L’avaluació de polítiques públiques té com a objectiu la valoració de l’acció desenvolupada pels poders públics per abordar un problema, en aquest cas, la desigualtat de gènere, en un període determinat (Bustelo, 2004:15). Així, l’avaluació de les polítiques d’igualtat comprèn la recopilació i l’anàlisi sistemàtica que permet emetre judicis sobre el mèrit i valor de les accions (Stufflebeam i Shinkfield, 1987) dels diferents organismes d’igualtat de gènere així com les seves polítiques, plans i lleis d’igualtat, entre d’altres. La tasca avaluadora en molts casos condueix a valorar les accions públiques més concretes (plans, projectes, etc.); de totes maneres, el propòsit és anar més enllà de la simple valoració de les accions per avaluar el conjunt de les polítiques d’igualtat de gènere.

Per tant, l’avaluació de polítiques de gènere implica, tant el reconeixement d’un problema públic lligat a la desigualtat entre homes i dones davant del que l’Estat actua, com la necessitat de revisar, analitzar i valorar les seves polítiques i accions.

Entre els propòsits de l’avaluació es troben la millora de les polítiques i programes avaluats (improvement), la responsabilitat o rendició de comptes (accountability) i la il·lustració pel futur (enlightenment); és a dir, ser útil tant pel programa o política avaluada com per l’acció futura. L’avaluació ha de facilitar tant el procés de presa de decisions com l’aprenentatge organitzatiu (Weiss, 1998:25-26). Amb aquest objectiu, l’avaluació se serveix d’una sèrie de criteris que defineixen la perspectiva de valoració a utilitzar i serveixen per revisar les polítiques repassant i identificant la teoria del programa, premisses, principis i mecanismes subjacents (Bustelo, 2002:27-28). En una anàlisi crítica, l’avaluació amb perspectiva de gènere ha d’observar de manera especial si s’ha tingut en compte la veu, perspectiva, interessos, necessitats i activitats de les dones en totes les fases d’un pla, política o projecte (Sierra, 2000:96). Igualment, aquesta visió ens ajuda a observar els casos en els que es produeix participació de les dones, i si aquesta estigués erròniament conceptualitzada com a mitjà per a un fi que no siguin les pròpies dones; d’aquesta manera s’aporta un nou criteri d’avaluació a la llista tradicional, que és la valoració de la qualitat de la participació.

L’avaluació és un dels àmbits de les polítiques públiques que menys atenció ha rebut i que tot i això està desenvolupant un creixement progressiu, estable i positiu a l’Estat espanyol. De totes maneres, són quasi inexistents les investigacions sobre les avaluacions de les polítiques públiques i encara menys sobre les polítiques d’igualtat, per la qual cosa existeix una necessitat d’estudis sobre els incipients processos d’avaluació (Bustelo, 2004:14).

Els primers intents d’avaluacions de polítiques d’igualtat de gènere a Espanya no sorgeixen fins a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, a mode d’una primera generació que comprèn les avaluacions dels primers plans dels Instituts de la Dona central, andalús, català i basc (1988-1994). Sorgeixen en el moment en que es generalitza l’ús dels plans d’igualtat en les incipients organitzacions d’igualtat de gènere en totes les comunitats autònomes, a principis dels noranta. A partir d’aquell moment es comença a generar certa cultura avaluativa que té impacte per l’avaluació de plans d’igualtat en altres comunitats autònomes. Són precisament els plans d’igualtat els que han concentrat l’interès per l’avaluació, i no tant el conjunt de polítiques d’igualtat de gènere.

El primer estudi sistemàtic realitzat sobre l’avaluació de la segona generació¹ polítiques d’igualtat (1995-99), es fa des d’un nou enfocament: la metaavaluació, és a dir, una avaluació de les avaluacions que consisteix en la recopilació, anàlisi i valoració sistemàtica d’un conjunt determinat de processos d’avaluació (Bustelo, 2004). Els criteris d’aquesta metaavaluació van tenir a veure amb les estratègies avaluatives, el paper dels elements clau i l’ús i impacte de les avaluacions.

Aquestes avaluacions de plans d’igualtat centrals i autonòmics són experiències molt heterogènies, limitades en el seu abast únicament a alguns dels aspectes del pla i que es generen i planifiquen un cop s’acaba el disseny o durant la seva implementació. De totes maneres, com dèiem anteriorment, han servit per complir amb la tasca de generar interès per l’avaluació.

