ICPS - Material Sessions

Les reivindicacions del feminisme de la igualtat implicaven una doble simplificació: identificar les demandes de les dones amb els models d’èxit masculins i considerar que totes les dones, per ser-ho, tenien els mateixos problemes i aspiracions.

Aquest model comença a ser qüestionat a partir de les reivindicacions de les dones afroamericanes que consideraven que les demandes feministes estaven fetes des d’un model de dona –blanca, heterosexual, de classe mitjana o alta– que no les representava. A partir de llavors es multipliquen les reclamacions des de diferents col·lectius, minories ètniques i sectors de dones afectades per problemes específics.

El feminisme tenia instruments teòrics per acceptar aquest desafiament. A partir de les propostes de les epistemòlogues sobre el coneixement posicionat, havien assumit que existien diferents punts de vista des d’on es podien realitzar legítimament les reivindicacions. Aquests plantejaments coincideixen en el temps amb la crisi dels paradigmes forts i el desenvolupament teòric de la postmodernitat. Però el pas de la teoria a la pràctica no ha estat lliure d’obstacles, i, de fet, continua encara. És, evidentment, un èxit que molts dels antics “Instituts de la Dona” hagin canviat el nom per denominar-se “de les dones”. Un pas més en aquest camí és plantejar-se que l’assumpció de la diversitat dels subjectes té conseqüències en la conceptualització dels problemes i en la determinació dels objectius.

Entre els grups que reclamen consideracions específiques hi ha les gitanes, les immigrants, les mares soles, les ancianes, les lesbianes, les que pateixen disminucions motores o sensorials, les preses, les drogaaddictes, les treballadores del sexe i, en general, tots els col·lectius que consideren que sumen, a la seva condició general de dones, alguns elements específics pels quals pateixen discriminacions acumulades. Aquestes categories es construeixen a partir de la consciència de la discriminació; per això no solen sol·licitar tractament específic els col·lectius de dones ben situats socialment (per exemple els professionals, artístics o empresarials), tot i que, evidentment, tenen també problemàtiques pròpies.

Les reclamacions dels sectors discriminats són legítimes i procuren evitar “la confusió entre el dret a la diferència i la diferència de drets” (Chebel D’Appollonia, 1998). Coses tals com un accés similar a les oportunitats de formació i de treball, la supressió de barreres i evitar la derogació de drets, formen part de les diverses plataformes reivindicatives.

Però no es tracta només d’evitar els obstacles materials, que poden anar des de les barreres arquitectòniques fins a les lleis excloents. Es tracta, sobretot, de reconstruir els imaginaris socials que assignen a determinats col·lectius incapacitats i limitacions. És exemplar al respecte el camí seguit per les “dones no estàndard”, com solen autodenominar-se les que posseeixen algunes característiques físiques diferencials. Les associacions que les agrupen van començar a la dècada dels setanta demanant la supressió del les barreres arquitectòniques, l’accés a les mateixes possibilitats educatives i la no discriminació laboral, mitjançant un sistema de quotes, per acabar desenvolupant campanyes dirigides a conscienciar la població general que les diferències en les capacitats motrius o sensorials no impliquen diferències en els desitjos i necessitats del col·lectiu. Així qüestionen pràctiques socials discriminatòries tals com:

Diferents col·lectius de “diferents” poden subscriure alguna o diverses d’aquestes reclamacions. Així, les dones ancianes pateixen els prejudicis socials sobre la seva presumpta falta d’atractiu i desig sexual i el desconeixement o negació de les seves formes diferents de bellesa. Les dones que formen part de grups ètnics discriminats, tals com les gitanes i les immigrants, es veuen afectades pel supòsit de que la seva pertinença implica immaduresa i dependència. Les preses, les drogaaddictes i les treballadores del sexe tenen dificultats per ser acceptades socialment i, en general, a totes se’ls assigna com a característiques pròpies, els prejudicis socials a partir dels quals se les discrimina.

Un àmbit força freqüent de discriminació es dóna en relació a la incapacitat que sol atribuir-se a alguns d’aquests col·lectius de tenir vincles familiars. Tenint en compte que les dones “normals” se les ha catalogat socialment en relació als vincles que establien amb un home, i la família que organitzaven com a conseqüència d’aquest vincle, l’existència d’opcions alternatives s’ha vist no només com una renúncia a mantenir vincles familiars, sinó també com una prova de conductes desviades. Les lesbianes estan portant a terme una lluita puntera en contra d’aquests supòsits. La legislació que permet els matrimonis homosexuals i l’adopció, així com les tècniques de reproducció assistida, que permeten la maternitat sense participació masculina, van normalitzant, als ulls de la població, la capacitat d’organització familiar d’aquest col·lectiu.

