En la teoria feminista s’ha conceptualitzat el paper de l’Estat de múltiples maneres. Des del feminisme liberal, que és el que ha reclamat, des d’un principi, canvis en les lleis i la integració de les dones en l’àmbit públic, s’ha considerat l’Estat com a neutral amb respecte al gènere. El feminisme radical, ha emfatitzat el paper de l’Estat en perpetuar la desigualtat de gènere i critica la idea de que l’Estat sigui neutral i que pugui respondre davant de qualsevol grup que desenvolupi demandes polítiques (MacKinnon, 1995). La idea és que, independentment de les lleis que s’aprovin o de les dones que accedeixin a llocs públics, l’Estat és inherentment patriarcal i reflecteix, promou, sosté i respon davant d’una jerarquia de dominació masculina i subordinació femenina. Des del feminisme socialista s’ha desenvolupat una noció d’Estat que combina una anàlisi del feminisme radical i del marxisme, i així subratlla el sistema dual de patriarcat i del capitalisme. No obstant, la teoria sobre l’Estat del benestar derivada sobretot de les feministes nòrdiques ha aportat una visió més optimista de l’Estat i la seva capacitat per millorar la vida de les dones. Actualment, en els estudis de feminisme d’Estat hi ha postures que veuen l’Estat com un aliat potencial pels diferents i diversos interessos de les dones, i el feminisme post-estructuralista emfatitza que l’Estat no és monolític i que pot tenir efectes diferenciats i a vegades contradictoris (Kantola, 2006).

Tot i la fragmentació del moviment feminista degut a les diferents concepcions sobre quines haurien de ser les relacions del moviment amb l’Estat i si aquest hauria d’intervenir o no en pro de les dones, l’impacte en les agendes polítiques de les reivindicacions feministes ha estat important. L’impuls essencial perquè el tema de la desigualtat de gènere es convertís en una qüestió pública, entrés en l’agenda dels poders públics i es comencessin a formular mesures al respecte, es deu al moviment feminista de segona onada de la dècada dels anys 60 i 70. Les reivindicacions feministes i les noves idees d’intervenció a favor de les dones van ser ben acollides en els organismes internacionals, especialment en la Organització de les Nacions Unides (ONU) a partir de l’any 1975. Això es va traduir en un “contagi” a altres organitzacions internacionals, i aquesta nova preocupació a nivell internacional va tenir el seu reflex, a la vegada, en les diferents nacions, influenciant, definitivament, en la formulació de polítiques d’igualtat de gènere en la majoria de països desenvolupats. És a dir, les feministes varen ser especialment eficaces com a “introductores d’agenda” o agenda setters del problema de les desigualtats de gènere en les diferents polítiques nacionals (Bustelo, 2004).

Una de les possibles respostes dels poders públics de les diferents nacions davant del problema de la desigualtat apuntat i destacat pel moviment feminista i les organitzacions internacionals, és el que s’ha vingut a denominar feminisme institucional (Lovenduski, 1997), feminisme d’Estat (Stetson i Mazur, 1995) o femocràcies (Threlfall, 1990). Segons Stetson i Mazur, (1995: 10), aquest feminisme institucional o d’Estat, que es generalitza a partir de la dècada dels anys 70 i de la dels 80 en la majoria dels països occidentals, es pot definir com el fenomen d’institucionalització del feminisme en organismes públics que promouen una agenda d’igualtat de les dones, és a dir, utilitzen el concepte per denominar la institucionalització d’interessos feministes. També Lovenduski (1997: 207) considera que el feminisme institucional consisteix en les estructures, processos i pràctiques que resulten de la institucionalització del feminisme en el govern. Aquest feminisme institucional ha sigut en més d’una ocasió controvertit i criticat per les feministes radicals, degut a la idea de que les estructures governamentals eren un component important del sistema patriarcal i formar part de les mateixes significava aliar-se amb el poder masculí. El terme femòcrata s’utilitzava en principi per designar pejorativament a les feministes que s’havien deixat cooptar, ocupant llocs en els organismes d’igualtat. Actualment aquest terme s’utilitza en general per les persones que treballen en els organismes d’igualtat, sent una noció que utilitzen les pròpies “feministes d’Estat” per referir-se a elles mateixes.

A partir de la dècada dels anys 60 i 70 en la majoria de les democràcies occidentals i, a partir de la dècada dels 80 a Espanya, s’implanten i desenvolupen diferents institucions públiques amb la finalitat de promocionar la situació de la dona i promoure la igualtat entre els sexes. En la majoria de països occidentals es dóna aquest feminisme institucional, a més de a nivell nacional, en altres escales governamentals, regional i local (Bustelo, 2004).

El creixement del feminisme institucional provoca un especial interès en els estudis de gènere des de l’àrea de la ciència política. A partir dels anys 90, comencen a aparèixer investigacions l’objectiu d’estudi de les quals és aquest feminisme institucional en el món occidental, el paper que aquest feminisme compleix respecte a les polítiques públiques d’igualtat i les seves relacions amb el moviment feminista. Una de les obres emblemàtiques d’aquesta nova perspectiva del “feminisme d’Estat” és Comparative State Feminism, editat per Stetson i Mazur (1995), en la que es fa una anàlisi comparativa del feminisme institucional en 14 països. Aquesta mirada cap a les agències o estructures dedicades a les dones ofereix una nova perspectiva d’anàlisi de l’Estat i de la seva capacitat per aconseguir objectius feministes. La investigació examina fins a quin punt les estructures governamentals dedicades a les dones han influït en la formulació i implantació de polítiques feministes i fins a quin punt han permès l’accés dels grups no governamentals de dones per exercir influència en aquestes polítiques. Un segon estudi, que tindrà en compte els canvis en el feminisme d’Estat en la última dècada, es publicarà el 2007 (Outshoom i Kantola, 2007).

