En l’àmbit de les actituds i el comportament polític, anomenem “diferència de gènere” (en anglès gender gap) a les diferències en el comportament i en les actituds polítiques de dones i homes. La “diferència de gènere” sintetitzaria el fet que les dones tendeixen a participar menys, i a mostrar menys interès per la política, alhora que expressen menors sentiments de capacitat d’influència política que els homes. En l’actualitat, diferents estudis i enfocaments debaten sobre la persistència o no d’aquestes diferències, sobre les seves possibles causes, i sobre la pròpia definició de política inherent a la idea de “gender gap” amb les formes de participació política que hi estarien associades.

Els primers estudis sobre comportament electoral posaren de relleu que les dones es caracteritzaven per un major grau d’abstencionisme i de suport als partits de la dreta (Duverger 1955). Per una banda, la menor participació en eleccions es veia reflectida en una menor presència en altres formes de participació política com la pertinència a partits o la participació en campanyes electorals. A més, els estudis sobre actituds polítiques evidenciaven que les dones també declaraven nivells d’interès i d’eficàcia política inferiors als dels homes¹. Per altra, les mateixes anàlisis sobre actituds polítiques mostraven que el major suport als partits de dreta es corresponia amb una major identificació femenina amb posicions ideològiques conservadores (Jelen et al. 1994).

La diferent socialització de dones i homes constituïa la principal explicació d’aquestes diferències. La segregació de gènere dels àmbits laboral i familiar –amb preferències, interessos i institucions associades diferents– hauria comportat les diferents pautes actitudinals i de comportament entre dones i homes. Tradicionalment, la menor implicació en el mercat de treball i els sindicats, i la major religiositat i vinculació de les dones amb l’església, serien les principals causes d’aquestes diferències².

Per aquests estudis, el gènere no era un factor políticament rellevant en si mateix, sinó que la seva importància derivava de la posició diferenciada que assignava a dones i homes en l’estructura social. Les diferències en el comportament i les actituds polítiques entre homes i dones es devien a diferències en la inserció laboral, el nivell d’estudis o la religiositat. La progressiva incorporació de les dones al món laboral hauria de traduir-se doncs en una disminució de les diferències actitudinals i en les pautes de participació electoral i vot entre sexes. Per altra banda, el procés de secularització experimentat per les nostres societats –i el debilitament de la capacitat d’influència de les xarxes de base religiosa– haurien d’empènyer en la mateixa direcció.

Pel que fa al comportament electoral, així ha succeït a la majoria de democràcies occidentals, on l’evolució del diferencial de gènere indica la desaparició de les pautes de major abstenció i més vot conservador entre les dones (DeVaus-McAllister 1989, Inglehart-Norris 2000). Aquesta tendència també s’ha produït a Espanya, on actualment no es manifesten diferències importants en el comportament electoral de dones i homes (Pallarés et al. 2007). En definitiva, la recerca comparada evidencia que la taxa d’incorporació de la dona al mercat de treball es produeix de forma prèvia a la desaparició de les diferències de comportament de gènere.

Tanmateix, els pocs estudis comparats sobre actituds polítiques continuen evidenciant diferències entre dones i homes quant a les seves aproximacions a la política (De la Fuente 2005). Així, les dones continuen mostrant-se com a menys interessades per la política que els homes; mostren majors nivells de desafecció cap a les institucions i els processos polítics, i participen menys en organitzacions com els partits i els sindicats. A més, les dones manifesten major inhibició davant de temes d’interès públic, és a dir, defugen contestar o declaren no tenir una opinió formada davant temes de debat públic, a la vegada que tendeixen a optar per postures menys conflictives que els homes.

Els estudis d’àmbit espanyol són també escassos. Tot i això, aquests estudis assenyalen una diferència en les actituds polítiques entre dones i homes, i que les actituds de les primeres es caracteritzaven per la poca voluntat participativa i el poc interès per la política (Ortiz 1987, Astelarra 1990). Estudis més recents posarien de manifest la pervivència d’aquestes diferències.

