EXCLUSIÓ SOCIAL: ARTICLE

Tota societat jeràrquica s’estructura mitjançant mecanismes d’inclusió i exclusió. S’entén per exclusió social la falta de drets a interactuar –en algun àmbit– amb igualtat de condicions amb la resta de participants. Això es pot produir explícitament per prohibició, o implícitament per denegació sistemàtica de l’accés a la possibilitat d’actuar. Complementàriament d’acord a la definició de Tzanos, es consideren persones excloses aquelles que es troben fora de les oportunitats vitals que defineixen una ciutadania social plena en les societats dels nostres dies.

La marginació és un grau més suau de discriminació. Es dóna quan un sector social participa (i se li reconeix el seu dret a fer-ho), però en un grau menor i en llocs menys significatius del que resultaria si es reflectís directament el seu pes numèric dins d’aquella societat. Donat que les dones constitueixen la meitat de la població, tota la participació que impliqui menys de la meitat de representació en els diferents nivells, reflecteix discriminació. En els àmbits en els que no hi ha dones, podem parlar d’exclusió.

Tant la marginació com l’exclusió són resultats visibles de determinades correlacions de força, ambdues són nocions dinàmiques, però impliquen graus diferents d’elaboració. La marginació és més o menys conjuntural i fluctuant, mentre que l’exclusió sol representar una voluntat de mantenir apartades a certes persones o grups de persones. Per poder excloure sense que resulti evident l’arbitrarietat d’aquesta opció, les persones o institucions que realitzen pràctiques excloents s’esforcen en presentar aquesta opció com a legítima i necessària, derivada de les característiques de les persones excloses. D’aquesta manera els discursos estigmatitzadors i les pràctiques excloents estan estretament relacionats. No es pot plantejar coma legítima una exclusió si no s’han construït abans argumentacions que la facin aparèixer com a necessària. La violència simbòlica de la discriminació precedeix i legitima a les violències materials en que es recolzen les polítiques excloents.

Per exemple, en l’àmbit religiós l’exclusió de les dones de l’exercici del sacerdoci va necessàriament precedida d’una masculinització de la imatge de Déu i d’una doctrina “d’impuresa” de les dones. Però no és un cas aïllat, quan es va realitzar la constitució dels estats moderns al segle XIX es va excloure a les dones del dret a la ciutadania, a partir de conceptualitzar-les com a menors necessitades de tutela masculina, sense la suficient autonomia per prendre les seves pròpies decisions. Argumentacions semblants es fan en l’actualitat per negar reconeixement a alguns sectors de dones particularment estigmatitzats, com és el cas de les treballadores del sexe.

En el segle XX s’ha estès a tot el món el reconeixement legal del dret de les dones a la ciutadania. L’accés al sufragi ha implicat el final del sistema d’exclusió política de les dones; tot i això, han seguit clarament marginades. Per evitar aquest problema, a partir de la Quarta Conferència Internacional sobre la Dona de les Nacions Unides, reunida a Beijing el 1995, es generalitzaren les legislacions que implanten el sistema de quotes. Però l’existència de les lleis no acaba amb la discriminació que està sòlidament ancorada en costums i pràctiques polítiques. Els esforços governamentals per afavorir la igualtat de participació entre homes i dones impliquen un avenç considerable, però queden una mica deslluïts si observem, per exemple, que el 2004 hi havia només un 3,8% d’ambaixadores espanyoles a l’estranger i cap dona representava a Espanya davant les organitzacions internacionals. Tot i que aquest últim sembla un cas clar d’exclusió, en realitat es tracta de marginalització, ja que no s’han elaborat argumentacions que pretenguin fonamentar aquesta carència de representació.

