El terme “coeducació” apareix en algun document de l’època republicana, però és emprat amb més regularitat a partir de l’any 1976 en què es van celebrar les Primeres Jornades Catalanes de la Dona al Paranimf a la Universitat de Barcelona. Sota aquest terme, les dones que havien rebut una educació a l’escola segregada per sexes de l’època franquista i que havien patit les conseqüències d’aquesta educació discriminatòria, van reivindicar l’ensenyament igual de nenes i nens dins de la mateixa aula i amb el mateix currículum. Es va pensar que d’aquesta manera es solucionarien, en bloc, els problemes derivats dels estereotips sexuals, que la igualtat d’oportunitats eliminaria les discriminacions laborals entre dones i homes i que la relació entre les persones de diferent sexe en l’etapa de formació venceria les dificultats de convivència i comunicació entre dones i homes a l’edat adulta.

Així, doncs, comença a funcionar l’escola mixta pensant que era l’escola coeducativa, fins que, passats uns quants anys, ja a la dècada dels vuitanta, va sorgir la crítica a l’escola mixta amb el model masculí únic i dominant, perquè la igualtat, des de l’androcentrisme, no ajudava a trencar els rols i estereotips de sexe/gènere: les nenes i les noies no tenien/no tenen el seu lloc en aquesta escola. L’escola mixta estava i està lluny de l’escola coeducadora. En aquells moments ja s’havien fet recerques i havien aparegut estudis que demostraven clarament la invisibilitat del femení i de les dones a l’escola i les seves greus conseqüències. Les ensenyants feministes actualment poden aportar i compartir la seva experiència i el seu saber de dones i d’ensenyants sobre coeducació, deixant clar que la coeducació és l’educació. El que sap greu és que aquest saber i aquesta experiència es desdibuixa, es nega, no s’escolta, no es valora, s’oblida, s’amaga, es perd davant la pressió i la urgència de les lleis, les reformes…

Una escola coeducadora es la que imparteix una educació que valora indistintament l’experiència i l’aportació social i cultural de les dones i els homes, que no estereotipa actituds ni aptituds i que reconeix i respecta la diferència sense silenciar-la ni jerarquitzar-la. Repassem breument alguns aspectes cabdals pel que fa a la coeducació.

En primer lloc, com ja s’ha dit, l’escola mixta no és l’escola coeducadora i l’escola mixta pot ser i tendeix a ser, si no es fa una intervenció clara i contundent, androcèntrica de formes i continguts. Les mesures positives que corregeixin aquestes tendències s’han de promoure i la proposta és que tots i cadascun dels centres hauria de tenir la mestra o la professora que vetllés pel seu bon compliment.

És important treballar alhora la igualtat i la diferència. La igualtat fa referència a la necessitat de corregir les discriminacions i les mancances, i és prèvia i bàsica per viure dins i fora de l’escola i, a partir d’aquí, es poden fer evidents i valorar sense jerarquitzar les diferències enriquidores entre els sexes: dones i homes som iguals i diferents alhora.

Es parla molt de “gènere” i del concepte de “gènere” ben entès ajuda a fer veure què són i com són els estereotips i el rols adjudicats a dones i homes, però el que cal és trencar-los i superar-los. A partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix i, per això, ara es comença a parlar de “noves masculinitats”.

El llenguatge és l’element bàsic de comunicació i l’ús del fals masculí genèric i el sexisme dominant invisibilitza i menysprea el femení i cal que a l’escola, en la comunicació oral i escrita, es tingui especial cura per tal que el femení es visibilitzi i tingui la presència i la força que li correspon.

Quan es parla de valors, de competències socials bàsiques i es proposa el tractament transversal dels continguts formatius i actitudinals per treballar-los de manera adient i coherent, cal pensar que això només es pot fer des de projectes coeducatius de centre, que revisin els continguts curriculars i amb tutories que posin l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes.

Ja se sap que els continguts no són neutres i, per tant, els continguts androcèntrics són una mostra de la parcialitat del saber dominant que es transmet. Al llarg dels anys s’ha fet la feina de recuperar la presència de les dones en tots els àmbits del saber (científiques, artistes plàstiques, músiques, escriptores, pensadores, esportistes, polítiques). Però el que cal és canviar la perspectiva, el punt de vista: només així podrem vèncer el biaix i no fer que les dones apareguin com un apèndix o una quota.