Així, doncs, sembla que es produeixi un divorci entre el món de les actituds i del comportament electoral en l’àmbit de les diferències de gènere. És a dir, una diferència en les actituds polítiques de dones i homes no es tradueix actualment en diferències en el comportament electoral. Això afectaria fonamentalment a l’àmbit de la participació política, donat que diferències en l’interès i en la participació en partits i altres organitzacions cíviques no es tradueix en una major abstenció femenina. Aquesta dissonància no sembla que es produeixi en l’àmbit de les actituds ideològiques i el vot, donat que no s’aprecien diferències significatives entre dones i homes.

Dues grans explicacions apareixen per donar compte d’aquestes diferències en la cultura política de dones i homes. La primera tornaria a apuntar a les diferències entre la posició social de dones i homes. Malgrat la integració de les dones al mercat laboral i la secularització social, els canvis culturals anirien més lents que els comportaments. De nou, però, aquesta perspectiva apuntaria a què les diferències tendirien a esborrar-se quan desapareguessin les posicions socials de dones i homes.

Una explicació alternativa es fonamenta en el feminisme radical dels anys setanta constituint-se en el que s’ha anomenat perspectiva radical enfront de la tradicional considerada anteriorment (Frutos i Garcia 1999). Des d’aquest punt de vista, les diferències entre homes i dones no s’han d’analitzar com a simples conseqüències de desigualtats socioeconòmiques, sinó que són diferències que tenen un significat substantiu per si mateixes. La política, com altres esferes socials, no seria una esfera neutra en qüestions de gènere i estaria estructurada de manera patriarcal. La definició de què és política i de les pautes actitudinals i de comportament desitjables en ella, estarien imbuïdes d’un biaix androcèntric que no recolliria dimensions molt importants que afecten més a la vida de les dones –fonamentalment, aquelles relacionades amb la reproducció i la cura. Aquest biaix en els temes i les formes amb les que funciona la política tal i com està definida explicaria el desinterès i la llunyania polítiques de les dones.

En el marc de la perspectiva radical, les anàlisis socials realitzades fins el moment reflectirien el biaix androcèntric donat que assumeixen la definició de què és la política i de quins temes tracta de manera acrítica. Així, no es tractaria tant de què les dones participen menys en política que els homes, sinó de què fan servir mecanismes de participació diferents als tradicionals. En definitiva, el model radical no s’atura en diferències de caire socioeconòmic sinó que identifica relacions de dominació i subordinació en el sistema gènere i en la posició ontològica de la política. A partir d’aquí, creu que el model tradicional parteix de tres supòsits que –conscients o inconscients– emmascaren la realitat:

1. La cultura política masculina és la cultura política desitjable.

2. El major desinterès de les dones pels afers públics és el producte únicament del paper subordinat que han tingut les dones a l’esfera público-laboral.

3. La integració de les dones a l’esfera público-laboral comportarà canvis en la cultura política de les dones, però cap canvi en la dels homes –masculinització de les actituds.

El que denuncia el model radical és que la distinció públic/privat està estretament lligada a l’assignació de rols de gènere i que no ha tingut en compte els elements de la cura relacionats amb les tasques reproductives com a elements rellevants en l’àmbit polític. Les dones –principals encarregades de les tasques reproductives i de la cura per la vigència de la divisió sexual del treball– també estarien més desinteressades pels afers públics perquè dintre d’aquests no es recullen molts dels seus interessos i preocupacions, els quals integren també aspectes relacionats amb la reproducció.

Enfront d’aquests dos models, Frutos i Garcia (1999) identifiquen un tercer model aparegut als anys 80 al que denominen model revisionista. Aquest model parla d’una disminució de les diferències polítiques per raó de gènere. Per a la perspectiva revisionista, l’equiparació en els nivells educatius i d’accés al mercat de treball hauria equiparat les pautes de comportament de dones i homes. En definitiva, aquest no seria un model diferent, sinó que identifica les mateixes variables explicatives que el tradicional –variables socioeconòmiques– i únicament difereix d’aquest de la realitat diferent amb la que es troba.

