GÈNERE I (TEORIA DEL): ARTICLE

El gènere significa divisió sexuada i fou usat per primera vegada per l’antropòloga nord-americana Gayle Rubin per a indicar el conjunt d’operacions mitjançant les quals es transforma la sexualitat biològica en construccions socials. Per tant, el gènere destaca la qualitat fonamentalment social de la diferència basada en el sexe que es converteix en desigualtat social i política. Suposa una categoria d’anàlisi que fou adoptada als anys setanta i que va servir com a punt de referència fonamental en la teoria feminista. Aquesta teoria compta, no obstant, amb una sòlida trajectòria de quasi tres segles de lluites orientades a la conquesta de la llibertat i la igualtat per a les dones. Des de De l’égalité des sexes, de François Poullain de la Barre, de l’any 1673, fins a avui dia, la publicació de nombrosos i diferents treballs han posat de manifest que el feminisme constitueix un pensament i un moviment social de la modernitat que fonamentalment reivindica l’eliminació de tota forma de discriminació de les dones.

La denominació de teoria de gènere sorgí i es desenvolupà a partir dels anys vuitanta en l’àmbit acadèmic com a fruit de la reflexió i l’elaboració teòrica del feminisme. Des de diferents disciplines i investigacions es dugueren a terme estudis sobre la realitat de les dones permetent un important canvi de perspectiva i reexamen crític sobre el conjunt de les teories socials, polítiques i econòmiques. El gènere es convertí, d’aquesta manera, en una categoria analítica multidimensional que tragué a la llum les desigualtats sistemàtiques entre homes i dones i identificà nous temes i problemes d’investigació. El gènere passà a considerar-se un element constitutiu de les relacions socials basades en el sexe i una expressió de les relacions de poder.

En el camp de la teoria política, per exemple, la perspectiva de gènere descobria que conceptes assentats i suposadament universals com el de ciutadania, públic, individu, autonomia, participació, etc., enfonsaven les seves arrels en una concepció de la naturalesa humana que situa com a model als individus masculins relegant les dones a l’àmbit d’allò privat. Una de les aportacions crítiques més destacades en aquest sentit de l’àmbit privat ha estat la de Carole Pateman, que ha descrit la clàssica divisió de la vida humana en dues esferes: una que correspon al terreny d’allò públic, vinculada amb l’Estat i l’economia i identificada amb la política; i una altra, la privada, associada a l’espai domèstic, familiar, sexual, tradicionalment identificada amb les dones. En virtut d’aquesta divisió es produeix la dominació sobre les dones.

Sobre aquest acord global de denúncia de la situació de les dones es foren teixint els debats i les divergències dins de la pròpia teoria de gènere. A mitjans dels anys vuitanta i a principis dels noranta, tenint com a marc de referència el dilema feminista entre igualtat i diferència dels anys seixanta, aparegueren noves preguntes i alternatives. Des d’aleshores la discussió es tornà més variada i complexa, ampliant-se la conversa sobre la identitat de gènere i les diferències entre les pròpies dones. S’introduïren eixos de reflexió com la raça, la classe, la cultura, l’etnicitat, l’orientació sexual, l’àmbit local. En realitat, aquest desplaçament vingué propiciat per les dones pertanyents a d’altres cultures i grups que criticaven el suposat model universal de dona blanca, anglosaxona, heterosexual i de classe mitjana amb el qual no se sentien identificades. Posteriorment, els debats contemporanis de la teoria política de gènere s’han anat multiplicant en sintonia amb l’aparició de noves corrents de pensament, com ara el postmodernisme, el multiculturalisme o el liberalisme democràtic. En aquest sentit, es pot parlar, entre d’altres, d’un feminisme postmodern (Judith Butler), radical (Chantal Mouffe), liberal (Anne Phillips) o multicultural (Iris Young).

En el marc d’aquests debats resulta d’especial rellevància l’aportació de Nancy Fraser (Fraser, 2003), la qual ha apostat per establir un punt de trobada entre dues grans teories: la teoria del reconeixement i la teoria de la redistribució. Fraser defineix la relació de gènere des d’una doble perspectiva. Per una banda, la identifica com un principi estructurant bàsic de l’economia política perquè construeix la diferència entre treball reproductiu remunerat i treball domèstic o reproductiu sense remunerar, assignant a les dones la responsabilitat d’aquest darrer. A més, el gènere estructura la divisió del treball remunerat entre professions i ocupacions més ben pagats, llocs que acostumen a estar ocupats per homes, i professions més mal pagades, que solen estar, en la seva majoria, ocupades per dones. Per a Fraser, l’estructura políticoeconòmica implica modes d’explotació en funció del gènere i, en aquest sentit, la “injustícia de gènere” resulta ser una “injustícia econòmica”. Per altra banda, el gènere també porta una diferenciació en termes de reconeixement i de valors. És a dir, estructura normes “androcèntriques”, models culturals dominants d’interpretació i valoració que privilegien els trets associats a la masculinitat, devaluant tot allò considerat “femení” i que no necessàriament fa referència a les dones. Aquesta devaluació permeabilitza la pràctica política així com els models informals d’interacció social, concretant-se en els danys contra les dones: atacs sexuals, violència masclista, menyspreu, estereotips en els mitjans de comunicació, assetjament, exclusió o marginació en l’esfera pública i en els òrgans de decisió, etc. Aquests danys constitueixen la denominada “injustícia de reconeixement” i són, en gran mesura, independents de l’economia, a banda de requerir un procés de reconeixement positiu del gènere devaluat.

