Així com des del feminisme s’ha començat a repensar la ciutat obrint noves perspectives de futur, també des de l’ecologia s’ha aportat una nova definició al fet urbà que posa en qüestió la idea de ciutat tancada en sí mateixa, entesa com una construcció artificial i autònoma, aïllada del medi on es situa. L’ecologia ens presenta la ciutat com un ecosistema viu, en relació constant amb el medi on s’assenta, l’aire que respira i els recursos naturals que necessita per viure i reproduir-se, a la vegada que retorna al medi els residus que genera. Aquesta visió ecosistèmica de la ciutat permet entendre els motius profunds dels problemes que l’amenacen (contaminació atmosfèrica i acústica, mobilitat, tractament de residus, subministrament d’aigua i energia, seguretat i sobirania alimentàries, espais verds, creixement incontrolat...), i per tant abordar les solucions amb millors garanties d’èxit.

En canvi, hi ha ben poca reflexió sobre la ciutat que inclogui a la vegada la perspectiva de les dones i la del medi ambient. Sembla com si el conjunt dones-ciutat-medi ambient fos impossible de pensar. Però, la realitat ens ofereix evidències constants de l’existència d’aquesta perspectiva. Negar-la, invisibilitzar-la, desestimar-la o considerar-la irrellevant deixa a les fosques un ampli espai de realitat social que hauríem de tenir la capacitat de posar damunt la taula. Els problemes que amenacen les nostres ciutats són tan urgents i greus que no podem permetre’ns el luxe de desestimar qualsevol eina teòrica i/o pràctica que pugui ser útil. En una època on es comença a reconèixer que el lloc des d’on es situa qui pensa condiciona allò que percep, hauria de cobrar valor partir de la imatge d’una ciutat oberta que només resulta viable en relació al medi on s’ubica, i que està formada per homes i dones, dos grups que tenen una experiència de vida diferent, això permetria veure-la de forma més global, amb tota la seva complexitat. Si la reflexió conjunta sobre dones i ciutat d’una banda, i ecologia i ciutat de l’altra, ha donat noves dimensions al fet urbà, no resulta difícil imaginar que la integració dels tres elements hauria de donar un resultat equivalent no pas a la suma sinó a la multiplicació dels anteriors.

Que des de l’ecologia no s’hagi pensat la ciutat tenint en compte que està habitada per homes i dones, no pas per éssers asexuats, ho podem entendre perquè encara aquesta ciència està majoritàriament en mans masculines, de manera que allò escrit i pensat ho ha estat partint d’un model masculí de ciutadania. Però caldria preguntar-se, per què des del feminisme no s’ha integrat la perspectiva del medi ambient en repensar la ciutat? Per què són tan escasses i comptades les reflexions on la mirada femenina sobre la ciutat la contempli com un sistema viu i obert?

A mida que les dones s’afirmen com a subjectes del pensament i superen els límits que els impedien repensar l’obra humana en el seu conjunt, aporten elements que enriqueixen el coneixement i modifiquen el pensament en tots els àmbits (història, antropologia, economia, política, espiritualitat...). En el context d’una tan àmplia reflexió sobre el món que vivim, una qüestió cabdal que el feminisme no pot obviar és la relació de la humanitat amb la naturalesa, entesa com a base i condició per a l’existència humana. Però aquest ha demostrat ser un terreny difícil de transitar per al pensament feminista en el seu conjunt. En el sistema de valors dominants que el feminisme ha lluitat i lluita per modificar, a les dones que tenim un cos amb capacitat de donar vida se’ns ha identificat amb la naturalesa i d’aquesta manera s’ha argumentat la nostra inferioritat en relació als homes identificats amb la cultura com a màxim exponent de humanitat. Abordar les relacions amb la natura des d’una perspectiva que retorni a les dones la seva humanitat i el seu valor, exigeix qüestionar tot el conjunt de dualismes jeràrquics (BOSCH et altri, 2003).

