ICPS - Material Sessions

Hi ha evidències de la presència de relacions homoeròtiques entre dones al llarg de tota la història, mostrant que malgrat l’herència invisibilitzadora, les relacions afectives i sexuals entre dones han existit, obtenint diferent acceptació segons els paràmetres culturals de cada moment. Des de les restes trobades en cultures asiàtiques, com ara les estàtues i els mites de la Índia prevèdica (Thadani, 1996), o la mateixa poetessa Safo de l’illa grega de Lesbos en el segle VI aC (Falquet, 2002: 139), existeixen vestigis de la seva representació i fins i tot de la terminologia específica per a denominar-les. En llatí apareixen els vocables ‘Frictix’ i ‘Tríbada’; en grec, ‘Sàfiques’ des del segle V aC; el gentilici ‘Lesbia’ s’empra en textos del segle IV i X; ‘Viragos’ durant el Renaixement, ‘Amant Celeste’ al s. XIX, i en l’afany classificatori del segle XX es crea el terme ‘Urnigas’ (Platero, 2008).

No podem obviar que hi han hagut esforços conscients i organitzats per a ocultar aquesta realitat, tractant el lesboerotisme com un “crim tan horrible i contra naturam tant detestable que per horror del mateix no es pot anomenar” (s. XVI), o una patologia que requereix d’atenció específica i que ocupa a metges i científics (Fioccheto, 1993: 107), de manera que caldrà esperar fins al segle XIX per a que el lesbianisme esdevingui una identitat social, amb la generació d’una subcultura pròpia (Weeks, 1990: 87-111; Sanfeliú: 1996: 103-104). De fet, les lesbianes no es converteixen en un moviment social en el món occidental i en algunes urbs del Sud fins a finals dels anys seixanta, lligat a la segona onada del feminisme i a “l’alliberament gai” que sorgeix després dels incidents d’Stonewall de 1969 (EE.UU.) (Falquet, 2002: 141). Així, les organitzacions i moviments de lesbianes tenen el seu rumb propi, marcat per la seva situació específica com a dones i per la seva orientació sexual. Lluitaren en el si del feminisme per al reconeixement de la sexualitat no normativa com a font d’exclusió, i alhora per a formar part d’un incipient moviment gai, el qual, no obstant, contenia actituds misògines.

Ja als anys setanta trobem que una de les corrents més fructíferes del feminisme fou el Feminisme Lesbià, el qual generà una important reflexió al qüestionar l’heterosexualitat com una forma “naturalitzada i única de sexualitat”, assenyalant-la com a font de dominació de les dones (Sáez, 2004: 98). De fet, la raça i la sexualitat foren les dues diferències que més debat generaren en el si del feminisme, tot i que també foren rellevants les crítiques que incloïen les diferències de classe, ètniques, lingüístiques i culturals, generacionals, geogràfiques, etc. I en el trànsit als anys vuitanta, mentre es produïa un intens debat entre feministes pro-sexe i moviment anti-pornogràfic, tingué lloc el debat lesbià sobre el sadomasoquisme, que acabà en una polarització entre el lesbianisme radical sadomasoquista i el feminisme lesbià (de Lauretis, 2000: 77).

Les principals autores de referència del feminisme lesbià i l’heteronormativitat són Monique Wittig i Adrienne Rich, les quals, quasi simultàniament, ofereixen una crítica a l’heterosexualitat obligatòria. Rich (1980) presentà el seu continuum lèsbic per a assenyalar a les dones que s’aparten d’una forma o altra dels homes i/o de l’heterosexualitat per a crear vincles entre elles i lluitar contra el patriarcat. Wittig (1980), per la seva banda, manifestà que les ‘lesbianes no són dones’, al no estar vinculades a un home en una relació de parella heterosexual i trencar així amb la lògica heteronormativa. Ambdues autores assenyalen la pròpia existència del lesbianisme com una forma de qüestionar l’ordre heterosexual i falogocèntric (és a dir, de la primacia de l’orientació heterosexual i domini masculí i la seva presència en el llenguatge) i d’aquí sorgeix el concepte d’‘heterosexualitat obligatòria’.