La crisi de l’Estat del benestar ha coincidit amb una importància creixent d’allò local, que inclou la proliferació d’organitzacions de la societat civil. Però aquest augment de protagonisme no es correspon amb majors nivells de participació femenina, al contrari, en els ajuntaments la presència de conselleres és més baixa que la que es dóna en els òrgans de govern superiors, i a Espanya oscil·la entre el 35,55% i el 20,24% entre les diferents autonomies. La situació és pitjor si mirem el percentatge d’alcaldesses, que tot i que s’ha multiplicat per sis en els últims vint anys només arriba al 12,48%.

Diversos àmbits de participació social –governs locals, món associatiu, món empresarial, estructures sindicals, sistema educatiu, sistema sanitari, forces de seguretat, moviment veïnal, etc.– Impliquen diferents possibilitats de participació; conseqüentment, són àmbits on poden donar-se la marginació i l’exclusió.

A aquesta situació general s’hi agrega la que pateixen alguns grups de dones com les immigrants, les gitanes o les prostitutes, que a partir de la seva discriminació social veuen minvats els seus drets a la participació, alhora que resulten sobrerepresentades com a receptores de sancions i penalització. Això succeeix com a conseqüència d’un canvi gradual de les polítiques que s’està produint a tot el món a partir del model nord-americà i que porta de l’Estat del benestar al que algunes investigacions denominen un “Estat penitenciari”.

A finals de la dècada dels 80 comença a perfilar-se als Estats Units, i més concretament a Nova York, un canvi en la fonamentació i organització de les polítiques de control, que es tipifica com a “tolerància zero” amb la petita delinqüència. Això va acompanyat d’un enduriment de les penes i la consideració de sancionables de les infraccions, des de les transgressions de les ordenances de trànsit fins als “usos indeguts” de l’espai públic. Aquest procés comença abans de l’11 S, tot i que s’endureix després i es difon a través dels seus ideòlegs William Brattn, Rudolph Giuliani i el Manhattan Institute, configurant un model d’ampli abast i acceptació, fins i tot entre polítics d’esquerra.

Però a més, la discriminació té gènere. Informes recents sobre la situació de les presons de dones a la Unió Europea assenyalen que les preses disposen de pitjors instal·lacions, estan ubicades més lluny dels seus nuclis familiars (per l’existència de menys centres), tenen menys possibilitats de formació i treball, i cobren per les feines que realitzen a la presó molt menys que els homes presos. Espanya té una posició tristament destacada, ja que és el país europeu on observem que existeix una proporció més alta de dones en la seva població penitenciària: 8,0%, en front del 3,8% de França, 4,3% d’Itàlia, 4,8% d’Alemanya, 6,1% d’Hongria i 6,2% d’Anglaterra. Com també succeeix en les presons d’homes, hi ha sobrerepresentació de gitanes i immigrants i, en general, de dones pobres, amb poca formació escolar i professional.

La presència de dones en les presons, que són el paradigma de l’exclusió social, requereix anàlisis específiques. Les dones constitueixen els 2/3 dels pobres dels món i el sector amb menys recursos dins de cada societat. Això es deu a la devaluació de les tasques tradicionalment femenines i a la discriminació salarial (a Espanya les dones guanyen el 71,1% del salari anual dels homes). A més, són les que pateixen més precarietat laboral i atur, i les que tenen majors dificultats per accedir als llocs ben remunerats. Si a això li afegim que assumeixen la major càrrega de responsabilitats familiars per diversos motius –l’abandó masculí de les seves funcions de provisió, encapçalar llars matrifocals, proveir en solitari per a la subsistència de filles i fills i atendre la cura de familiars malalts o discapacitats– resulta evident que serien les que tindrien majors motius per cometre delictes econòmics, ja que tenen major necessitat i menor disponibilitat de diners.

Tot i això les dones constitueixen, en tots els països, només una quarta part de la població penitenciaria. Això no es deu a cavallerositat en l’aplicació de les lleis, ja que, al contrari, hi ha una tendència a assignar a les dones penes majors pel mateix delicte. La conclusió és que les dones delinqueixen menys. Si desestimem les explicacions biologicistes segons les quals l’instint matern o l’escassetat de testosterona les resguarden de delinquir (ja que no és que no delinqueixin, sinó que ho fan en una proporció molt menor) hauríem d’acceptar la hipòtesi que desenvolupen amb cert èxit estratègies alternatives al delicte. També hauríem d’acceptar que aquestes estratègies són d’utilització preferentment femenina.

