CIUTADANIA: ARTICLE

El concepte de ciutadania, tal i com avui el coneixem té una arrel lliberal, el seu punt de partida són les reflexions de Marshall (1998 [1950]), el qual defineix la ciutadania com a l’estatut que es concedeix als membres de ple dret d’una comunitat. De les seves tres dimensions, cronològicament la primera és la civil, consistent en el dret a la llibertat individual, d’expressió, de pensament i religió, de propietat, a establir contractes, i els seus valedors són els tribunals de justícia. La segona dimensió es la política, el dret a participar en l’exercici del poder polític, via parlament i juntes de govern local. La tercera és la social, abasta des del dret a la seguretat i a un mínim benestar econòmic, compartint plenament l’herència social, al dret a una vida d’esser civilitzat segons els estàndards predominants de la societat. En aquest darrer cas, les institucions fonamentals són el sistema educatiu i els serveis socials. L’ideari polític s’articula entorn al principi de llibertat d’elecció, entenent que només és exercitat un cop s’ha adquirit la capacitat d’elecció, exigència que sense rebutjar les desigualtats socials els hi posa límits: no poden ser de tal magnitud que impossibilitin la capacitat d’elecció. La ciutadania social té com a funció primordial compensar les desigualtats que superen aquests límits.

La concepció de Marshall recull la visió pròpia de les teories contractualistes d’un pacte fundacional entre individus autònoms que acorden regles de joc universals per a la gestió de la vida en comú. Aquest pacte ha estat objecte de crítiques; des de la perspectiva feminista la més coneguda és la de Carole Pateman (1995). Per aquesta autora, el pacte originari, a més de ser un contracte social, atès que es basa en la fraternitat, és un pacte patriarcal (patriarcat) en el sentit que estableix l’ordre d’accés dels homes al cos de les dones. Així és com la llibertat esdevé un atribut masculí. El contracte és el mitjà pel qual es constitueix el patriarcat modern. En establir la separació entre la esfera privada i la pública, i la defensa de la privacitat, l’àmbit domèstic resta separat de la vigilància i la llei. En conseqüència, per a les dones no existeix la democràcia, no han estat admeses a l’espera pública com a iguals i com a ciutadanes.

De fet, l’exclusió de les dones no és únicament una característica del pacte de ciutadania, sinó una condició de necessitat que el fa possible. En addició al contracte social, entre homes, el modern concepte de ciutadania es caracteritza per altres tres modalitats de contracte, el matrimonial, el de treball, i el de prostitució. La característica que comparteixen tots tres és que afecten directament la situació de les dones i es basen en relacions de subordinació.

Des de la teoria política feminista, es coincideix amb Pateman en assenyalar la condició patriarcal de la moderna concepció de la democràcia. Alhora, es denúncia el seu caràcter liberal, insensible a l’impacte de les diferències de poder en l’orientació del debat pretesament democràtic. Tot i així, cal matisar que per a Marshall hi ha certes diferències de poder que són objecte d’atenció, concretament les que es produeixen en la negociació dels contractes laborals. Interpreta que la negociació col·lectiva és una manera de compensar les diferencies de poder entre els empresaris i els treballadors. Atès el desequilibri de forces d’un treballador front l’empresari, la negociació individual de constituiria un abús de poder, mentre que la col·lectiva, equilibra les forces de les dues parts en l’establiment del contracte. N’és conscient que l’alternativa a la negociació col·lectiva de les condicions laborals és la confrontació de classes en l’esfera política, qüestió inadmissible des de la perspectiva lliberal, ja que cerca un espai públic tant reduït com sigui possible. En canvi, no manifesta cap sensibilitat respecte de l’impacte del poder en la negociació de les relacions entre dones hi homes.

Des del feminisme s’adverteix que, sense l’enclaustrament de les dones en la família, no es podria sostenir la ficció d’un ciutadà autònom sortit aparentment del no res, que no requereix d’atencions constants en els primers anys de vida, eventualment sotmès les malalties i discapacitats, i novament dependent els darrers anys. En la mida que l’autonomia i la llibertat són els trets que defineixen el ciutadà, la dependència es separa del debat polític. En instal·lar-la en l’esfera privada, origina una relació de dependències en cadena, les dones dependent dels homes, i les persones dependents, siguin criatures, persones malaltes, discapacitades o velles, de les dones.

Tot i que Pateman és una referència obligada en la teoria política feminista, ha estat objecte de crítiques. Presenta les dones i els homes, com a una realitat anterior als processos socials, dels quals, les dones queden excloses. Aquesta visió es confronta amb la de Judith Butler (2001), per a la qual té sentit parlar de les dones i dels homes en tant efectes de poder, el sexisme fa de les unes i dels altres el que són, del que es dedueix que la visió contractualista de les relaciones socials és pura ficció legitimadora de les democràcies existents. Aquest darrer plantejament contradiu el supòsit lliberal de l’autonomia individual; el que som, els interessos que defensem, són alhora que manifestacions de la resistència al poder, la seva l’expressió més viva.

Autores com Sheila Benhabib, Iris Young o Nancy Fraser, critiquen les concepcions liberals de la ciutadania així com la posició de Habermas sobre una democràcia del diàleg entre individus, en el que es posin de banda les relacions de poder. D’una banda, comporta l’exclusió de col·lectius com les persones immigrades, les quals no participen dels drets de ciutadania, principalment dels polítics. D’altra, conté un imaginari d’individus autònoms, i per tant insensible a les desigualtats i diferències socials. La concepció d’una ciutadania universal i excloent comporta que siguin homes adults, amb un nivell sòcio-econòmic relativament elevat els que assumeixen l’autoritat, convertint-se en la veu del conjunt de la ciutadania.