El lesbianisme es converteix d’aquesta manera en una relació social i política, amb els seus propis ritus d’autoconsciència, com és la “sortida de l’armari”. Apareix una denúncia al règim d’heterosexualitat obligatòria, on el lesbianisme es construeix com una forma de rebel·lió social i política, enfront a l’heterosexualitat dominant. En paraules de Milagros Rivera Garretas, el Feminisme Lesbià ha realitzat dos processos: primer, donar forma a una identitat col·lectiva en la qual reconèixer-se; i el segon, donar a aquesta identitat una dimensió política (1994: 118 i 122).

Girant la mirada cap al nostre entorn, trobem que el feminisme espanyol agafa visibilitat a principis de la Transició (Escario et al., 1996), moment en el qual sorgeix el feminisme lesbià, un feminisme que es desenvolupa amb extraordinària rapidesa si el comparem amb l’evolució europea i americana (Estats Units). Als anys vuitanta hi ha grups feministes arreu de l’Estat espanyol, i, entre ells, existeixen els col·lectius de feministes lesbianes que apareixen a les principals ciutats, com Madrid, Bilbao, València, Barcelona, etc. Dels fructífers i abundants debats i de les inquietuds d’aquests col·lectius queden alguns textos com la revista del “Colectivo de Feministas Lesbianas de Madrid”: Nosotras que nos queremos tanto” (1984-1992), les notícies de les jornades feministes en les quals es fa patent la presència d’aquests col·lectius, entrevistes, ponències, etc., que encara no han rebut la suficient atenció investigadora.

El feminisme i el feminisme lesbià van perdent la força que van tenir i ja als anys noranta es viu un desplaçament de les lesbianes cap a les organitzacions mixtes LGTB¹, alhora que aquestes organitzacions van centrant el seu interès en la provisió de serveis, la resposta davant de la SIDA i la progressiva institucionalització. Als noranta sorgeixen també iniciatives de grups de lesbianes queer, com va ser LSD (Lesbianas Sin Duda) que reclamaven un discurs identitari entorn l’opció sexual que incloïa altres variables com el gènere, la raça o la classe social, mobilitzant-se no només contra la lesbofòbia, sinó també entorn a altres lluites com la feminista o l’antiracista (Trujillo, 2008). En aquests anys, les principals reivindicacions LGTB estigueren lligades al reconeixement de les parelles de fet (des de mitjans dels noranta a l’any 2002), el matrimoni entre persones del mateix sexe (2002-2005) i els drets de les persones transsexuals (2005 fins a l’actualitat). S’haurà d’esperar fins al 2008 per a que la Federació de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals situï les demandes de les lesbianes en el centre de la manifestació de l’Orgull, amb el lema “Per la visibilitat lèsbica”.

Això no obstant, les incipients polítiques d’igualtat no foren permeables a aquesta corrent del feminisme, i una prova d’això n’és la gran absència en les polítiques i plans de l’Instituto de la Mujer. Caldria esperar fins el 1999 per a poder trobar referències a l’orientació sexual en un pla autonòmic d’igualtat: el Pla d’Acció Positiva del País Basc. En l’elaboració d’aquest tercer pla es realitzà un procés de consulta en el qual les organitzacions de feministes lesbianes tingueren un paper actiu a l’hora de criticar l’esborrany i presentar les seves pròpies demandes. Aquest pla basc inclou una primera àrea titulada “Drets de les Dones, Drets Humans”, que té l’objectiu de “promover los derechos plenos para las mujeres y hombres sin tener en cuenta la orientación sexual, raza…”. Per assolir aquest objectiu, es proposen tot un seguit d’accions, com ara revisar la legislació per a eliminar tota classe de discriminació basada en l’orientació sexual. Una d’aquestes accions és la sensibilització amb perspectiva de gènere per a evitar la discriminació basada en l’orientació sexual. Una altra és la promoció d’activitats que eliminin les actituds lesbòfobes i homòfobes, intolerants o discriminatòries, afavorint la seva denuncia.

