El mainstreaming de gènere (MG), traduït al català amb el terme transversalitat¹, és present en el llenguatge de les polítiques públiques d’igualtat a nivell internacional, europeu i espanyol des de la dècada dels noranta. El concepte va ser elaborat en origen entre les feministes que s’ocupen de programes de desenvolupament, quan aquestes descobriren que les perspectives i necessitats de les dones no es tenien en consideració, degut a que els homes controlaven els recursos principals i llavors assignaven fons “especials” per les dones: això tenia l’efecte de segregar encara més les necessitats i els interessos de les dones (Jahan, 1995). El mainstreaming fou llavors assumit explícitament per l’Acció de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones de Nacions Unides que es va celebrar a Pequín el 1995. La Plataforma de Pequín requereix als “governs i altres actors promoure una política activa i visible del mainstreaming de gènere, en totes les polítiques i programes, per tal que, abans de que es prenguin les decisions, es realitzi una anàlisi dels efectes produïts en dones i homes, respectivament”². La idea és que els temes relatius a la igualtat de gènere siguin part de l’agenda política principal en comptes de ser un assumpte secundari pel que s’han de crear mesures i recursos ad hoc.

La definició més utilitzada en el debat acadèmic segueix sent la del Grup d’Expertes del Consell d’Europa dirigit per Mieke Verloo: “El mainstreaming de gènere és la organització (la reorganització), la millora, el desenvolupament i l’avaluació dels processos polítics, de manera que una perspectiva d’igualtat de gènere s’incorpori en totes les polítiques, en tots els nivells i en totes les etapes, pels/les actors/es normalment involucrats/des en l’adopció de mesures polítiques” (Consell d’Europa, 1999: 26). La definició del Grup d’Expertes del Consell d’Europa, de tota manera, és un significant obert i buit fins que no es defineixin els criteris per establir com incorporar una perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Per omplir de contingut la definició, amb l’ajuda del mateix manual del Consell d’Europa i d’altra literatura rellevant sobre el tema (Walby, 1990; Squires, 2005; Verloo, 2005b; Jahan, 1995), s’han identificat aquí cinc criteris o requisits per avaluar si un determinat procés polític està o no aplicant una perspectiva de gènere (Lombardo, 2003; 2005):

1. Un canvi en el concepte d’igualtat de gènere més ampli que l’existent requereix un enfocament global que combati explícitament el sistema patriarcal, centrant-se en les causes múltiples i entreteixides que creen una relació desigual entre els sexes amb desavantatge de les dones en diferents sectors com família, treball remunerat, política, sexualitat, cultura i violència masculina (Walby, 1990).

2. La incorporació de la perspectiva de gènere en l’agenda política principal significa abordar els problemes d’igualtat de gènere dins de les tendències dominants de la societat, i en polítiques específiques com, per exemple, el pressupost³, l’educació o el transport, atorgant a més prioritat als objectius d’igualtat de gènere (recursos econòmics i humans, tipus de mesures, etc.).

3. La igual participació política, econòmica i social de dones i homes es recomana per assegurar que les dones seran part del mainstream a nivell numèric.

4. Un canvi institucional i organitzatiu en les cultures implica almenys tres tipus de canvis en: a) el procés polític, a través d’activitats d’educació i formació en gènere per tots/es els/les actors/es polítics/ques i administratius/ves en tots els nivells jeràrquics i per la societat sencera; b) els mecanismes polítics, a través d’una cooperació horitzontal en assumptes de gènere entre tots els àmbits, departaments i nivells (nacional, regional i local) polítics i a través de l’ús d’eines i tècniques adequades per integrar la variable de gènere en totes les polítiques, fer-ne un seguiment i avaluar aquestes últimes des de la perspectiva de gènere (són imprescindibles la recollida de dades desagregades per sexe i l’avaluació d’impacte de gènere de les polítiques⁴) c) els/les actors/es polítics/ques, a través de la participació en el procés polític del moviment feminista i de la societat civil i els/les experts/es en igualtat de gènere (com els organismes de promoció de la igualtat de gènere nacionals, regionals i locals i les feministes acadèmiques).

5. El cinquè criteri⁵ per a que el mainstreaming de gènere sigui un concepte transformatiu requereix tant un mainstreaming de la diversitat i no només del gènere (Squires, 2005), com l’empoderament de les dones (Verloo, 2005b). Això precisa la creació d’un espai per l’expressió de les diverses posicions feministes, segons els models dels fòrums mundials de les dones organitzats per les Nacions Unides (Verloo, 2005b).