Algunes d’aquestes són ben conegudes i han estat objecte de nombroses investigacions. Les dones construeixen xarxes de solidaritat, familiars i amistoses, que permeten una circulació més fluïda dels recursos i l’aprofitament de totes les possibilitats de supervivència. Des dels menjadors col·lectius que permeten pal·liar la gana en un barri sencer (com s’ha donat el cas a Lima i a Xile), fins a les xarxes de cures familiars que desplacen a les àvies l’atenció de la progènie i permeten a la mare disposar de major llibertat horària, les dones pobres han desenvolupat múltiples maneres de sobreviure, que els hi ha permès evitar l’exclusió social implicada en la reclusió penitenciaria.

També han acceptat treballs precaris i en males condicions, que les col·loca als marges del sistema econòmic. Lourdes Benería assenyala: “Ha augmentat el nombre de dones en el treball informalitzat, des de processos de subcontractació (...) fins a la venta ambulant i altres activitats comercials entorn a estratègies de supervivència (...) Les dones han quedat concentrades en els nivells més baixos de la producció, especialment en el treball al domicili on poques vegades es compleixen les normes laborals (...) El treball submergit realitzat per les dones abasta entre el 35%i el 40% del treball generat pel sector (al món)” (Benería 2005) (p.133).

Però a vegades aquests recursos fallen, les necessitats econòmiques urgeixen i resulten necessàries solucions ràpides. Els homes solen optar en aquests casos per la comissió de delictes contra la propietat, mentre que les dones solen recórrer a la venda de serveis sexuals. Les dades econòmiques i les seves pròpies declaracions permeten inferir que aquesta és una estratègia que utilitzen les dones per guanyar-se la vida dins la legalitat. Però tradicionalment hi ha hagut una tendència a unificar conceptualment ambdues opcions i considerar la prostitució com la forma femenina de delinquir. Això implica tancar un camí alternatiu que elles utilitzen, precisament, per evitar les sancions legals.

BORRILLO, Daniel: Homofobia. Barcelona, Edicions Bellaterra, 2001.

CHEBEL D’APPOLLONIA, Ariane: Los racismos cotidianos. Barcelona, Edicions Bellaterra, 1998.

CRUELLS, Marta; IGAREDA, Noelia: Mujeres, Integración y Prisión. Barcelona, Aurea Editores, 2005.

ENTEL, Rosa: Mujeres en situación de violencia familiar. Buenos Aires, Espacio Editorial, 2002.

GEERTZ, Clifford: Los usos de la diversidad. Barcelona, Paidos, 1996.

JULIANO, Dolores: Excluidas y marginales. Una aproximación antropológica. Madrid, Editorial Cátedra, 2004.

LÓPEZ GONZÁLEZ, María: "Discapacidad y género. Estudio etnográfico sobre mujeres discapacitadas", p. 640 a Departamento de Educación. Córdoba, Universidad de Córdoba, 2005.

RIU PASCUAL, María Carmen: La construcción social de la dis-capacidad manifiesta en la mujer. Barcelona, Associació Dones No Estàndards, 2003.

ROMANI, Oriol: "Antropología de la marginación" a Ensayos de Antropología cultural. Homenaje a Esteva Fabregat, editat per PRAT i MARTÍNEZ. Barcelona, Ariel Antropología, 1996.

SAN ROMAN, Teresa: Vejez y cultura. Hacia los límites del sistema. Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1990.

SERVEI D’ESTUDIS I ESTADÍSTIQUES: Els sous de la dona a Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Treball i Indústria, 2005.

VIÑUALES, Olga: Lesbofobia. Barcelona, Edicions Bellaterra, 2002.