Més tard arribà el III Pla Canari d’Igualtat d’Oportunitats entre Dones i Homes (2003-2006), amb referències tant a l’“orientació sexual” com a l’“opció sexual” de les dones. Aquest pla canari conté l’Epígraf sobre la Pobresa i l’Exclusió Social, en el qual s’anomenen diferents grups de persones que són vulnerables: “drogodependencias, separaciones de la pareja, enfermedades o muertes en la familia, privación de libertad, opción sexual, analfabetismo, inmigración irregular, insuficientes recursos económicos, excesivas cargas familiares para una sola persona, pérdida motivación o proyecto de vida por causas fortuitas e inevitables...” (p. 114). A més, al Pla hi apareix una única referència a l’homofòbia, lligada a la construcció de la masculinitat, dins dels Programes integrals d’intervenció social i institucional. Així mateix, una de les accions proposades és la constitució de grups d’autoformació de professionals homes, els quals, entre d’altres aspectes, abordin l’“homofòbia”, la “identitat sexual i de gènere”, etc. No hi ha cap referència a la lesbofòbia o a l’impacte de l’homofòbia en les dones. El Pla Canari per a Prevenir i eradicar la Violència Contra les Dones (2002-2006), és ja més explícit a l’hora de parlar de l’atenció a la diversitat de les dones, on s’inclou l’opció sexual (pàg. 88), dins de l’àrea d’Accions Positives.

A més d’aquests dos plans trobem el Pla d’Acció per al Desenvolupament de Polítiques per a les Dones de Catalunya (2005-2007). Es tracta del cinquè pla desenvolupat per l’Institut Català de les Dones, dins d’una trajectòria d’inclusió d’una major diversitat de dones: gitanes, grans, migrants, lesbianes, etc. De fet, el seu tercer capítol fa referència a l’augment de la presència i participació de les dones en tots els camps de la vida social tenint en compte la seva diversitat, incloent l’orientació sexual però també la procedència ètnica, l’edat, els temps i les activitats en les quals articula les seves relacions prioritàries de pertinença i recolzament (p. 60). No només el Pla, sinó també el seu annex del Pla Integral contra la Violència contenen una perspectiva inclusiva amb les lesbianes.

El pla més recent és el V Pla del Govern Gallec per a la igualtat entre dones i homes (2007-2010). En aquest Pla hi trobem accions pioneres tant per a lesbianes com per a dones transsexuals. L’objectiu 2.4 del Pla es refereix a oferir accés a la diversitat de les dones a una oferta homogènia i de qualitat de tot tipus d’informació i recursos. Fa èmfasi en aquelles dones que pertanyen a col·lectius en situació de desavantatge social o grups minoritaris, o que pel seu lloc de residència o de procedència requereixin d’una major cohesió social (p. 96). El Pla inclou també accions concretes per a immigrants, dones en zones rurals, gitanes i dones amb altres procedències ètniques, mares solteres, viudes, gallegues migrades i retornades, drogaaddictes, prostitutes, transsexuals, lesbianes, dones en professions masculinitzades, dones privades de llibertat, dones amb càrregues familiars no compartides, joves, etc. En aquest context divers, s’ofereix el desenvolupament de programes d’actuació específics per a dones en transició i en procés de reassignació sexual; les accions dissenyades per a lesbianes són similars: oferta d’informació sobre els recursos públics i privats per a contrarrestar la seva situació de possible desavantatge social, promovent la visibilitat i l’acceptació social. Aquest Pla implica un punt d’inflexió en el que el lesbianisme ja no és l’única sexualitat no normativa a qui es dirigeix la política pública, i es dóna l’acceptació de les dones transsexuals com a dones de ple dret.