Però no es tracta només de reproduir els models familiars existents. Com mostra Weston, el més interessant de les seves aportacions és mostrar l’existència de llaços efectius que substitueixen o reemplacen els vells vincles d’afiliació, constituint les denominades “famílies d’elecció”. La idea que les lesbianes, per ser-ho, renunciaven als vincles familiars, s’ha mostrat així errònia. Però el prejudici es manté respecte a altres col·lectius com les treballadores del sexe, les drogodepentents i les preses, a les que se’ls atribueix globalment poques condicions maternals, independentment de les seves opcions i capacitats reals. Per aquest motiu, és freqüent que se’ls negui la tutela dels fills i filles, simplement per pertànyer a algun d’aquests col·lectius estigmatitzats.

Així, lluitar contra els estereotips és la manera de millorar la convivència entre diversos sectors de la població femenina. La millor estratègia al respecte sembla ser el subratllat dels elements comuns, al mateix temps que es deixa marge per l’acceptació dels aspectes diferencials.

De totes maneres, en els últims anys no només s’està diversificant el model de dona, sinó que s’està qüestionant també l’existència mateixa de la dicotomia sexual i de gènere que li servia de base. Només es pot ser “diferent” si existeix un model establert de què és la normalitat. I en el cas dels models de gènere (teoria de gènere), això implica una construcció moral que ha entrat en crisi.

L’existència d’opcions sexuals alternatives, però també de models de conducta que no s’adapten a allò establert segons la tradicional divisió de gènere, multiplica les possibilitats de dissidència. La representació teòrica més clara d’aquesta corrent és el moviment queer, però estan incloses en ell la transexualitat, les transgènere, i diferents formes d’hermafroditisme i androgínia.

Pot ser que en un futur la pregunta no es refereixi a quin tipus de dona és cadascuna, sinó en quin punt del continuum d’éssers humans –que va des del que es catalogava com a “veritables homes” al que s’entenia com a “veritables dones”– es situa cada persona. Les dones han avançat molt més que els homes en els reconeixement i la pràctica de la diversitat, però també en el camp masculí s’estan fen avenços en aquest sentit.

L’existència mateixa de condicions específiques que s’assenyalen com a “diferències” implica un desafiament, no només per a les persones caracteritzades com a tal, sinó també per la societat en el seu conjunt. Les dones, tant de temps assenyalades com a “altres” en relació al patró hegemònic masculí, considerades “el segon sexe”, han generat també les seves “altres”, però al mateix temps, han desenvolupat mecanismes per superar-les. Com proposen les dones “no estàndard”, qualsevol carència pot ser un incentiu per madurar, i les assenyalades com a “carències socials o físiques” són en realitat incapacitats personals de les persones que discriminen. D’aquesta manera, “la diferència és una provocació que es converteix, mitjançant el diàleg, en creixement personal” (Riu Pascual, 2003: p. 55). Aquest és el desafiament que ens plantegen les germanes “diferents”.

BENERÍA, Lourdes: Género, Desarrollo y Globalización. Barcelona, Hacer Editorial, 2005.

CHEBEL D´APPOLLONIA, Ariane: Los racismos cotidianos. Barcelona, Edicions Bellaterra, 1998.

CRUELLS, Marta; GAREDA, Noelia: Mujeres, Integración y Prisión. Barcelona, Aúrea Editores, 2005.

ENTEL, Rosa: Mujeres en situación de violencia familiar. Buenos Aires, Espacio Editorial, 2002.

JULIANO, Dolores: Excluidas y marginales. Una aproximación antropológica. Madrid, Editorial Cátedra, 2004.

LÓPEZ GONZÁLEZ, María: Discapacidad y género. Estudio etnográfico sobre mujeres discapacitadas. Pp. 640 en Departamento de Educación. Córdoba, Universidad de Córdoba, 2005.

RIU PASCUAL, María Carmen: La construcción social de la dis-capacidad manifiesta en la mujer. Barcelona, Associació Dones No Estàndards, 2003.

ROMANI, Oriol: “Antropología de la marginación” en Ensayos de Antropología cultural. Homenatge a Esteva Fabregat, editat per PRAT i MARTINEZ. Barcelona, Ariel Antropología, 1996.

SAN ROMAN, Teresa: Vejez y cultura. Hacia los límites del sistema. Barcelona, Fundació Caixa de Pensions, 1990.

SERVEI D´ESTUDIS I ESTADÍSTIQUES: Els sous de la dona a Catalunya. Barcelona, Generalitat de Catalunya. Departament de Treball i Indústria, 2005.