Con funcionen aquests tres models davant la nostra realitat? Com hem vist, en l’àmbit del comportament han desaparegut les diferències significatives per raó de gènere. La integració de les dones en els àmbits educatius i laborals ha produït una equiparació en les pautes de comportament polític per raons de gènere. Tot i que l’equiparació no hagi estat complerta encara en àmbits com les categories professionals, aquestes diferències no són prou importants com per marcar diferències en el comportament. En la desaparició d’aquestes diferències pot haver jugat un paper important tant la integració de les dones a l’esfera público-laboral, com la pèrdua de pes de la posició laboral en la definició de la classe social o en el paper d’aquesta última en la definició de les pautes de participació i vot. En definitiva, més que la complerta igualtat entre gèneres, hi ha hagut una heterogeneïtzació d’aquestes posicions per motius de gènere, el que ha estat suficient per a igualar els comportaments.

Tanmateix, hem vist que les diferències perviuen en determinades actituds polítiques. Això ens indica que tant el model tradicional/revisionista com el model radical poden ajudar a explicar aquestes diferències. En bona mesura, ambdós tipus d’explicacions no són alternatives sinó complementàries. És evident que una vertadera equiparació en la posició social de dones i homes comportaria no només una igualació en els nivells educatius i socioeconòmics, sinó també una desaparició del patriarcat com element definidor de l’estructura social i del sistema gènere. Davant d’aquests canvis, tant el model tradicional/revisionista com el radical prediuen la desaparició de diferències significatives per raó de sexe en les actituds i el comportament polític.

Així, doncs, les diferències actitudinals que mostren dones i homes envers la política poden estar reflectint tant diferències en les posicions socioeconòmiques de dones i homes, com el fet que la política continua estant definida en termes masculins i no recull molts dels temes i interessos relacionats amb àrees en les que la divisió sexual del treball continua vigent. En definitiva, doncs, una anàlisi de les diferències actitudinals de gènere ha d’incloure ambdues perspectives.

L’àmbit local no presenta especificitats importants respecte el que hem dit anteriorment. Algunes dades apunten a que la diferència en l’interès per la política local entre dones i homes podria ser menor a l’interès per la política general. Cert, la diferència podria estar tant en la percepció general de què l’àmbit local és menys “polític”, en el sentit de què és un àmbit més relacionat amb la gestió i menys amb el conflicte, com en el fet de què l’àmbit local podria estar administrant aquelles àrees més properes als interessos de les dones. En qualsevol cas, no es tracta de diferència d’un fet sobre el que tinguem prous evidències i que no mostra tant una igualtat en l’interès com una reducció en les diferències.

Notes

ASTELARRA, Judith (comp.): Participación política de las mujeres. Madrid, CIS, 1990.

DeVAUS, David; McALLISTER, Ian: “The Changing Politics of Women: Gender and Political Alignments in 11 Nations”, European Journal of Political Research, 17, pp. 241-262, 1989.

DE LA FUENTE, Maria; LIÑEIRA, Robert; ORTIZ, Laia; SAN MARTIN, Josep: Equal opportunities, equal participation? Gender differences in political participation and perception. Paper presentat a les Joint Sessions del ECPR, Granada, 2005.

DUVERGER, Maurice: The Political Role of Women. Nova York, Unesco, 1955.

FRUTOS BALIBREA, Lola; GARCÍA ESCRIBANO, Juan José: “Las mujeres y la política. Diferencias de género en España” a PHILLIPP, Radl: Cuestiones actuales de sociología del género. Madrid, CIS, 2001.

INGLEHART, Ronald; NORRIS, Pipa: “The Developmental Theory of the Gender Gap: Women’s and Men’s Voting Behaviour in Global Perspective, International Political Science Review, 21(4), pp. 441-463, 2000.

JELEN, Ted G.; THOMAS, Sue; WILCOX, Clyde: “The Gender Gap in Comparative Perspective. Gender Differences in Abstract Ideology and Concrete Issues in Western Europe, European Journal of Political Research, 25, pp, 187-206, 1994.

NORRIS, Pippa; LOVENDUSKI, Joni: Gender and party Politics. Londres, Sage, 1994.

ORTIZ, Carmen: La participación política de las mujeres en democracia 1979-1986. Madrid, Instituto de la Mujer, 1987.