Aquests plans d’igualtat autonòmics en els quals s’anomena l’orientació sexual es troben inserits dins d’una nova tendència inclusiva en la qual la diversitat de les dones és cada vegada més patent i que inclou, per primera vegada, les lesbianes. Tant el Pla basc com el Pla català comparteixen un context polític actiu amb una major participació de la societat civil, la qual inclou organitzacions de feministes lesbianes i organitzacions LGTB, en un context on els Instituts de la Dona (Emakunde i Institut Català de la Dona) han tingut una gran legitimació i presència. A més, són comunitats en les quals apareixen lleis de parelles de fet rellevants, programes d’atenció específica LGTB o serveis municipals i regionals inclusius amb l’opció sexual, entre d’altres. El cas canari sembla explicar-se no només per la influència de les organitzacions civils, sinó pel doble activisme de feministes lesbianes en les polítiques d’igualtat. I pel que fa al cas gallec, el canvi de signe polític ha sigut de vital importància per a poder explicar les seves accions pioneres en relació a la sexualitat no normativa. Així, suposa un nou punt de partida per a les seves polítiques públiques d’igualtat, en les quals es presta atenció a una diversitat de dones, en la qual té sentit oferir accions específiques a transsexuals i lesbianes.

Malgrat les resistències de la major part de les polítiques d’igualtat autonòmiques i centrals a incloure la sexualitat no normativa de les dones, l’evolució de les polítiques d’igualtat de gènere ha constituït un prerrequisit per al posterior desenvolupament dels drets de lesbianes i gais, que han tingut el seu principal impuls en l’àmbit local i autonòmic no només amb lleis de parelles de fet, sinó amb serveis específics i organismes inclusius (Platero, 2005).

Des d’un punt de vista cronològic, trobem que s’ha produït una evolució en la qual les principals eines de les polítiques d’igualtat han estat els plans d’igualtat –des de 1989– i les lleis d’igualtat, amb la promoció de cinc lleis autonòmiques d’igualtat (2002-2007 a Navarra, Castella i Lleó, València, Galícia, País Basc, Andalusia i Múrcia) i la llei estatal d’igualtat 3/2007. Breument, podem observar que només la Llei d’Igualtat Basca 4/2005 (p. 24815); la Llei d’igualtat andalusa 12/2007 (p. 15); el Pla Estratègic d’Igualtat d’Oportunitats (2008, p.82) i la Llei d’Igualtat Efectiva entre Dones i Homes 3/2007 inclouen la ‘discriminació múltiple’ amb referències concretes a l’orientació sexual, mentre que la resta de lleis obvien la sexualitat o en fan referència de forma retòrica. Quan l’opció sexual apareix, la inclusió està lligada a la construcció de l’alteritat, nombrant diferent fonts de desigualtat que s’engloben en el terme ‘discriminació múltiple’. De nou, trobem polítiques pioneres³ en igualtat de gènere que tendeixen a ampliar la concepció de les dones com un col·lectiu divers dins d’una perspectiva monofocal, o “síndrome Y. M. C. A.”, però amb resistències concretes a considerar la sexualitat com una font estructural de discriminació o les desigualtats de forma interseccional.

Les polítiques locals d’igualtat i la inclusió de la sexualitat no normativa és un àmbit que ha rebut poca atenció, no només per ser específic, per patir canvis freqüents i per la seva heterogeneïtat, sinó també per la dificultat d’accés a la informació. Això no obstant, sabem que, malgrat que les polítiques d’igualtat topen amb les mateixes resistències a la inclusió de la sexualitat de les dones en els plans i accions de les polítiques autonòmiques i centrals, les polítiques locals són més permeables a la influència de la societat civil i, en conseqüència, mostren més accions i aquestes, alhora, són més flexibles. Algunes d’aquestes primeres polítiques inclusives⁴ les trobem als ajuntaments de Barcelona, Terrassa i Coslada. L’ajuntament de Barcelona fou pioner en crear, el 1995, la regidoria de Drets Civils amb l’objectiu de promocionar programes que asseguressin tots els drets humans inclosos a la Declaració Universal i que, el 1998, com a resposta a les demandes de la societat civil, creà l’Oficina per a la No-Discriminació, que incloïa accions concretes davant de la discriminació de gènere i orientació sexual, entre d’altres.

