La distinció sexe/gènere fou originàriament emprada en el discurs mèdic amb la finalitat d’articular la incomoditat que afirmaven patir pacients que reclamaven una operació de canvi de sexe. Els avanços tecnològics que possibilitaren canviar els significants físics del sexe mitjançant tractament quirúrgic, hormonal i cosmètic, feren necessari introduir el terme “gènere” per a referir-se al “sexe social”, és a dir, al rol. L’any 1963, el psicoanalista Robert Stoller introduí el terme “identitat nuclear de gènere” i assentà els precedents per a un ús ampli del terme “disfòria de gènere”, en oposició a “eufòria de gènere”, és a dir, al sentiment de benestar en el propi gènere. La disfòria de gènere és un terme ‘paraigües’ que abasta diversos desordres de la identitat de gènere, com la transsexualitat, entre d’altres.

En la dècada dels setanta, un grup de teòriques feministes adoptà la distinció sexe/gènere per a posar de relleu la variabilitat històrica i cultural de la divisió del treball social amb base a la diferència sexual, i argumentar així en contra de l’essencialisme en la definició de la identitat de gènere i el determinisme biològic dels rols. El desafiament feminista donà forma als debats en contra del “determinisme biològic” de la ciència sexista, encara que no es qüestionà la distinció naturalesa/cultura sobre la qual es basa la distinció sexe/gènere. Això no obstant, l’ús feminista de la distinció desplaçà el significat del terme “gènere” perquè convertí allò que originàriament era una categoria psicològica del discurs mèdic en una categoria sociològica. Mentre que en el discurs mèdic el gènere és la convicció interior que l’assignació del propi sexe és (in)correcta i es tracta al gènere com quelcom fix i no modificable, independentment del ‘sexe’ biològic, en la teoria feminista el ‘gènere’ es concep com quelcom manejable i el sexe biològic com quelcom fix i cert (encara que no determinant de les definicions col·lectives de la feminitat i la masculinitat) –divergint, d’aquesta manera, del propòsit original de la distinció, és a dir, caracteritzar la identitat de gènere com quelcom fix i inqüestionable, i el cos com quelcom manejable.

Fou dins del sistema sexe/gènere iniciat per Gayle Rubin (1975) des d’on sorgiren diverses idees que influenciaren les teories performatives, com la unitat fictícia de la categoria del sexe i la seva importància en la definició de la identitat i el rol social (Wittig 1976) a través de l’heterosexualitat obligatòria (Rich 1980) i la ‘ment hetero’ (straigh mind) (Wittig). La noció de gènere s’estudia des de la perspectiva interseccional, la qual considera imprescindible estudiar la intersecció dels eixos de desigualtat: classe, raça, gènere i interrelacional (allò masculí i allò femení es defineixen en interacció). A finals dels 80, la influència de l’estructuralisme francès en l’àmbit acadèmic anglosaxó, particularment d’autors com Michel Foucault, incitaren a reexaminar les qüestions del cos físic i la influència del discurs en la construcció del sexe, i de la dualitat cos/cultura, des d’una perspectiva interdisciplinària.

En aquest context apareixen dues prominents teòriques: Eve Kosofsky Sedgwick i Judith Butler, que prenen la noció de performativitat de la pragmàtica de J. L. Austin (1971). Kosofsky Sedgwick entén que l’homofòbia i la misogínia comparteixen unes mateixes arrels culturals i ideològiques i proposa una anàlisi crítica del binomi heterosexualitat/homosexualitat (2000) mitjançant la noció de l’“armari”: una formació epistemològica i discursiva situada en el centre de la cultura occidental moderna i les seves crisis de definició sexual. L’“armari” és una manera específica d’articulació del poder i el coneixement en relació a l’homosexualitat masculina que està basat en les posicions binàries públic/privat, articulat/silenciat, conegut/desconegut, la revelació de les quals té conseqüències performatives. Davant de l’“armari” com a camp d’incoherència discursiva, Kosofsky Sedgwick proposa “un estudi de la mateixa distribució incoherent, el feix indestriable d’incongruències sota l’arc desbaratador del qual s’han desplegat, durant gairebé un segle, tant els arguments més generatius com els més assassins de la nostra cultura” (Sedgwick 2000: 160-61).