Un problema que sembla haver-se accentuat últimament és el de la violència als centres escolars que també porta el biaix de gènere masculí, ja que moltes de les agressions que es produeixen són sexistes. No podem oblidar que la violència de la pròpia institució patriarcal marca les relacions dins l’escola jeràrquicament i entre iguals. En això sí que la tolerància ha de ser zero. La tan demanada prevenció contra la violència masclista, tal com diu la proposta de llei, passa per la coeducació.

Lligada amb els punts anteriors apareix la formació afectivosexual que ha de tenir un protagonisme important a l’escola ja que d’ella depèn el desenvolupament de personalitats i relacions harmòniques que amb autoestima i empatia puguin establir els vincles personals i col·lectius que portin a una societat més justa i més amable.

L’orientació escolar i professional ha de corregir les tendències estereotipades que porten les nenes i joves a estudis i feines menys i menys considerades socialment i allunya els nens i joves de les feines de serveis i cura, tot facilitant decisions lliures a partir d’una veritable igualtat d’oportunitats.

La condició primera i principal perquè la coeducació sigui una realitat és la conscienciació i la sensibilització del professorat en la coeducació i el que significa. Això suposa una formació inicial i continuada en aquest sentit i comptar amb recursos personals i materials continuats per part de l’administració. Però també cal la conscienciació de les persones adultes que formen la diversitat d’unitats familiars. I també suposa la sensibilització i compromís responsable dels mitjans de comunicació. La coeducació implica totes les instàncies de formació de les criatures que han de corresponsabilitzar-se i compartir el projecte.

Aquí és on l’àmbit local té el seu protagonisme per la tasca que pot fer sobretot amb les famílies i en la promoció dels temps i espais de lleure.

No perdem de vista que actualment s’ha de pensar també en la població nouvinguda i que la coeducació, pel que té de tractament de la igualtat i de la diferència, pot aportar experiències i sabers importants en aquest sentit.

La Coeducació encara no és l’Educació, malgrat, quan es parla del “tema”, sembla que hi hagi un ampli ressò i comprensió socials: per l’escola hi passa tota la població obligatòriament i sembla que és el lloc adient per poder incidir, per poder prevenir, per poder potenciar una vida millor a favor de totes i tots.

(Selecció de llibres per ordre cronològic perquè és significatiu. No s’inclouen articles de revistes, ni tampoc altre material per treballar al centre i a l’aula com, per exemple, els 16 Quaderns de Coeducació publicats per l´ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona i ICD).

MORENO, Montserrat: Cómo se enseña a ser niña: el sexismo en la escuela. Barcelona, Ed. Icaria, 1986.

SUBIRATS, Marina; BRULLET, Cristina: Rosa y Azul. La transmisión de los géneros en la escuela mixta. Madrid, Ministerio de Cultura. Instituto de la Mujer, 1988.

URRUZOLA ZABALZA, M. José: ¿Es posible coeducar en la actual escuela mixta? Una programación curricular de aula sobre las relaciones afectivas y sexuales. Bilbao, Maite Canal editora, 1991.

ASKEW Sue; ROSS, Carol: Los chicos no lloran. El sexismo en educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1991.

ALTABLE VICARIO, Charo: Penélope o las trampas del amor. Por una coeducación sentimental. Madrid, Ed. Marenostrum, 1991.

SPENDER, Dale; SARAH, Elizabeth: Aprender a perder. Sexismo y educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1993.

PIUSSI, Anna Maria; BIANCHI, Letizia (ed.): Saber que se sabe. Mujeres en la educación. Barcelona, Ed. Icaria, 1996.

BONAL, Xavier. Las actitudes del profesorado ante la coeducación. Propuestas de intervención. Barcelona. Ed. Graó. 1997.

LOMAS, Carlos (comp.): ¿Iguales o diferentes? Género, diferencia sexual, lenguaje y educación. Barcelona, Ed. Paidós, 1999.

SANTOS Guerra, M.A. (coord.): El harén pedagógico. Perspectiva de género en la organización escolar. Barcelona, Ed. Graó, 2000.