En el cas de Terrassa, aquestes polítiques es remunten a l’any 1997 i han derivat en la generació d’un servei d’assessorament sobre gènere i orientació sexual, gràcies al conveni amb l’organització ACORD –impulsat per algunes activistes amb doble militància–. Aquest servei s’ofereix també en els ajuntaments de Rubí, Vacarisses, Barberà del Vallès, Cerdanyola, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Castelldefels. A Coslada, es promogué una Conselleria de la Dona i Polítiques d’Igualtat, la qual ha integrat les polítiques d’igualtat d’oportunitats per a dones i homes, així com les accions contra l’homofòbia des del 2003, promogut per un govern de coalició del Partit Popular i la Plataforma de la Izquierda de Coslada, amb la presència clau d’activistes LGTB en el govern local.

Un exemple més recent de política local inclusiva amb el lesbianisme el trobem en el II Pla d’Igualtat de Quart de Poblet (2007-2011), a la Comunitat Valenciana. En el seu 7è eix, “Igualtat en la diversitat”, es pren com a base l’art. 14.6 de la Llei Orgànica per a la igualtat efectiva de dones i homes (3/2007), que fa referència a la necessitat d’oferir accions positives als col·lectius d’especial vulnerabilitat i als minoritaris. L’objectiu és integrar i adequar la política municipal a la realitat de les dones lesbianes del municipi. Amb aquesta finalitat, s’articulen divuit seccions que desenvolupen diferents àrees municipals, sota la perspectiva del mainstreaming.

Aquests exemples de polítiques locals d’igualtat mostren un canvi qualitatiu important, ja que no són només les organitzacions de la societat civil les que assumeixen la responsabilitat de combatre la discriminació sinó que són les polítiques públiques locals les que tenen un paper actiu, amb mesures concretes, amb accions heterogènies que sovint combinen l’atenció a les desigualtats de gènere i orientació sexual. Moltes de les accions estan impulsades per la presència d’organitzacions i líders amb dobles militàncies, així com facilitades per un clima polític de major acceptació de les polítiques i de les accions dissenyades per a combatre la desigualtat de gènere i sexualitat.

DE LAURETIS, Teresa: Diferencias. Etapas de un camino a través del feminismo. Madrid, Horas y horas, 2000.

ESCARIO, Pilar; ALBERDI, Inés; LÓPEZ-ACOTTO, Ana Inés: Lo personal es político. El movimiento feminista en la Transición. Madrid, Instituto de la Mujer, 1996.

FALQUET, Jules: Lesbianismo. Diccionario Crítico Feminista. Helene Hitata, Francoise Laborie, Hèléne Le Doaré y Danièle Senotier. Madrid, Síntesis, pp. 139-145, 2002.

FIOCCHETTO, Rosanna: La amante celeste. La destrucción científica de la lesbiana. Madrid, Horas y Horas, 1993.

PLATERO, Raquel: ¿Son las lesbianas mujeres a los ojos de las femocracias españolas? Marcos interpretativos y representación de la sexualidad no normativa en los planes y leyes de igualdad de las políticas centrales y autonómicas. Grupo de trabajo “Mujer y política: el papel de las mujeres en las democracias actuales”. Congreso AECPA. Madrid, 2005.

PLATERO, Raquel: Lesbianas: discursos y representaciones. Barcelona, Melusina (en premsa), 2008.

RICH, Adrienne: Compulsory Heterosexuality and Lesbian Existence. Signs 5(4) Women: Sex and Sexuality, pp. 631-660. Publicado en castellano: (2000), Heterosexualidad obligatoria y existencia lesbiana. Sangre, pan y poesía. Prosa escogida 1979-1985. Barcelona, Icaria, 1980.

RIVERA GARRETAS, María Milagros: Nombrar el mundo en femenino. Pensamiento de las mujeres y teoría feminista. Barcelona, Icaria, 1994.

SANFELIÚ, Luz: Juego de damas. Aproximación histórica al homoerotismo femenino. Málaga, Universidad de Málaga, 1996.

THADANI, Giti: Sakhiyani, Lesbian Desire in Ancient and Modern India. London. Cassell, 1996.

TRUJILLO, Gracia: “Sujetos y miradas inapropiables/adas: el discurso de las lesbianas queer”, a PLATERO, Raquel (ed.): Lesbianas. Discursos y representaciones. Barcelona, Melusina, 2008.

WEEKS, Jeffrey: Coming out. Homosexual politics in Britan from the nineteen century to the present. London, Quarter Books, 1990.