En un altre ordre de coses, encara que sense prescindir d’aquests debats de la teoria feminista contemporània, s’ha de destacar un altre nivell d’apropament a aquesta perspectiva, com és l’àrea en la qual els estudis de gènere cada vegada se centren més: l’àmbit local. Aquest espai constitueix precisament un lloc privilegiat en el qual és possible treure rèdit a les reflexions normatives abans exposades, passant dels conceptes als fets. En efecte, el context de la pràctica política local, tant des dels moviments socials i la societat civil com des de les pròpies institucions locals, proporciona una excel·lent oportunitat per a que la perspectiva de gènere connecti amb les necessitats i dificultats dels ciutadans i de les ciutadanes.

Partint de la constatació que a les dones i als homes se’ls assignen rols socials diferents i que no existeix el ciutadà mitjà “neutre” al gènere, l’àmbit local permet tenir en compte elements fonamentals, com ara la divisió dels usos del temps i les diferents activitats –tan productives com reproductives i de cura– de les dones i dels homes. A partir d’aquests es pot identificar i avaluar les possibles implicacions negatives que les polítiques governamentals tenen per a les dones i corregir-les. I és en l’àmbit local des d’on realment es comprova si les declaracions institucionals a favor de la igualtat de gènere es concreten assegurant la consistència entre els valors normatius de fons –igualtat de resultats, democràcia de gènere, justícia...– i els compromisos polítics i socials.

Les polítiques públiques a escala local han avançat en els darrers temps cap a l’aplicació del denominat mainstreaming, que significa, resumidament, que s’ha d’incloure la perspectiva de gènere en totes les àrees polítiques amb l’objectiu d’eliminar les discriminacions existents entre dones i homes i assolir una societat justa. Es tracta que els temes de la igualtat de gènere formin part de l’agenda política principal i que tinguin en compte les experiències, necessitats i preferències, tant de dones com d’homes, i que assumeixin, alhora, la diversitat i les desigualtats existents. Entre les estratègies polítiques més suggerents del mainstreaming a nivell local hi ha l’elaboració del denominat ‘pressupost municipal de gènere’, que és un pressupost que incorpora una anàlisi de la despesa i dels ingressos públics des d’una perspectiva de gènere, indicant les conseqüències que tindria sobre dones i nenes en comparació amb homes i nens. El pressupost implica assignació de recursos i establiment de prioritats en totes les àrees polítiques. Aparentment, les mesures fiscals no diferencien entre sexes però, en algunes ocasions, comporten discriminacions indirectes. Així doncs, el pressupost de gènere busca transformar la norma androcèntrica –de la qual parlava Nancy Fraser–, subjacent a l’assignació de la política de criteris, prioritats i valors, reemplaçant la centralitat de la tasca productiva i el diner, establerta per l’economia de mercat, per la centralitat de la tasca reproductiva, de cura de persones i de respecte pel medi ambient; significant qualitat de vida.

En resum, la perspectiva de gènere va més enllà de la diversitat d’enfocaments i nivells d’anàlisi, constitueix una eina analítica fonamental que ha permès i permet treure a la llum molts aspectes comuns de la desigualtat entre homes i dones que encara avui són presents en les nostres societats. Les veus plurals de la teoria de gènere formen part, cada vegada més i gràcies als esforços, del pensament i de l’agenda política contemporània.

AMORÓS, C.: La gran diferencia y sus pequeñas consecuencias…para las luchas de las mujeres. Valencia, Cátedra, 2005.

BELTRÁN, E.; MAQUIERIRA, V. (eds.): Feminismos, debates teóricos contemporáneos. Madrid, Alianza, 2001.

BUTLER, J.: Deshacer el género. Barcelona, Paidós, 2006.

CASTELLS, C. (comp.): Perspectivas feministas en teoría política. Barcelona, Paidós, 1996.

DE LA FUENTE, M.; ORTIZ, L.: Els pressupostos amb perspectiva de gènere, repte per als governs locals. Barcelona, ICPS, 2006.

FRASER, N.: ¿Redistribución o reconocimiento?: Un debate político-filosófico. Madrid, Morata, 2006.

MOUFFE, C.: El retorno de lo político. Barcelona, Paidós, 1999.

PATEMAN, C.: El Contrato Sexual. Barcelona Anthropos, 1996.

PHILLIPS, A.: Engendering democracy. Cambridge, Polity, 1991.