de relacions de dependència o de força. Per a Young, es tracta d’una relació on els grups sotmesos són la classe, el gènere i la raça, i la solució rau en una reestructuració radical de l’economia política i de la cultura. Quan es diagnostica una relació d’explotació, les solucions redistributives no són la resposta. El que és objecte de consideració no és la carència ni la pobresa, sinó la despossessió, el fet que un grup se’n beneficiï del treball d’un altre grup, constituint-se relacions de caràcter antagònic. Possiblement, el tret més rellevant que podem destacar de l’explotació és el fet que es tracta d’un procés que es retroalimenta: com més productiva és una persona, més recursos i per tant poder transfereix a que li explota, i com més poder té qui l’explota més capacitat té d’activar el cicle de l’explotació. En el cas de les persones treballadores, es genera una oposició amb els empresaris. El cas de les dones, ha estat objecte d’intens debat. Per al feminisme radical de caràcter materialista, referència del qual es l’obra de Christine Delphy (1982), són els homes qui exploten les dones en la seva qualitat de mestresses de casa, generant una relació d’antagonisme entre els uns i les altres. Des de la perspectiva marxista, autores com a Dalla Costa (1975) assignen als homes un paper instrumental; són els empresaris qui exploten les dones, sols que indirectament, a través dels homes, ja que es beneficien del treball de producció de força de treball realitzat per les dones en el si de la família. Si definim el caràcter de la societat com a patriarcat-capitalista, podríem considerar que en l’explotació de les dones intervé el mercat, l’Estat i els homes, doncs són els tres beneficiaris del treball de les dones.

Segons Bubeck (1995) hi ha un factor clau en el sosteniment de relacions de explotació, es tracta de l’orientació ètica. En el cas de les dones, l’ètica de la cura les impulsaria a anteposar l’atenció a les persones, a expenses de satisfer les seves pròpies necessitats i projectes, situació que les fa fàcilment explotables. Podríem ampliar el plantejament de Bubeck al cas dels homes, els quals empaitats per una ètica de la provisió i la defensa, podrien acceptar desgastar les seves energies o posar en perill la seva vida, per tal de garantir els mitjans de vida de les persones que depenen d’ells.

La marginació consisteix en l’exclusió de la participació en les principals activitats socials, polítiques, culturals i econòmiques. És una mena d’exili de la vida laboral i de la vida útil. Per a Young, que com hem dit, adopta una perspectiva materialista, la principal forma d’exclusió és la laboral. Els grups que al seu parer es troben en situació de marginació són els racials, els joves i els vells de tots dos sexes, i les mares solteres. Les polítiques d’inclusió impliquen, com en el cas anterior, la reestructuració radical de l’economia política i la cultura. Una forma matisada és la discriminació, que allunya certs col·lectius de la participació en les activitats que es consideren de major importància. Un exemple de màxima rellevància és la classificació de la població respecte de l’activitat econòmica, on una part de les dones en edat de treballar però sense feina remunerada són definides com a població econòmicament inactiva, i una part considerable de les dones classificades com a actives formen part de la població aturada. Amb la marginació es sostreu a la persona de pertànyer a una comunitat com a membre útil i necessari, qüestió aquesta que pot comportar la pèrdua de l’amor propi.

La tercera dimensió de l’opressió mencionada per Young és la manca de poder, la indefensió, que consisteix en el fet de viure i treballar sota l’autoritat d’altres persones sense possibilitat d’exercir el poder. Comporta escasses oportunitats de desenvolupament i d’exercitar les habilitats pròpies. La resposta és la reestructuració radical de la divisió del treball, eliminant la divisió entre les tasques de definició del treball i tasques d’execució. Els grups que al seu parer es veuen afectats per la indefensió són els treballadors i treballadores no professionals. Atès que la manca de poder implica la impossibilitat de desenvolupar-se i actuar, per a nosaltres el seu tret més greu és que impedeix el desenvolupament d’un subjecte moral que pugui respondre dels seus actes i de les conseqüències que se’n deriven dels mateixos. La posició de subordinació, afegiríem, pot esdevenir de dominació, quan el poder, en lloc d’actuar des de fora, ho fa des de la pròpia persona.