Dos fets, que la persona no és pot abstreure del seu context, i que no són els millors arguments els que orienten la presa de decisions sinó el poder de la majoria, qüestions que ignora la teoria política lliberal, han donat lloc a diverses alternatives. Anne Phillips (1996), per exemple, defensa la política de la presència per dos motius. En primer lloc, adverteix que el pas de la democràcia directa a la democràcia representativa –que en les societats modernes té lloc a través dels partits–, desplaça l’atenció dels polítics a la política que representen, la qual cosa obstaculitza el debat parlamentari, atès que han de defensar el programa polític pel qual han estat votats, i seria una traïció als electors modificar les seves posicions com a conseqüència de l’encontre amb la resta de posicions polítiques. En canvi, la política és matèria de judici, de debat, per tant, la supeditació dels representants polítics als programes dels partits obstaculitza la pràctica política del debat i l’apropament de posicions. Quan Habermas defensa un ideal comunicatiu, entén que a través del debat, de l’intercanvi d’idees, sense recolzar-se en la raó, sinó donant raons, s’arriba a acords sobre com definir els problemes públics i donar respostes. La importància del debat rau en que no hi ha una solució única als problemes que sigui objectivament vàlida. Per tant, és molt difícil la construcció de consensos quan el que es representa són les idees, el que s’imposa no és la capacitat de raonar, el valor dels arguments aportats es mesura en nombre d’escons.

Addicionalment, amb el desplaçament de la representació de persones a la representació d’idees, els polítics no tenen perquè representar les característiques personals dels seus representats. L’alternativa que proposa Phillips és la representació de persones, el que anomena política de la presència de les dones en les institucions democràtiques, que garanteixi el seu accés a l’exercici del poder polític. La política de la presència no pressuposa que les dones participin de les mateixes idees, el seu valor radica en l’impacte simbòlic de que no siguin homes els que s’ocupen dels problemes generals i a més dels problemes de les dones.

Una altra posició és la representada per Iris M. Young (1996). Posa en qüestió l’idea que existeixi una majoria en tant que criteri estrictament numèric, ja que les societats modernes contenen múltiples grups culturals, alguns dels quals dominen injustament l’Estat i altres institucions importants. En la pràctica són els homes dotats de poder econòmic els que s’apoderen de les regnes de l’esfera pública. Contraposa la noció de ciutadania com a majoria, a la ciutadania de grups, caracteritzats per l’afinitat, l’autoidentificació, i ser identificats pels altres. Així mateix, considera que hi ha grups privilegiats i grups oprimits, per tant no són simplement diferents. El que necessitem en lloc d’una ciutadania universal entesa com a majoria, assenyala, és una ciutadania diferenciada en funció del grup, i per tant un àmbit públic heterogeni. Al seu parer, quan les estructures democràtiques participatives defineixen la ciutadania en termes universalistes i unificats, tendeixen a reproduir l’opressió grupal existent.

La defensa que Young fa d’una ciutadania de grups és radicalment diferent de la política de la presència que predica Anne Phillips, ja que no es centra en els problemes de la representació política. Es tracta d’una alternativa a la democràcia convencional, quant a la participació i quant als drets. Respecte de la participació, requereix la capacitat d’autoorganitzar-se, la possibilitat d’expressar interessos grupals, i el poder de veto respecte de les polítiques que afecten al grup, les dones. I pel que fa als drets, la diferenciació entre drets universals i drets particulars. La premissa és que no poden ser tractats de la mateixa manera els que són desiguals. Per tant propugna la construcció d’un “nosaltres les dones” com a subjecte grupal participant en la vida política, i no pas un reconeixement de la “dona” mitjançant la seva representació descriptiva en el parlament. Una segona conseqüència del seu plantejament és que l’exclusió de les dones dels drets de ciutadania no es resol mitjançant un nou contracte sexual, ja que sosté una posició clarament crítica amb les posicions contractualistes.

CIUTADANIA: RECURSOS BIBLIOGRÀFICS

BELTRÁN, Elena; MAQUIEIRA, Virginia (eds.): Feminismos. Debates teóricos contemporáneos. Madrid, Alianza, 2001.

BUTLER, Judith: Mecanismos psíquicos del poder. Madrid, Cátedra, 2001.

CASTELLS, Carmen (com.): Perspectivas feministas en teoría política, Barcelona, Paidós, 1996.

PHILLIPS, Anne: “¿Deben las feministas abandonar la democracia liberal?” a CASTELLS, Carmen (com.).

MARSHALL, T.H.: “Ciudadanía y clase social”, en Marshall y Tom Bottomore. Madrid, Alianza, 1998 [1950].

FRASER, Nancy: Iustitia Interrupta. Reflexiones críticas desde la posición postsocialista. Sta. Fe de Bogotá, Siglo del Hombre Ed. y Universidad de los Andes, 1997.

PATEMAN, Carole: El contrato sexual. Barcelona: Anthropos, 1995.

YOUNG, Iris M.: “Vida política y diferencia de grupo: una crítica del ideal de ciudadanía” a CASTELLS, Carmen (com.).