Sylvia Walby (2005) ha resumit de manera excel·lent els debats actuals sobre mainstreaming de gènere. Entre ells es troba la reflexió de Rounaq Jahan (1995), que diferencia un enfocament més “integracionista” del mainstreaming, que pretén abordar els assumptes de gènere dins del paradigma polític existent i sense grans canvis en l’estructura institucional, d’un enfocament de “canvi d’agenda” (agenda-setting), que implica la transformació i la redirecció de la mateixa agenda política per incorporar-hi la perspectiva de les dones en el procés polític. Mieke Verloo (2005b) parteix de l’enfocament de mainstreaming del “desplaçament” de Squires (2005). Aquest model pretén superar el dilema feminista entre igualtat i diferència, transcendir les dicotomies de gènere i abraçar una política de la diversitat, amb la finalitat de de-construir els règims discursius que creen les pròpies identitats de gènere. Verloo coincideix amb Squires en el caràcter transformatiu del model de mainstreaming de “desplaçament”, ja que aquest últim és el que millor pot adaptar-se a les dinàmiques del poder de gènere que requereixen un canvi continuat en els objectius i en les estratègies. De totes maneres, l’enfocament de “desplaçament” promet més dinamisme i transformació en teoria, però és difícil portar-ho a la pràctica política. Per això, Verloo proposa vincular l’enfocament transformatiu i dinàmic del “desplaçament” amb l’empoderament de les dones, que requereix l’organització d’un espai per l’articulació de les posicions feministes sobre des/igualtat de gènere i la promoció en l’agenda política sobre igualtat de gènere.

Barnett-Donaghy (2003) discuteix el model de mainstreaming “participatiu-democràtic” d’Irlanda del Nord, que es basa en la consulta de representants dels col·lectius afectats per les propostes polítiques. Aquest model de mainstreaming inclou el gènere i també vuit grups diferents, segons s’afirma en l’Acta d’Irlanda del Nord de 1998. Cada autoritat pública, en preparar un avantprojecte de proposta política, ha de consultar als representants de les persones que poden ser afectades per l’esquema. La Comissió per la Igualtat ha de supervisar que totes les autoritats públiques estiguin posant en pràctica les consultes de manera adequada. Aquest model, que afavoreix l’intercanvi de competències entre grups i organitzacions ciutadanes i administracions públiques, és especialment adequat per les administracions locals per la seva proximitat amb les necessitats de la ciutadania. El desenvolupament de Consells de la Dona a nivell local pot ser un pas important en aquesta direcció, si es potencia de manera adequada.

Els enfocaments teòrics no només serveixen per la formulació de polítiques transversals, sinó que també afecten l’aplicació del mainstreaming, ja que les diferents interpretacions que es donen del problema de la desigualtat de gènere i de les solucions proposades portaran inevitablement a una posada en pràctica molt diferent del principi del mainstreaming de gènere en els diversos contextos i àmbits polítics internacionals, nacionals i sub-nacionals (Verloo, 2005a)⁶.

BEVERIDGE, F.; NOTT, S.; STEPHEN, K.: Mainstreaming and Engendering of Policy-making: a Means to an End?, Journal of European Public Policy, Special Issue: Women, Power and Public Policy in Europe. Guest ed. Sonia Mazey, 7, 3, 2000, pp. 385-405.

BUDLENDER, D.; SHARP, R.; ALLEN, K.: How to do a gender-sensitive budget analysis: Contemporary research and practice. Londres, Australian Agency for International Development y Commonwealth Secretariat, 1998.

CONSEJO DE EUROPA: Mainstreaming de género. Marco conceptual, metodología y presentación de “buenas prácticas”. Informe final de las actividades del Grupo de especialistas en mainstreaming (EG-S-MS), (versió espanyola i anglesa). Madrid, Instituto de la Mujer, n. 28, 1999.

INSTITUTO DE LA MUJER: Informes de impacto de género. Guía de aplicación práctica para la elaboración de informes de impacto de género de las disposiciones normativas que elabore el gobierno de acuerdo a la Ley 30/2003. Madrid, Instituto de la Mujer, 2005.

JAHAN, R.: The Elusive Agenda: Mainstreaming Women in Development. London, Zed Books, 1995.

LOMBARDO, E.: “El mainstreaming. La aplicación de la transversalidad en la Unión Europea”, Aequalitas. Revista Jurídica de Igualdad de Oportunidades entre Mujeres y Hombres, 13, julio-diciembre 2003.

LOMBARDO, E.: Integrating or Setting the Agenda? Gender Mainstreaming in the European Constitution-making Process, Social Politics 12(3) Fall 2005, pp. 412-432.

SQUIRES, J.: Is Mainstreaming Transformative? Theorising Mainstreaming in the Context of Diversity and Deliberation. Social Politics 12(3) Fall 2005, pp. 366-388.

VERLOO, M.: “Mainstreaming gender equality in Europe. A critical frame analysis”, The Greek Review of Social Research, 117 B’, 2005a, pp. 11-32.

VERLOO, M.: Reflections on the concept and practice of the Council of Europe approach to gender mainstreaming, Social Politics, 12(3) Fall 2005b, pp. 344-365.

WALBY, S.: Gender mainstreaming: Productive tensions in theory and practice. Social Politics, 12(3) Fall 2005, pp. 321-343.

WALBY, S.: Theorizing Patriarchy, Oxford, Blackwell, 1990.

Roggeband, Conny: ‘Gender equality and gender mainstreaming techniques: SMART and Gender Impact Assessment’, Unidad de Igualdad de Género de Andalucía, International Seminar, 8-9 Octubre 2003. Metodología SMART y GIA: Mètodes per avaluar la rellevància del gènere en les polítiques i els seus efectes en les dones i en els homes