La teoria performativa de gènere de Butler apareix com un intent de repensar la distinció sexe/gènere. Butler es proposa problematitzar la noció hegemònica del ‘sexe’ com un fet biològic que ve donat i que és oposat analíticament al ‘gènere’, concebut com una simple construcció social produïda sobre la base d’un ‘sexe’ immutable. Segons Butler, el “gènere” és el terme sota el qual s’amaga la construcció social del “sexe”; el “sexe” és una entitat construïda pel poder amb la finalitat d’imposar una direcció heterosexual al desig, una norma que materialitza cossos; per tant, no és un fet que ve donat sinó un procés, “una construcció ideal que es materialitza forçadament a través del temps” (Butler, 2003: 18). Per a Butler, els cossos, els gèneres i els desitjos són performats i naturalitzats a través de la reiterada citació d’un marc cultural i específic que regula la identitat de gènere; la Matriu Heterosexual: un “model discursiu/epistèmic hegemònic d’intel·ligibilitat de gènere, el qual suposa que, per a que els cossos siguin coherents i tinguin sentit, cal que hi hagi un sexe estable expressat mitjançant un gènere estable (masculí expressa home, femení expressa dona), que es defineix jeràrquicament i per oposició mitjançant la pràctica obligatòria de l’heterosexualitat” (2001: 38, n. 6).

Encara que es distancia de la justificació filosòfica de la cirurgia del canvi de sexe per basar-se en normes conservadores de gènere, Butler suggereix la transsexualitat com un trop per a pensar sobre el gènere, ja que la disconformitat amb el gènere assignat que declaren experimentar els transsexuals afecta tots els subjectes només fins a un cert punt. Per a Butler, la subversió pot tenir lloc en les superfícies corporals quan aquestes es converteixen en l’ocasió per a “una actuació dissonant i desnaturalitzada que revela el caràcter performatiu d’allò natural en si mateix” (2001: 177), com les paròdies de gènere del drag i les identitats butch/femme, que desvelen el gènere com una imitació de la idea d’un sexe natural i original. Butler visiona un futur en el qual, havent repel·lit les normes de gènere, proliferaran les citacions infidels i les configuracions de gènere que desestabilitzaran la noció d’identitat com a essència. En conseqüència, l’heterosexualitat obligatòria es veurà privada de la noció de “sexe” per a legitimar-se a si mateixa.

Posteriorment, la teoria queer reclamà aquestes teories en el seu pensament. La teoria queer es desenvolupa a meitats de la dècada dels 80, principalment en l’àmbit acadèmic anglosaxó, i és hereva del feminisme, dels estudis gais/lèsbics i de l’activisme polític. El terme queer, que originàriament era un insult homofòbic (literalment vol dir rar, desviat), va ser apropiat, deliberadament, per activistes gais i lesbianes dels Estats Units (en concret, per Act-Up i Queer Nation) i d’Europa per a anticipar l’ofensa, reprendre-la, i oposar-se a l’homofòbia. Deliberadament provocatiu, sempre lligat a l’activisme –teòric i pràctic–, allò queer suggereix diluir els límits entre el sexe hetero i el gai, validar els proscrits i celebrar la transgressió de les identitats. El pensament queer proposa la crítica radical i activa del cos i la sexualitat, amb la finalitat d’interrogar els privilegis de l’heterosexualitat, qüestionar l’aparent estabilitat de les identitats normatives i reconstruir la noció d’identitat sexual. Allò queer refusa la classificació i celebra la marginalitat per a posar en escac el ‘centre’ heterosexual des del qual es regulen els cossos i les identitats “adequades”, base de la inscripció social. S’introdueix el terme “genderfuck” per a referir-se al potencial emancipador del joc amb les categories del gènere. En els seus aspectes teòrics, la teoria queer és especialment emprada en les anàlisis de la cultura popular i la teoria fílmica, però com a moviment abasta també una producció variada en diversos gèneres: assaigs, literatura, cinema, televisió, música, fotografia, obra plàstica, pornografia, festivals, etc.