D’aquest estudi se’n van extreure algunes conclusions rellevants tant per l’anàlisi de polítiques públiques com per les pròpies polítiques d’igualtat de gènere i els seus actors polítics. La primera és que existeix certa falta de claredat en el propòsit d’avaluació o la necessitat de diferenciar avaluació d’investigació social; al mateix temps existeix una visió difusa de l’actuació dels poders públics, amb una confusió entre l’avaluació de les polítiques d’igualtat de gènere o dels plans o programes concrets. A més, es produeix en un context en el que no es reconeix el caràcter polític de l’avaluació, i en el que l’avaluació d’aquesta segona generació de plans d’igualtat és percebuda com una tasca secundària pels organismes d’igualtat. En la majoria de les experiències, s’entreveu una visió parcial de la valoració del grau de compliment, de manera que la majoria són avaluació dels productes o outputs dels programes, molt més que dels processos o del disseny.

A més, en bona part de les avaluacions analitzades va resultar difícil de trobar clarament quins criteris d’avaluació s’havien utilitzat, denotant així cert grau de confusió entre l’objecte i la metodologia del procés avaluador. Una dificultat afegida va ser la recollida d’informació sistemàtica, pel propi caràcter dels organismes d’igualtat de gènere, que realitzen les seves accions en coordinació amb altres entitats públiques. En aquest sentit, la persuasió es revela com a part inherent a les polítiques toves d’igualtat de gènere, a les que els hi manquen bones estructures d’informació i coordinació amb altres dependències governamentals de les que depenien les seves actuacions.

El moment en que es realitza una avaluació, així com el seu calendari, va resultar també rellevant, ja que aquestes avaluacions es produeixen quan ja s’ha realitzat el disseny o s’està implementant el pla d’igualtat, limitant així de forma clara la seva potència, abast i utilitat. Lligat a aquest fet, es port afirmar que, en general, les avaluacions no estaven concebudes amb una orientació pràctica, i pecaven de poques recomanacions i conclusions. De la mateixa manera, els informes finals de les avaluacions han estat, en general i amb algunes excepcions, poc difosos, sent a més poc complerts, probablement per la seva concepció més o menys explícita de documents interns. Per últim, s’observa que les avaluacions reben una part molt petita dels pressupostos totals d’aquestes institucions, per sota de l’1% del total del pressupost de cada organisme d’igualtat.

A la llum d’aquestes conclusions, sembla encertat atorgar-li un paper més important a l’avaluació en els organismes d’igualtat, reconeixent el seu caràcter polític i dedicant suficients recursos i energia. Es requereix un esforç en clarificar el paper que se li atorga a l’avaluació, distingint-la de la investigació i assenyalant els criteris d’avaluació, al temps que utilitzant bé els temps i coordinació per la recollida d’informació fiable i participada (Bustelo, 2006: 23).

Darrera d’aquest treball exhaustiu, queda pendent un estudi detallat de la tercera generació d’avaluacions de plans d’igualtat desenvolupada des de l’any 2001, així com d’altres polítiques d’igualtat en el nostre context, com és la implementació del mainstreaming de gènere, les lleis emergents d’igualtat, violència (violència) contra les dones i conciliació entre d’altres.

A més de l’avaluació dels plans d’igualtat, existeix un altre aspecte de l’avaluació que ha rebut atenció recent per les administracions públiques i són els informes d’impacte de gènere que regula la Llei 30/2003, del 13 d’octubre, sobre mesures per incorporar la valoració de l’impacte de gènere en les disposicions normatives que elabori el Govern. Aquesta llei suposa un estudi ex ante del projecte normatiu que es proposa amb l’objectiu de verificar si es té en compte l’impacte diferencial sobre dones i homes pel què fa a rols socials, mostrant les conseqüències desitjades i no desitjades. De totes maneres, aquests informes no són vinculants i sovint es realitzen de forma automàtica i sense fer una veritable anàlisi de gènere que tingui en compte el repartiment de recursos, ús d’indicadors, anunciació d’objectius mesurables i concrets, incidència social, progressió de l’impacte a curt, mitjà i llarg termini, facilitat per fer efectiva la llei, responsabilitat dels organismes per donar efectivitat a la norma, etc. Encara està per veure si els informes d’impacte de gènere aconsegueixen el seu objectiu, és a dir, introduir la perspectiva de gènere en la legislació espanyola de forma transversal.

BUSTELO, María: ¿Merece la pena la evaluación? La compleja tarea de evaluar las políticas de igualdad de género: Algunos problemas, algunas soluciones. II Xornadas Muller, Institucións e Política, 2006. Santiago de Compostela, EGAP (en premsa).

BUSTELO, María: La evaluación de las políticas de género en España. Madrid, La Catarata, 2004.

BUSTELO, María: ¿Qué tiene de específico la metodología de evaluación? a Rafael BAÑÓN (comp.): La evaluación de la Acción y de las Políticas Públicas. Madrid, Díaz de Santos, 2002.

STUFFLEBEAM, Daniel L.; SHINKFIELD, Anthony J.: Evaluación sistemática. Madrid, Paidós/MEC, 1987.

SIERRA LEGUINA, Beatriz: “Criterios para la evaluación con perspectiva de género”, Revista Española de Desarrollo y Cooperación (2000): n. 6, p. 95-112.