Quant a l’imperialisme cultural, quart aspecte de l’opressió, consisteix en estereotipar com a “altres” els grups oprimits, el que els fa invisibles al conjunt de la societat, mancats tant d’oportunitats com d’audiència per a expressar la seva experiència i perspectiva. Els grups sotmesos a l’imperialisme cultural mencionats per Young són les dones, els afroamericans, els nadius americans, i les lesbianes i gays, als que en el cas del nostre país es podrien sumar els immigrants. En aquest cas, són aplicables les polítiques de la diferència. Una manifestació de l’imperialisme cultural és l’androcentrisme en la producció de coneixement i la manca de confiança cap a les dones en la participació política.

La cinquena i última dimensió de l’opressió és la violència. Segons Young, els grups oprimits són objecte d’atacs sistemàtics –atacs físics, assetjament, intimidació, ridiculització–, irracionals, aleatoris, motivats inconscientment i socialment tolerats. Identifica com a víctimes de la violència els gays i lesbianes, els jueus, afros, llatins i dones. La via de superació és la revolució cultural, el canvi de les imatges, dels estereotips i els gestos de la vida quotidiana. El concepte de violència que utilitza Iris Young es centra en conductes de caràcter expressiu, en la mesura que no van orientades a aconseguir cap resultat en particular, sinó que més aviat evidencien manca de respecte o rebuig dels col·lectius objecte de les mateixes. No se’ns escapa però, la seva funcionalitat en el manteniment de les relacions d’opressió. Convindria, però, diferenciar entre agressió i violència, reservant el terme agressió per a les conductes descrites per Young, i utilitzant el terme violència per aquelles accions que impliquen l’ús de la força amb la finalitat d’aconseguir algun propòsit, el que indicaria l’existència d’alguna forma de resistència o oposició.

La proposta davant l’opressió és que els poders públics facilitin mecanismes institucionals i recursos per tal de facilitar l’autoorganització dels membres del grup oprimit, per tal d’adquirir empoderament col·lectiu i comprensió reflexiva dels seus interessos. Potenciar una anàlisi de grup de la manera com afecten les propostes polítiques i socials. I, finalment, tenir poder de veto respecte de les polítiques específiques que afecten directament al grup, per exemple, els drets reproductius de les dones.

Els avantatges d’aquesta aproximació són d’ordre divers. Al considerar l’opressió i els seus cinc components com un lloc comú per a les polítiques socials i l’acció política, és aquesta i no el gènere el que centra l’acció, de tal manera que permet eludir els riscs de sexisme que poden patir les polítiques de gènere. Addicionalment, permet superar el particularisme en el que es poden tancar aquestes polítiques, qüestió fonamental si es considera que l’efectivitat de l’acció positiva i les polítiques socials depenen, entre altres requisits, del seu caràcter transversal.

OPRESSIÓ: RECURSOS BIBLIOGRÀFICS

BELTRÁN, Elena; MAQUIEIRA, Virginia (eds.): Feminismos. Debates teóricos contemporáneos. Madrid, Alianza, 2001.

BUBECK, Diemunt Elisabet: Care, Gender, and Justice. Oxford, Clarendon Press, 1995.

BUTLER, Judith: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid, Cátedra, 2001.

CASTELLS, Carmen (com.): Perspectivas feministas en teoría política. Barcelona, Paidós, 1996.

DALLA COSTA, Mariarosa: “Las mujeres y la subversión de la comunidad” a DALLA i JAMES: El poder de la mujer y la subversión de la comunidad. Madrid, Siglo XXI, 1975.

DELPHY, Christine: Por un feminismo materialista. Barcelona, la Sal ed. de les dones, 1982.

FRASER, Nancy: Iustitia Interrupta. Reflexiones críticas desde la posición postsocialista. Sta. Fe de Bogotá, Siglo del Hombre Ed. y Universidad de los Andes, 1997.