Debats actuals

La teoria performativa de gènere de Judith Butler és molt influent però també és controvertida. La noció del gènere com quelcom performatiu es va mal interpretar com una actuació (performance) que el subjecte podia canviar segons la seva voluntat, donant lloc a moltes crítiques sense fonament. A més, se la critica per presentar una noció limitada d’agència, falta de direcció política, sobreestimació de la resistència, pèrdua problemàtica de categories identitàries com “dona”, falta de base ètica i relativisme, distòpia, desconsideració de la materialitat del cos i abstracció del context de poder. En relació al potencial subversiu de la transsexualitat o el drag, la mateixa observa que allò “transgressiu” pot ser reapropiat per a l’espectacle heterosexual, de manera que proveeixi d’un “alleujament ritual”; a més, només un petit percentatge de les persones transsexuals tenen una voluntat deliberada de subvertir l’ordre de gènere normatiu.

La teoria queer no està tampoc exempta de crítica. La pròpia Butler (1994, 2006) li reprotxa el fet de suposar l’heterosexualitat del feminisme i promoure la divisió de tasques entre el feminisme –s’ocupa de la diferència sexual i el gènere– i la teoria queer –s’ocupa de la sexualitat– que defensen alguns/es teòrics/ques queer: “la reglamentació del gènere sempre ha format part del treball de la capacitat normativa heterosexista, i insistir en una separació radical entre gènere i sexualitat equival a perdre l’oportunitat d’analitzar aquesta operació específica del poder homofòbic” (2006: 264). Les feministes radicals són les més escèptiques i critiquen la teoria queer per oposar-se explícitament al feminisme, per estar massa fascinada amb el sadomasoquisme i la violència sexual, per eclipsar la identitat lesbiana sota una norma homosexual masculina i per evitar tractar l’opressió.

Donada la manifesta dificultat de dur a terme reformes legals i canvis socials profunds en relació a la igualtat de drets de dones, gais i lesbianes, es critica també a la teoria queer per servir de bandera a individus heteros blancs i de classe mitjana que se senten exclosos per les polítiques identitàries però que desitgen presentar-se com a radicals en un ambient on la identitat s’esborralla, mentre que se segueix discriminant les dones i proscrivint gais, lesbianes, transsexuals i transgèneres com a éssers inintel·ligibles que ocupen un espai abjecte, “fora de la llei” del gènere.

La teoria performativa del gènere arribà a Espanya amb retard, probablement degut a les traduccions tardanes (per citar un exemple, es tardaren 11 anys a traduir El gènere en disputa, de Butler). Actualment, i malgrat la tasca de diversos autors i activistes per a introduir aquestes noves perspectives de gènere a l’Estat, el seu estudi es troba encara en la perifèria universitària, encara que el seu impacte en l’esfera acadèmica internacional hagi sigut enorme i sigui notori l’interès del públic espanyol, de la qual cosa són testimoni les vendes de llibres, l’èxit de cursos ad hoc, articles sobre el tema o la nombrosa assistència a conferències, etc.

AUSTIN, J.L.: Cómo hacer cosas con palabras: palabras y acciones. Barcelona, Paidós, 1971.

BUTLER, Judith: "Against Proper Objects", More Gender Trouble: Feminism meets Queer Theory, Differences. Summer-Fall 1994: 1-26, 1994.

BUTLER, Judith: El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad. México, Paidós, 2001.

BUTLER, Judith: Cuerpos que importan. Sobre los límites materiales y discursivos del “sexo”. Buenos Aires, Paidós, 2003.

BUTLER, Judith: Deshacer el género. Barcelona, Paidós, 2006.

KOSOFSKY SEDGWICK, Eve: “Epistemologia de l’armari” a FERNÀNDEZ, Josep-Anton (ed.): El gai saber: Introducció als estudis gais i lèsbics. Barcelona, Llibres de l’Índex, pp. 113-35, 2000.

RICH, Adrienne: “Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana (1980)”, Duoda, n. 10. Barcelona, 1996, pp. 15-45.

RUBIN, Gayle: “The Traffic in Women: Notes on the ‘Political Economy’ of Sex” a REITER, Rayna (ed.): Toward an Anthropology of Women. Monthly Review Press, US, 1975.

SOLEY-BELTRAN, Patrícia: Transexualidad y la Matriz Heterosexual: un estudio crítico y empírico de la teoría performativa de género de Judith Butler. Barcelona, Ediciones Bellaterra (a impremta: 2008).

WITTIG, Monique: “The Category of Sex”, Feminist Issues, Fall. 63-8, [1976] 1982.

Articles on s’interpreta i s’aplica la teoria de la performativitat de gènere de Butler sobre la transsexualitat com a cas d’estudi