A Espanya, la creació a final del 1983 del Instituto de la Mujer (IM) es considera com el punt de partida del feminisme d’Estat i de les polítiques públiques d’igualtat de gènere a Espanya. Aquest feminisme d’Estat espanyol no només ha tingut un impacte significatiu en la formulació de les polítiques públiques d’igualtat (Valiente, 1997), sinó que ha estat el principal protagonista i impulsor de les mateixes (vid. polítiques públiques i gènere). Tot i el seu començament tardà, les polítiques d’igualtat de gènere s’han desenvolupat de manera molt ràpida des de la creació de l’IM, i el 1994, deu anys després de la seva creació, l’IM va ser comparable amb institucions similars en altres democràcies industrials avançades pel que fa a objectius, pressupost i recursos humans (Bustelo i Peterson, 2005).

El feminisme d’Estat s’ha desenvolupat no només a nivell central sinó també a nivell regional, de manera paral·lela al procés de descentralitazació que es plasma en l’Estat de les autonomies, que ha anat prenent forma en els últims 25 anys. El desenvolupament d’organismes específics d’igualtat de gènere a nivell autonòmic a Espanya comença a finals dels anys 80, és a dir, aproximadament uns cinc anys després de la creació de l’IM central, el 1983. L’IM va representar un model per la institucionalització autonòmica d’organismes d’igualtat, i aquest desenvolupament posterior en el nivell autonòmic respecte del central, té a veure amb el propi ritme i desenvolupament de l’Estat de les autonomies. Generalment en tots els Estatuts es mencionen drets generals referits a la igualtat dels ciutadans i s’estableixen competències relacionades amb la “promoció de la dona”. Les comunitats autònomes van institucionalitzar aquestes competències a través de diferents estructures organitzatives. Aquestes ‘femocràcies’ autonòmiques, juntament amb les de nivell central, han sigut i estan sent els actors principals de les polítiques públiques d’igualtat de gènere a Espanya (Bustelo, 2004).

En el nivell local, els municipis poden portar a terme polítiques d’igualtat d’acord amb les competències a ells adscrites per la Llei de Bases de Règim Local del 1985, i sovint publiquen plans d’igualtat. El benefici potencial de la institucionalització en l’àmbit local resideix en que pot existir un contacte més directe amb les organitzacions feministes, però no es pot concloure que l’àmbit municipal afavoreixi les organitzacions feministes de manera exagerada. En els municipis petits –en absència d’organitzacions feministes– surten beneficiades les organitzacions de dones o veïnals, que més que perseguir objectius feministes promouen activitats lúdiques, viatges culturals, xerrades informals, activitats recreatives per nens, per compartir ansietats, etc. Aquestes associacions aconsegueixen partides pressupostàries, que s’entén que aniran a promoure interessos feministes (Bustelo i Ortbals, 2007).

INSTITUCIONALITZACIÓ DE LES POLÍTIQUES DE DONES: RECURSOS BIBLIOGRÀFICS

BUSTELO RUESTA, María: La evaluación de las políticas públicas de igualdad de género en España. Madrid, Catarata, 2004.

BUSTELO, María; PETERSON, Elin: The Evolution of Policy Discourses and Policy Instruments within the Spanish State Feminism. A Unified or Fragmented Landscape? Paper presentat al Workshop State Feminism and Women´s Movements: Assessing change of the last decade in Europe (Joyce Outshoorn and Johanna Kantola, co-ordinators). ECPR Workshops. Granada (Espanya), abril 2005.

KANTOLA, Johanna: Feminist theorize the state. Houndmills, Palgrave MacMillan, 2006.

LOVENDUSKI, J.: Feminismo institucional: Género y Estado a URIARTE, E.; ELIZONDO, A. (eds.): Mujeres en política. Barcelona, Ariel, 1997.

MACKINNON, C.: Hacia una Teoría feminista del Estado. Madrid, Cátedra-Universidad de Valencia-Instituto de la Mujer, 1995.

OUTSHOOM, Joyce; KANTOLA, Johanna (eds.): Gender Politics and State Reform: Three Steps Forward, Two Steps Back. Basingtoke, Palgrave Macmillan, 2007.

STETSON, D.M.; MAZUR, A.G.: Comparative State Feminism. Londres, Sage. 1995.

THRELFALL, M.: Patriarca, palanca, paraguas? Planteamientos feministas ante el estado asistencial a ASTELARRA, J. (ed.): Participación política de las mujeres. Madrid, Centro de Investigaciones Sociológicas, 1990.

INSTITUCIONALITZACIÓ DE LES POLÍTIQUES DE DONES: ENTITATS, INSTITUCIONS I XARXES

NB: Tant sols es proporcionen els links de totes aquelles Comunitats Autònomes que disposen d’un institut de la dona en el momento de la última actualització del diccionari 19 de noviembre del 2009

INSTITUCIONALITZACIÓ DE LES POLÍTIQUES DE DONES: AUTORES