Repensar les relacions amb la naturalesa des de l’experiència de les dones ens porta a donar nou significat a la materialitat de l’ésser humà i a recuperar com a capacitat humana la capacitat femenina de donar la vida; a considerar l’experiència biològica com un fet social; a fer visible la dependència i fragilitat humanes que la cultura dominant ha amagat, mentre les dones al llarg de la història s’han fet càrrec d’atendre les necessitats derivades d’aquesta realitat innegable del cos humà subjecte a cicles vitals (infància, maduresa, senectut, i mort), a malalties, minusvalideses, accidents, catàstrofes naturals, violència, guerres... i a tota mena d’impactes emocionals. La negació del cos humà i el concepte de llibertat abstracta d’un subjecte immaterial es troben estretament lligades a la invisibilització del treball de les dones que ha fet possible la reproducció de l’espècie (BOSCH et altri, 2005: 321-345).

Les pensadores que han abordat les relacions dones-naturalesa se les anomena genèricament ecofeministes, encara que moltes d’elles no es qualifiquen com a tals. Vandana Shiva, Carolyn Merchant, Bina Agarwal, Diane Rocheleau, Maria Mies, Evelyn Fox Keller, Mary Mellor, Barbara Holland-Cunz, Veronika Bennholdt-Thomsen, Ariel Salleh, Susan Schultz, des de llocs tan allunyats com Estats Units, l’Índia, Alemanya, Anglaterra, Austràlia i Kenya, entre d’altres, han fet importants aportacions al tema. Han analitzat les relacions Nord-Sud, han qüestionat el concepte de sobrepoblació i les polítiques de població, han revisat la ideologia subjacent en el model de ciència, han diseccionat les característiques del consumisme...

Però, fins i tot partint d’una nova concepció entre humanitat i naturalesa, no s’ha reflexionat a fons sobre la ciutat com a ecosistema en el que hi viuen i conviuen homes i dones. En canvi, sí que trobem autores que s’han interessat per temes concrets de la vida ciutadana com ara la mobilitat, l’energia o els residus. A Alemanya, el tema dels residus urbans ha estat abordat des de la perspectiva de l’augment de feina que suposa per a les dones la separació en origen (SCHULTZ, 1993). A l’Estat espanyol, el tema de dones i mobilitat urbana ha estat plantejat per dones vinculades al moviment ecologista com ara Pilar Vega, del Colectivo de Mujeres Urbanistas (VEGA, 2003). També a la darrera Trobada “Les dones sabem fer i fem saber”, que recollia el treball fet pels grups de dones de Catalunya en els darrers deu anys, s’hi va incloure un eix de sostenibilitat referit tant a la vida humana com als sistemes naturals, en el marc del qual va tenir lloc el taller sobre dones i mobilitat urbana “Les dones movem el món”, coordinat per les ecologistes Hortensia Fernández (FERNANDEZ, 2006) i Maria Olivares.

També els organismes internacionals assagen promoure projectes que inclouen la triple perspectiva, tot i que de forma experimental, i limitats per la manca de reflexió teòrica. Aquest és el cas del projecte de la UNESCO “City, environement and gender”, coordinat per Swiss Liaison Committee for MOST, iniciat el 1997, que incloïa actuacions a República Dominicana, Argentina, Brasil, Burkina Faso, Senegal, Bulgaria i Romania.

BOSCH, A.; AMOROSO, M.I.; FERNANDEZ, H.: “Arraigadas a la tierra” a VV.AA.: Malabaristas de la vida. Barcelona, Icaria Ed., 2003.

BOSCH, A.; CARRASCO, C.; GRAU, E.: “Verde que te quiero violeta” a TELLO, E.: La historia cuenta. Barcelona, El Viejo Topo, 2005.

FERNANDEZ, H.: Presentació de l’Eix de Sostenibilitat. Jornades Les dones sabem fer i fem saber. Xarxa Feminista Barcelona, 2006.

KING, I.: “Healing the wounds” a DIAMOND, I.; FERRER, G.: Reweaving the world. San Fancisco Sierra Books, 1990.

SHULTZ, I.: “Women and Waste” a Capitalism, Nature, Socialism. California, Juny 1993.

VEGA, P.: “Las mujeres: de peatonas a conductoras”, Boletín de APIE, n. 4, Madrid, 2003.

VV.AA.: Mujer y ecología: ¿una relación contra natura?, Mientrastanto, n. 65, Barcelona, 1996.