Espai d’interlocució de les organitzacions de dones amb els poders públics, creat per enfortir la participació i facilitar la implementació i exercici de la política municipal (o en altres àmbits territorials) per a les dones. Es tracta, per tant, d’un mecanisme de participació permanent en el qual es troben normalment representants d’entitats i de grups polítics, i té caràcter consultiu i sectorial.

Des de la perspectiva teòrica feminista es considera com la materialització de pràctiques d’estratègies concretes per a l’empoderament de les dones, degut a la importància que està adquirint la participació i el consens de la ciutadania en el desenvolupament de polítiques públiques, especialment les relatives a la igualtat d’oportunitats.

Els Consells de Dones estan composats generalment per representants d’entitats de dones i de grups polítics. En ocasions incorporen persones expertes a títol individual, previ consens de totes les participants. La majoria d’ells compten amb un plenari o assemblea general (instància de representació i deliberació on participen totes les institucions, presidida per la presidenta i vicepresidentes), que es reuneix amb certa periodicitat i amb un treball més quotidià de comissions específiques o grups de treball, on es produeix bona part del debat. Solen tenir un Secretariat que gestiona les activitats tècniques i administratives relacionades amb el funcionament del Consell i/o una Comissió Permanent que és l’òrgan d’execució i actuació i es configura com el motor del Consell.

Els Consells de Dones creats pels ajuntaments responen al compliment del mandat de l’article 9.2 de la Constitució Espanyola, que atribueix als poders públics l’obligació de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de les persones i els grups en els que s’integren siguin reals i efectives, remoure tots aquells obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud, i facilitar la participació dels ciutadans i ciutadanes en la vida política, econòmica, cultural i social.

-Fomentar la participació de les dones a tots els àmbits ciutadans.

-Dotar les dones d’“empoderament” en el sentit de capacitat d’influència en els processos decisoris municipals.

-Articular accions, programes i espais en pro de la igualtat d’oportunitats.

-Mantenir un diàleg permanent amb les entitats de dones i sectors feministes.

-Promoure els processos de participació a nivell municipal.

-Proposar accions i estratègies que enforteixin la implantació de la política d’igualtat d’oportunitats en el municipi.

-Estimular la participació i l’associacionisme dels col·lectius de dones, facilitant la informació, difusió, suport i assessorament necessaris.

-Estudiar i emetre informes sobre temes d’interès per a les dones.

-Proposar la realització de debats i campanyes innovadores que visualitzin la situació de les dones i les seves necessitats.

-Realitzar el seguiment de les accions que es duguin a terme des de les Regidories de polítiques per a les dones i l’Ajuntament en general.

-Exercir vigilància i control social sobre la política per a les dones.

-Convocar i informar als seus sectors i les seves organitzacions.

-Impulsar la coordinació i cooperació entre les associacions, les entitats i les institucions, públiques o privades, que realitzin activitats relacionades amb les dones.

Aquestes funcions s’exerceixen mitjançant l’elaboració d’informes, dictàmens o demandes que en la majoria dels casos tenen rang de recomanació per als òrgans del govern municipal, i no són, per tant, vinculants.

Els Consells de Dones s’inscriuen en els processos de participació que impulsen les democràcies occidentals. Aquest és el motiu que alguns autors situen els seus orígens a l’Atenes clàssica (Font i Blanco, 2003), d’on sorgeix el model democràtic i de participació que va evolucionar fins les estructures polítiques actuals (naturalment, eradicant el sistema d’esclavisme i de discriminació de les dones en la participació a l’Assemblea grega).

Al segle XIX van ser creats alguns comitès internacionals per a la defensa de les dones, coincidint amb la forta influència del moviment sufragista i la reivindicació dels drets de les dones. Un dels més antics, The International Council of Women (ICW), fou creat el 1888 a Seneca Falls, estat de Nova York, fundat per Susan B. Anthony I altres dones feministes. Va incloure 49 delegades de nou països: Canadà, Estats Units, Irlanda, Índia, Gran Bretanya, Finlàndia, Dinamarca, França i Noruega. Van establir reunions nacionals cada tres anys i internacionals cada cinc. Les primeres reunions van rebre una gran atenció mediàtica. Actualment es reuneixen cada tres anys a nivell internacional, està composat per 70 països i té oficines a París. El seu estatus continua sent consultiu i envia representants a diferents organismes internacionals.

