En el marc de la teoria feminista, en parlar d’esfera pública i esfera privada es menciona una dicotomia familiar. La rellevància d’aquests termes en el debat feminista és tal que no falta qui sosté que aquesta dicotomia “és allò de què tracta fonamentalment el moviment feminista” (Pateman, 1996, 31). És exagerada aquesta afirmació? Per col·laborar en la cerca d’una resposta s’exposaran en les següents línies alguns dels possibles significats de la distinció entre esfera pública i esfera privada i els debats al voltant dels límits i continguts d’ambdues dins del feminisme.

Públic i privat formen part d’una oposició binària que pressuposa l’existència dels dos termes quan se n’esmenta un d’ells. Aquests poden ser definits de manera independent, o bé podem definir un sol terme mentre la definició de l’altre és residual (Bobbio, 1992, 12). És cert que ambdós termes son ambigus, i en el nostre món actual ens podem trobar amb significats diversos de cadascun. En ocasions ens trobarem amb significats de públic i privat amb un caràcter merament descriptiu de la realitat o, en altres ocasions, públic i/o privat poden tenir implicacions normatives, en intentar configurar aquella realitat.

Abans d’entrar a precisar les crítiques, és necessari donar algunes pistes –i crec que és encertat parlar de pistes per la dificultat d’esgotar totes les possibilitats– sobre els sentits diferents que podem atribuir a esfera pública i esfera privada. Així, una distinció entre ambdues esferes pot venir donada per la idea d’accessibilitat, l’esfera privada queda fora de l’observació dels demés, l’esfera pública permet aquesta observació i coneixement per part dels altres. Aquesta distinció pot tenir a veure amb espais o amb informació. Des de la perspectiva local és especialment rellevant l’espai en què es desenvolupa la vida quotidiana de les persones a les ciutats. Els desenvolupaments urbanístics no poden ignorar les implicacions de gènere en la divisió de la vida en termes de públic i privat.

Podem parlar també d’esfera pública i d’esfera privada en relació amb llibertat o interferència: privat equipara el seu significat a lliure, sense interferències alienes; també es pot parlar de privacitat com a intimitat, on la consciència és sobirana i les eleccions personals formen part d’un conjunt de drets amb uns límits infranquejables. Mentre, l’esfera pública permet interferències, ja sigui a través de regles jurídiques, com fa el poder polític o a través d’altres regles “socials”; per últim, parlar d’esfera privada ens condueix a l’àmbit domèstic, privat i femení en l’imaginari col·lectiu, el lloc que han ocupat i al que han estat destinades dels dones i –per alguns– el regne de l’afecte, de la irracionalitat, d’allò familiar. Respecte a aquests significats de públic i privat des d’unes perspectives locals, és important destacar l’àmbit públic com un àmbit de visibilitat de les dones, ja com a participants de les decisions de les polítiques locals, cada vegada més implicades en temes de protecció en front de la violència de gènere, o d’ajudes a persones dependents, o simplement en la formació, educació i protecció de dones immigrants; ja com a part dels moviments associatius veïnals de tot tipus. És important aquesta visibilitat i participació femenina, en l’àmbit local especialment, per la seva proximitat, perquè uns dels punts essencials en el debat feminista sobre públic i privat està en els límits de l’agenda política. No fa tant que aquests límits es fixaven a partir de la inclusió en una o altra d’aquestes esferes i deixaven fora molt d’allò que avui forma part d’aquesta agenda. La presència i la veu de les dones han flexibilitzat les fronteres i han portat al terreny polític el que abans en quedava fora en una vague i indeterminada esfera privada (Beltrán, 1994, 403).

Si bé la diferenciació entre una esfera pública-política i una esfera privada-domèstica és anterior al naixement del liberalisme –recordem els clàssics–, en moltes crítiques feministes a aquesta distinció està implícita una crítica al liberalisme, i en ocasions, tot i que no sempre, també una desqualificació del mateix. Algunes autores entenen que el fonament teòric de la separació entre esfera pública i privada com a eix del patriarcat modern ve donat pels autors liberals, amb especial èmfasi en els contractualistes, entre els quals destaca John Locke a partir dels seus escrits contra el patriarcat sobre els fills per deixar incòlume el patriarcat sobre les dones. Tot i admetre que feminisme i liberalisme comparteixen origen, i més que això, un ampli sector del feminisme entén que aquest va més enllà i en ocasions entra en conflicte amb algunes implicacions del liberalisme. El retret feminista al liberalisme insisteix en que aquest, a través de la distinció públic/privat, cau en una mistificació ideològica per ocultar la subordinació de les dones dins d’un ordre “aparentment universal, igualitari i individualista” i oculta també el biaix patriarcal del liberalisme (Pateman, 1993, 33).

En general, el tipus de crítiques feministes que es fan a la distinció entre esfera pública i privada pretén un canvi en les estructures socials i polítiques que atenuïn aquesta distinció en alguns contextos, i donin un nou significat a la mateixa en d’altres. Però les varietats que es donen en els plantejaments d’aquestes crítiques a vegades són desconcertants. Perquè no falten aquells que neguen la possibilitat de diferenciar entre ambdues esferes. Per raons diferents: ja sigui perquè la possibilitat d’identificar una i altra esfera és tan indeterminada i remota que no té sentit utilitzar aquesta distinció, ja que no pot ser més que el resultat d’una decisió arbitrària; o perquè l’afirmació de que res és realment privat s’obre pas en alguns sectors de les crítiques al liberalisme si pensem que els nostres actes sempre tenen conseqüències per altres, i per tant no existeixen institucions socials realment privades, com tampoc existeixen actes realment lliures, determinats només pels nostres desitjos i preferències, sostenen les defensores d’aquestes idees (Gavison, 1992, 10 y s.).