A partir de l’ICW, altres Consells de Dones es van posar en marxa com, per exemple, el Consell Nacional de Dones de Canadà (NCWC) al 1893, presidit per Lady Aberdeen amb més de 1.500 dones participants o el Consell Nacional de Dones d’Austràlia el 1896. Posteriorment, els consells participatius van arribar a la vida municipal, de forma que a l’actualitat, per seguir l’exemple canadenc, hi ha més de 20 ciutats que compten amb consells locals de dones i cinc provincials, tots ells afiliats al Consell Nacional.

Després d’aquests inicis, la veritable expansió dels consells consultius de ciutadania ha estat durant els anys vuitanta i noranta del segle XX principalment als Estats Units, Canadà i Europa, amb l’objectiu que la ciutadania pugui participar d’alguna forma en les polítiques estatals, regionals i locals, orientar a les autoritats públiques i assessorar en els processos de planificació (Vari, 1995). Actualment, molts ajuntaments de l’Estat espanyol, i en concret de Catalunya, compten amb consells de dones com a instruments imprescindibles per a assolir la igualtat d’oportunitats en el seu territori (Berbel, 2003).

Actualment, hi ha una valoració positiva dels Consells de Dones tot i que hi ha algunes perspectives crítiques que assenyalen diferents aspectes que generen dubtes o reclamacions dels grups de dones, la majoria d’elles extensibles a la resta de consells consultius.

-Hi ha dubtes sobre la representativitat i el biaix de les participants. El problema rau en el mecanisme de representació per mitjà de les associacions: no tots els interessos que hi ha a la societat són igual de ben representats en les associacions i les portaveus de les associacions no sempre representen prou bé el conjunt dels seus membres (Font i Blanco, 2003).

-Algunes associacions es queixen de certs dèficits de participació que queden vinculats a dos factors fonamentals: la manca de renovació i de diversitat entre els participants i l’excessiva sectorialització de les seves activitats (Font, 2001). Superada l’etapa de les reivindicacions i assolida la de la col·laboració, es troba que la relació de col·laboració amb els ajuntaments tendeix a institucionalitzar la participació (Subirats, 2001) i a limitar l’autonomia del moviment associatiu de dones.

-En ocasions les dones senten que els sistemes de participació establerts les releguen a un rol passiu degut a que el debat real no es produeix o és insuficient i això les allunya de les institucions i de la política.

Com a conseqüència d’aquesta situació, les associacions de dones reclamen cada cop amb més insistència que les resolucions dels Consells de Dones siguin vinculants per al govern municipal, i poder intervenir en la presa de decisions en aquells àmbits que afectin la vida de les dones com a ara la planificació urbanística, l’elaboració dels pressupostos (pressupostos participatius), educació, cultura, etc.

BERBEL, S. i Equip ADAGIO: “L’impacte de les polítiques per a la igualtat d’oportunitats a l’àmbit local”, Revista d’Informació i Estudis Socials Barcelona Societat, n. 12. Barcelona, Ed. Observatorio Barcelona, 2003.

DE LA FUENTE, M. (dir.): Repensar les polítiques de gènere des de l’àmbit local. Barcelona, Institut de Ciències Polítiques i Socials, 2005.

FONT, J. (coord.): Ciudadanos y decisiones públicas. Barcelona, Ariel, 2001.

FONT, J.; BLANCO, I.: Polis, la ciutat participativa. Participar en els municipis: què, qui, com i per què? Barcelona, Diputació de Barcelona, 2003.

FONT, N.: Democràcia i participació ciutadana: algunes experiències innovadores. Barcelona, Mediterrània, 1998.

SUBIRATS, J. (et al.): Experiències de participació ciutadana en els municipis catalans. Barcelona, Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya, 2001.