Tenen més interès les crítiques en sentit contrari a les precedents, és a dir, les que afirmen que la distinció d’esferes existent és massa taxativa i en conseqüència inadmissible, perquè a les dones se les ha relegat a l’àmbit privat domèstic, excloent-les expressament de l’àmbit públic. A aquesta situació hi han col·laborat molts i de diferents maneres. Des dels defensors d’una distinció de rols que ve donada per la naturalesa, per tant inqüestionable (Rousseau n’és un conegut i bon exemple, però només un entre molts), fins a les legislacions derivades d’aquestes idees, les conseqüències de les quals arriben fins avui i que retiren a la dona de l’esfera pública, ja sigui política, social o econòmica. No podem oblidar les aportacions de les religions, de quasi totes les religions, amb els seus discursos sobre l’“excel·lència” de les dones quan desenvolupen els rols pels que han estat “creades”, és a dir, aquells vinculats amb la domesticitat.

Connectada amb el significat de privacitat entesa com a domesticitat i amb la vinculació d’ambdues amb la idea d’intimitat està la posició d’aquells que sostenen que a l’esfera privada domèstica no s’ha d’intervenir des de l’esfera pública amb mesures coactives, i d’aquí la renúncia que ha existit en els ordenaments jurídics a regular qüestions tan greus com la violència domèstica o les violacions dins del matrimoni, ja que si la família és el lloc de l’amor i l’afecte tot el que passi dins d’ella és un tema privat-íntim que no incumbeix als demés. Molt pocs cridaven l’atenció sobre la contradicció entre aquest argument i l’acurada regulació en aquests mateixos ordenaments del matrimoni o de la reproducció, capaços de prohibir en molts casos no només l’avortament, sinó també l’adulteri o qualsevol classe d’anticonceptiu.

El gran repte feminista a la separació dràstica entre les dues esferes sorgeix amb l’eslògan “allò personal és polític” que va fer fortuna a partir de la dècada dels setanta. Quin significat té aquesta frase? En aquells anys, des del feminisme radical s’obre pas la idea de que no es pot considerar la vida de les dones i els seus problemes en termes estrictament personals, com si les decisions de cadascuna sobre el que la incumbeix estiguessin determinades exclusivament per les seves capacitats i per la seva sort individual i privada. Insisteixen les feministes en la rellevància de factors públics, ja siguin de tipus jurídic, com les lleis que regulen matrimonis, filiacions, reproducció, violència sexual o domèstica; o de tipus polític, com les polítiques de tipus “benestarista”, que per acció o omissió afecten de manera especial a les dones. Per això molts dels problemes “personals”, privats per tant, només es poden resoldre a través d’instruments i accions de tipus polític, és a dir públic. A més, per un sector del feminisme la interrelació entre públic i privat és una interrelació de tipus patriarcal. I en aquest sentit es pot entendre el terme de “política sexual” del feminisme radical, que suposa que les relacions de domini que es donen en l’esfera domèstica són relacions de poder, i per això són també relacions polítiques (Millet, 1970).

Significa això anterior que des del feminisme es defensa la desaparició de la distinció entre esfera pública i esfera privada? Que ha de desaparèixer la idea de privacitat per les dones? Ja s’ha apuntat abans que la tasca feminista consisteix en clarificar com i quan s’utilitza aquesta dicotomia i evitar que algun dels seus usos normatius afecti desfavorablement a les dones. No sembla que l’esfera domèstica hagi de seguir sent una esfera exclusivament femenina, però tampoc que les dones hagin de renunciar a un àmbit de privacitat com esfera de drets i d’autonomia, que tan sovint els hi ha estat negat, com il·lustra de manera excel·lent Virgínia Wolf quan ens parla de la necessitat de tenir “una habitació pròpia”. Tampoc l’esfera pública pot seguir sent una esfera masculina, ni en allò polític, ni en allò laboral o en allò social o econòmic.

Citats al text:

ARIÈS, Phillipe: Historia de la vida privada. Madrid, Taurus, 1991-1992 [1985].

BELTRÁN PEDREIRA, Elena: “Público y Privado (sobre feministas i liberales: argumentos en un debate acerca de los límites de lo político)”, Doxa, 15-16, 1994.

BOBBIO, Norberto: Estado, Gobierno y Sociedad. Por una teoría general de la política. México, Fondo de Cultura Económica, trad. cast. de J. Fernández 1992 [1985].

CALHOUM, Craig (ed.): Habermas and the Public Sphere. Cambridge and London, MIT Press, 1993.

GAVISON, Ruth: “Feminism and the Public/Private Distinction”, Standford Law Review, 45, 1, 1992.

HABERMAS, Jurgen: Further Reflections on the Public Sphere, a Calhoum, cit.

LANDES, Joan B. (ed.): Feminism, The Public and the Private. Oxford University Press, 1998.

MILLET, Kate: Política Sexual. Valencia, Ed. Cátedra-Feminismos, trad. cast. A. M. Bravo, rev. C. Martínez, 1970 [1969].